ada colau

En un llibre colpidor del 2010, Chris Hedges, magnífic exemplar d’una espècie en risc d’extinció, la de l’intel·lectual públic, anunciava la mort de la classe liberal. No del liberalisme, que com a ideologia o abstracció conceptual continua existint en format retòric, sinó de la classe de persones que representen, actualitzen i defensen els valors liberals, que en l’actual terminologia nord-americana equival aproximadament al progressisme europeu. Traduint tot allò que calgui traduir, i en un món en què les forces econòmiques transnacionals fa temps que han carnavalitzat la política, Hedges ajuda a entendre esdeveniments locals que s’expliquen per la deserció del progressisme i el caràcter nominal de l’esquerranisme ‘realment existent’.

Segons Hedges, la classe liberal servia de vàlvula de seguretat de la democràcia, perquè impulsava les reformes de manera incremental i d’una en una. Garantint l’evolució gradual cap a una equitat més gran, mantenia l’esperança de la gent en un futur millor i feia tolerable el present. Allà on encara és important, aquesta classe aporta legitimitat (ell en diu ‘virtut’) a l’estat i als mecanismes de poder. Però també li serveix de gos d’atura per a desacreditar els moviments radicals, i en aquesta tasca conservadora resulta especialment útil a l’elit del poder. Fins aquí, res que no correspongui fil per randa a la funció exercida per l’esquerra oficial espanyola de la transició ençà. Aquesta classe política, festejada durant dècades per intel·lectuals i artistes de tota mena, fou perfectament definida amb la dita que les esquerres són el taller de reparació de les dretes. En el cas del PSOE, l’observació no podia ser més exacta. I encara caldria afegir-hi que la reparació ha estat esplèndida, fins al punt que més que reparació ha estat una restauració en tota regla. Hi ha qui ingènuament se n’escandalitza, però la realitat és que, com totes les coses sota el sol, les esquerres espanyoles han donat el fruit de la seva llavor. Al final, com no podia ser de cap més manera, la seva existència no haurà estat res més que la manifestació de la seva essència.

En tot cas, l’única cosa que pot sorprendre és la velocitat de maduració de l’entelèquia ‘esquerra’. Val a dir que ‘entelèquia’, malgrat l’ús popular, no vol pas dir una cosa inexistent sinó a l’inrevés. Per a Aristòtil, que va encunyar-lo, el terme representava la fusió dels significats d’entelēs (ἐντελής, ‘complet, madur’) i echein (de hexis, ser d’una mena determinada mitjançant l’esforç de conservar-se en la mateixa condició). Per tant, la paraula correspon etimològicament al sentit d’actualitzar allò que hi ha de possibilitat o potència a l’ésser. Doncs bé, allò que fa molt poc era dynamis o potència a les formacions amb partida de naixement del 15-M, ja ha donat de si tant com tenia a dintre. Al capdavall aquella dinàmica ha resultat no ser sinó l’esforç de la classe liberal per a conservar-se en la seva condició, o, dit amb la cita lampedusiana de rigor, canviar-ho tot perquè tot continuï igual.

Podem, comuns i la sopa de sigles sorgides per a pal·liar el desgast del PSOE i assegurar el règim del 78, són els peons a l’escaquer d’una maniobra d’estabilització sistèmica, així com Ciutadans és un artefacte creat per les mateixes elits per a substituir un PP tocat i enfonsat per la corrupció. Allò que compta és la pervivència i allò que perviu no és el liberalisme sinó la seva aparença, perquè si, com bé sabia Tancredi, l’astut nebot del príncep de Salina, sovint s’ha de canviar d’escenari per continuar representant la mateixa comèdia, de vegades cal fixar l’aparença per a facilitar la involució de fet.

