guillamon belles

Xavier Bellés (Barcelona, 1952) és actualment un dels entomòlegs més destacats dels Països Catalans. Biòleg i químic, treballa a l’Institut de Biologia Evolutiva del CSIC i la UPF i està especialitzat en l’evolució de la metamorfosi dels insectes. Al llarg d’aquest estiu ha tingut la sort de capbussar-se en les pàgines d’un llibre inaudit. Les cuques, de l’escriptor i crític literari de La Vanguardia Julià Guillamon (Barcelona, 1962), té l’encert de presentar «la realitat complexa de la natura i dels insectes» i explicar-la de manera molt vivencial; això sí, sense perdre ni un bri de rigor. És potser per això que, quan convidem l’entomòleg a encetar una conversa amb Guillamon, es confessa entusiasmat amb les metàfores que serveixen a l’autor per descriure, per exemple, una papallona. «És fantàstic i meravellós que la Iphiclides podalirius sigui un avió de paper amb pell de tigre», afirma Bellés, que no deixa d’elogiar la sensibilitat del relat. Precisament aquest treball lingüístic que travessa l’obra, però també l’observació aguda dels insectes i la reflexió a partir del temps cíclic del bosc han fet de Les cuques (Anagrama, 2020) un dels llibres de l’any en l’àmbit de la literatura catalana.

Els seus capítols breus, amb un estil a mig camí entre la columna periodística i el flaix d’un record involuntari, van néixer com explica Guillamon d’un enyor molt gran. Van ser tres estius (2017-2019) de no poder anar a la muntanya amb la seva família, que ha estat colpejada per un problema de salut greu. El poder de la memòria i l’ofici d’escriptor han permès a l’autor d’anar reconstruint el seu lligam amb el bosc. El resultat és una obra amb molt de ritme i amb una gran profunditat que, a finals d’estiu de 2020, ha congregat Julià Guillamon i Xavier Bellés en una conversa per videoconferència molt entretinguda.

Les cuques és el resultat d’una gran combinació entre precisió i creativitat a l’hora de descriure els insectes. És una de les grans troballes del llibre?

Xavier Bellés: Probablement per deformació professional –perquè Hoplia coerulea o l’escarabat rinoceront ja els conec molt– el que m’ha semblat menys interessant són els insectes, i el que més m’ha agradat és com estan presentats: les figures, les metàfores… De vegades és difícil trobar les paraules per descriure una espècie nova. Has de repetir l’expressió color verd de cinc maneres diferents perquè no sigui tan redundant. Quan presenta Hoplia coerulea, que és una cuca molt bonica amb un procediment molt complicat de plegar les ales, el pare li diu al seu fill que li ha quedat un trosset d’ala mal plegat i és com si s’hagués deixat un trosset de camisa enfora. Es nota que has llegit Jean-Henri Fabre. És clar, Fabre és més tècnic, i tu, Julià, ets més poètic, més líric.

Julià Guillamon: La primera vegada que vaig escriure d’insectes no va ser per retratar-los; sinó per a una novel·la de tema industrial que es deia La Moràvia. Volia descriure les màquines d’una manera poc avorrida i vaig agafar l’obra de Fabre. Em fixava com descrivia els insectes i aplicava les seves descripcions a màquines que jo m’inventava. A més, quan el meu fill era petit, convivíem molt amb la natura i vam tenir el privilegi de viure en una casa de pagès una mica abandonada. Hi havia trossos verges, però també hi havia fruites a l’arbre i els insectes estaven per allà perquè ningú no els molestava i es menjaven les prunes que el pagès no collia. Van ser uns anys extraordinaris perquè era com l’Harmas de Fabre [Museus Harmas Jean Henri-Fabre], una mena d’observatori de la vida natural i sobretot de la vida dels insectes.

Les cuques és una obra que fa venir ganes d’anar al bosc a observar i que convida a mirar la naturalesa com un tot. Els insectes apareixen presentats en el seu context…

Guillamon: He escrit Les cuques perquè no podíem anar al bosc. Si hi haguéssim pogut anar, segurament Les cuques no existiria. La Cris [la parella de Julià Guillamon] va tenir un vessament cerebral, va estar en coma, li va costar molt recuperar la consciència; finalment la va recuperar… Nosaltres, que ens passàvem l’estiu al bosc, ens vam trobar l’agost de 2017 en un pis a Barcelona, que no era casa nostra, i això va ser el que va posar en marxa tot el mecanisme de creació. Vaig fer el primer text, el de l’escarabat rinoceront, en el moment en què apareixen aquests escarabats a Arbúcies, a finals de juliol. És un insecte molt fort, però sempre està destruït al costat de les voreres, els gats se’l mengen i sovint li falta un artell o una pota… Llavors no me’n vaig adonar, però després he vist que aquell escarabat era jo. I em va passar una cosa molt curiosa: quan va deixar de fer calor, ja no vaig ser capaç d’escriure sobre cap cuca més… Ja no n’hi havia i el meu cap ho sabia.

Bellés: Es pot dir que és un llibre estacional…

Guillamon: No volia fer un llibre sobre els records d’un nen, volia explicar una cosa més profunda… No sabia ben bé què… Crec que he acabat explicant la relació que tenim els humans amb el temps. Hi ha un temps de la natura, el temps de les Mantis que apareixen a finals d’agost, de Timarcha tenebricosa, l’últim insecte que veus abans que comenci el fred… Tot això és el temps de la natura, un temps circular… Després hi ha el temps de les persones, que també forma part d’aquest temps de la natura, però que en el cas dels protagonistes del llibre ha rebut una destralada molt forta perquè la noia ha tingut un problema de salut molt greu. I, per tant, el temps humà, que és contingent i lineal, contrasta amb el temps de la natura. Per salvar-se d’aquesta situació tan traumàtica, els protagonistes volen harmonitzar-se amb el temps de la natura. Volen sentir que en formen part, que hi viuen compassats.

Bellés: Això es veu molt a Les cuques. Els insectes són un recurs per explicar una altra història més profunda… I és molt bonic aquest compassament d’un cicle humà amb un cicle de la natura. Ben sovint em pregunten sobre l’extinció d’algunes espècies a causa de l’activitat humana; jo els responc que l’espècie humana també es pot extingir. Si això passa, a la natura li serà del tot indiferent. La força de la selecció natural i de l’evolució és imparable. D’alguna manera, l’home està posant barreres a l’evolució. Està fent una selecció natural on predominen unes quantes espècies, les que ell vol. Si l’home desaparegués, la natura estaria encantada. El seu cicle continuaria. Nosaltres som només uns espectadors d’uns quants cicles limitats, finits i després marxem.

Guillamon: El que he intentat, i en aquest sentit és el que tu dius, és que les cuques no apareguin humanitzades. Hi ha una atracció dels protagonistes del llibre cap a les cuques, però els insectes no estan humanitzats, no els posen noms… Hi ha una distància entre els uns i els altres. Ara bé, també hi ha punts de contacte: Les cuques entren a casa. Això s’explica al començament del llibre, per exemple, amb la típula de finals d’agost. Era fascinant d’observar com trepava la paret i es ficava a dintre de les ampolles del bar de l’hostal. Això és una cosa que està desapareixent.

Bellés: La gent pensa que les típules són mosquits grossos que els picaran el triple, i no fan res. Quan els meus amics em diuen que tenen formigues, els explico que són molt netes i que no els faran res. I mira, «m’ha entrat un borinot». «No et picarà», els dic, «marxarà sol, segur, perquè aquí no s’hi sent còmode… És un regal que tinguis un trosset de natura a dins de casa una estona».

Acompanyen el text de Les cuques vuit làmines precioses inspirades en làmines d’època. D’on va sorgir la idea?

Guillamon: Per a nosaltres, el bosc és part de la nostra vida i el vivim cada dia, però molta gent no coneix els insectes. Per això vaig dir a l’editorial que els lectors havien de poder veure de quines cuques parlava en el llibre. Vaig fer servir com a referència uns llibres de papallones amb làmines desplegables que havia fet Ignasi de Sagarra, germà de Josep Maria de Sagarra. Tinc la sort que sempre treballo amb dissenyadors. A l’Albert Planas, amb qui sempre hem fet molts projectes, li vaig dir: «Hem de fer aquestes làmines» i em volia matar perquè van donar moltíssima feina. La gràcia és que hi apareixen insectes que mai trobaries en una làmina d’història natural. Vam posar el cuc del mescal, per exemple.

Bellés: Les làmines m’han agradat molt. Em recorden les làmines autèntiques del segle XIX, dels llibres o de les guies; hi està tot molt ben posat.

Com és que hi ha un desconeixement tan gran dels insectes? Per què dins de la biologia la branca de l’entomologia és una de les més desconegudes?

Bellés: Els insectes mai han deixat de tenir una certa mala fama; per raons potser atàviques, la gent els associa a malalties, a la transmissió del còlera o de la malària. Els demonitza una mica i no els estima. Sempre miro de convèncer-los que només hi ha un 0,3% d’espècies d’insectes que transmetin malalties, però tret d’aquest 0,3% el 99,7% són espècies que ens fan servei. No penso en les abelles, la mel i la cera, això ja es dona per descomptat; penso en la pol·linització. Sense insectes no hi hauria arbres fruiters. És una llàstima que la població hagi donat aquesta mala fama a l’insecte. En aquests moments, hauríem de valorar la biodiversitat. En aquest sentit, Les cuques està molt bé perquè contribuirà a apreciar els insectes. El llibre de Guillamon és molt interessant perquè ensenya a veure els insectes amb uns ulls d’espectador interessat, amb uns altres ulls.

Llig l’entrevista sencera en la web de Mètode

Eva Comas Arnal. Periodista i escriptora (Barcelona).

 

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.