28.02.2025 - 21:40
El president Carles Puigdemont, la figura independentista més coneguda internacionalment, ha decidit arrenglerar-se del tot amb els opositors de Donald Trump. 16 de febrer: “El nou règim que promouen Trump, Musk i Vance és una esmena al sistema democràtic impulsat des de la Il·lustració”. 21 de febrer: “Emmanuel Macron ha jugat molt bé les seves cartes arran de la infame intervenció del vice-president dels Estats Units a la cimera de Múnic, i ha demostrat una determinació en el lideratge europeu que fins ara no li havíem vist de manera tan clara”. El 26 de febrer va compartir un article de Los Angeles Times que constatava “la sorpresa dels qui van votar per Trump i ara l’administració Trump els acaba de fer fora de la feina”. Ahir mateix: “El que acaba de fer el president Trump és vergonyós i ofensiu. Si la política del país més poderós del món es continua comportant així, els conflictes creixeran i l’autoritarisme substituirà la democràcia allà on pensàvem que mai no recularia”.
És una presa de posició veloç i claríssima. El món bull i el paisatge geopolític canvia cada dia a gambades. El pròxim canceller alemany, Friedrich Merz, vol aconseguir “la independència europea dels Estats Units”. El Regne Unit ha reduït el pressupost de cooperació internacional per apujar la inversió en defensa. Europa es planteja si s’ha d’acostar a la Xina. Els Estats Units fan coses que fa uns mesos semblaven impensables: Trump titlla de dictador Volodímir Zelenski, l’escridassa i l’humilia, vota igual que Rússia en les resolucions de les Nacions Unides sobre Ucraïna, imposa l’explotació dels recursos minerals ucraïnesos en canvi d’una vaga promesa de defensa. Mentre tot es reordena, l’independentisme institucional no té cap temptació americana i, de fet, ni tan sols una remota temptació de neutralitat o d’espera prudent. És un fet important.
L’autodeterminació és avui un dels grans temes de la política internacional: és al cor d’Ucraïna, Gaza i Taiwan, els tres conflictes amb un potencial d’escalada més perillós. També és al cor del rearmament europeu, que Brussel·les ven amb la idea de guanyar sobirania i d’impedir que Vladímir Putin avanci cap a Geòrgia o Moldàvia, per exemple. La premsa experta s’omple la boca amb la paraulota “geopolítica transaccional”: més cruesa pragmàtica, menys pes per a la puresa democràtica. Segurament no és realista plantejar que Catalunya estaria en disposició d’aconseguir la independència els quatre anys vinents si jugués bé les seves cartes. El país es mou avui en unes altres coordenades –imposades amb la repressió, però unes altres, al capdavall. Sigui com sigui, la posició de Puigdemont és molt rellevant històricament, perquè significa la consolidació d’una nova cultura autonòmica.
Puigdemont va investir Pedro Sánchez esgrimint un “compromís històric”: la normalització d’una nova col·laboració catalana amb Madrid –sigui més o menys estable– en canvi de l’amnistia. Això, avui, ja no és un acord de legislatura. Situant-se amb tanta contundència contra la revolta trumpista, Puigdemont alinea públicament l’independentisme institucional amb els interessos geopolítics del PSOE, que sobretot vol més presència espanyola en la redefinició de la Unió Europea. Ningú no el contradiu: Esquerra i la CUP fan silenci, i fins i tot Sílvia Orriols evita de donar un suport ferm a Trump, amb l’argument que se li fa “difícil pensar en clau americana”, encara que alguns militants del partit el lloïn a les xarxes o es reuneixin amb Alternativa per Alemanya.
L’europeisme dur de Puigdemont no és pas nou, perquè el catalanisme sempre hi ha estat arrenglerat. A més, probablement és majoritari entre els catalans, i la seva posició és la que hauria de tenir qualsevol cap de govern d’un estat europeu lliure, però Catalunya no ho és. En un moment tan efervescent, és una mostra molt cridanera d’una cosa que ja s’anava fent clara: que l’independentisme institucional ha esdevingut un element orgànic de la política espanyola, una evolució Pokémon del catalanisme; que la brúixola no és l’autodeterminació, sinó la transformació de l’estat i la mena de participació que hi té Barcelona. Si Europa es converteix en una condició sine qua non de Catalunya just quan Espanya hi guanya força, vol dir que es tanquen portes. Amb els actors actuals al comandament, no se cercarà la independència amb aliances internacionals contranatura.
El catalanisme s’ha mogut en una tensió històrica: encarnar Espanya, com volia Francesc Cambó, o desafiar-la. En l’època desafiant del procés, fins i tot el president Jordi Pujol, que ara fa veure que ell ja sabia com acabaria tot, demanava una visió internacional ambiciosa, valenta i autònoma. El febrer del 2014, en una conferència, va demanar a l’independentisme que prescindís d’allò que digués Brussel·les sobre l’acceptació d’una Catalunya independent a la Unió Europea. “La Unió Europea, de vegades, ha canviat d’opinió”, va dir. És evident que una bona estratègia geopolítica és imprescindible per a fer la independència; el conseller Raül Romeva en desistí clamorosament. No és casual que, en l’enèsima cacera contra Puigdemont, el jutge Joaquín Aguirre l’encausés per un delicte d’alta traïció –exclòs de l’amnistia– per la fantasiosa trama de col·laboració amb Rússia. Aquell invent ha estat desautoritzat fins i tot per l’Audiència de Barcelona.
Sobretot d’ençà del “compromís històric” del novembre del 2023, ara tornem a ser en la fase d’intentar catalanitzar l’estat. El president Salvador Illa ho diu explícitament quan anuncia que vol que Catalunya torni a encapçalar l’economia espanyola. Junts i Esquerra ho diuen amb més subtilesa, amb petits detalls –aquesta setmana, per exemple, amb la incorporació de Ramon Tremosa al consell assessor d’AENA. Venim d’una derrota: Catalunya no va saber aprofitar una oportunitat extraordinària per a fer la independència. La rectificació posterior s’ha fet en canvi de gairebé res –tot just el perdó d’un grapat de persones. Ara que el terreny de joc torna a ser exclusivament espanyol, la pregunta és si els mateixos dirigents independentistes que ens han dut fins aquí sabran aprofitar la importància que té Catalunya dins d’Espanya perquè canviïn coses estructurals.
El PSOE i la part més clàssica del PP volen tenir més veu a Brussel·les. L’enviat del trumpisme a Madrid és Santiago Abascal, l’enemic electoral preferit de Sánchez. Una sonada victòria de Vox en les pròximes eleccions espanyoles, o tenir-lo en posicions de govern, allunyaria Espanya d’Europa. Tanmateix, sembla poc probable: de moment, l’antieuropeisme de Trump i les interferències d’Elon Musk tan sols han propiciat una reacció defensiva. Així s’explica, en bona part, el sorprenent resultat de Die Linke a Alemanya, o la impressionant recuperació dels liberals canadencs als sondatges. Per això, també, Marine Le Pen i Jordan Bardella prenen distàncies amb Washington. A l’estat espanyol, la ròtula imprescindible per a articular aquesta reacció defensiva és l’independentisme.
Catalunya és la ròtula que uneix Madrid amb Europa, no tan sols geogràficament. També representa el problema d’autodeterminació més viu dins la Unió. Això dóna cartes tant en el front del desafiament com en el de la col·laboració. En el del desafiament, perquè res no despulla més bé la hipocresia dels dos bàndols espanyols que la independència de Catalunya: durant el procés, els trumpistes espanyolistes es manifestaven de bracet amb el president Illa per impedir-la. En el de la col·laboració, perquè Catalunya podria cobrar-se un “compromís històric” de debò en canvi de castrar-se políticament. El balanç actual és desastrós en tots els sentits: per una banda, no existeix l’exploració de cap aliança internacional que pogués falcar la posició de Catalunya en una situació de desafiament; per una altra, ningú no cobra prou cares les factures d’haver-se rendit.