Però, tot i haver fixat l’aparença de joc democràtic mitjançant un contrapès d’utopies de guinyol, el règim haurà d’enfrontar-se al problema que implica la substitució d’una classe liberal clàssica per una de radicalitat impostada –la caricatura histriònica de la qual seria Ada Colau disfressada d’abella Maia. Sense la legitimitat que aportà a la transició l’antiga classe liberal, convertida ben aviat en curial del règim monàrquico-franquista, la plutocràcia que governa Espanya d’ençà del 1939 fa temps que empeny una ciutadania castigada per la crisi, les reformes laborals i el desmantellament de l’estat de benestar a cercar alternatives radicals que tard o d’hora desembocaran en violència. I la situació s’agreuja quan la violència la perpetra un gangsterisme polític, que des del cop d’estat del 1981 no té res a témer d’una esquerra que, lliurada a la defensa retòrica dels drets, s’acluca d’ulls davant l’assalt a les llibertats o fins i tot hi col·labora amb entusiasme.

Convertida en crossa de la repressió, l’envilida classe ‘progressista’ passeja la seva nuesa. Condemnant-se a la impotència, ha acabat esdevenint supèrflua. Però quan l’esquerra sols existeix per a ocupar el poder i aprofitar-ne els privilegis, la gent acaba arraconant-la. És inexorable i la reacció ja afecta els partits que practiquen allò que Hedges anomena l’activisme de boutique, és a dir, aquella esquerra que posa a l’aparador la bijuteria de la correcció política però es revolta contra principis dels quals havia fet bandera i en defensa uns altres que abans havia condemnat.

Podem ha començat el declivi que ja tingué el Partit Comunista després de pactar amb la monarquia sorgida del cop d’estat. Continuen els comuns, que dissabte s’exhibiren despullats entre els afalacs de l’oligarquia i la satisfacció de la casa reial. I, malgrat la conjuntura astral, tampoc no se n’escaparà el PSOE, que, facilitant el cop d’estat i la repressió de dos milions de catalans, i propagant cínicament la ficció d’un judici conforme a dret, ha retirat les últimes traves polítiques i jurídiques a la liquidació de la democràcia. D’ara endavant, la tergiversació de la llei per uns jutges que, com en un circuit tancat, sols responen davant ells mateixos, amenaça els mateixos polítics, que poden ser desposseïts sumàriament dels seus drets, com s’ha vist aquests darrers dos anys de manera espectacular.

Amb el judici contra els líders del govern, l’associacionisme i el parlamentarisme català, afegint-hi les estrambòtiques actuacions de la Junta Electoral espanyola, ha caigut el darrer mite del liberalisme. Si ja fa temps que la classe política és la institució menys valorada pels ciutadans, aviat s’hi afegirà la classe judicial al mateix nivell de desprestigi. La classe progressista –intel·lectuals, professionals, periodistes, sindicalistes, professors, escriptors i artistes–, incapaç d’impedir el segrest de la democràcia per unes elits que posseeixen els mecanismes de control de l’opinió i dels partits, s’aferra al mite de la legalitat. La legalitat, reificada en l’estat de dret, era la taula de salvació de la fe en un estat reformable, malgrat l’evidència d’una constitució no sols irreformable, excepte en interès de l’oligarquia que tutela l’estat, sinó sotmesa a una interpretació restrictiva i de fet opressiva per a les aspiracions de llibertat i progrés social.

Aquella fe ingènua en l’objectivitat del dret ha acabat desfonant-se amb la mobilització jurídica de l’oligarquia. El silenci de la classe progressista no és neutral ni equidistant. És la prova de la seva complicitat amb un estat que persegueix l’únic rival ideològic que ha temut en quaranta anys de somnolència reformista i que es replega a les seves trinxeres pre-democràtiques per incompareixença de l’esquerra. Aquesta és avui, al conjunt de l’estat, una classe desarmada i acovardida. Una classe profundament hipotecada, sovint de manera literal. Hi ha moments antològics de la seva dimissió, però ens quedem, ara com ara, amb la llufa dels presumptes revolucionaris comprats amb els vots d’un rebuig autoritari de la política francesa, ell mateix comprat amb diners de l’oligarquia per a frenar l’únic moviment popular que ha fet trontollar el retaule de les meravelles amb què s’entreté un públic de badocs. Un públic estabornit per la crisi i anestesiat amb la droga de l’anticatalanisme per fer-li passar la desesperació. L’extrema dreta aprofita el dolor i la confusió per emparar-se de la retòrica radical que l’esquerra ja no pot esgrimir amb credibilitat. Però ho fa, és clar, al servei de l’oligarquia que menysté i degrada les majories que li avalen el poder.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb