Manifestació ahir a Barcelona. Foto: Albert Salamé / VIlaWeb

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Pablo Hasel va ser detingut ahir pels Mossos d’Esquadra a la Universitat de Lleida. A les ordres de l’Audiència espanyola. Tal com havia promès, Hasel no es va lliurar, sinó que féu que la policia, en aquest cas la policia de Catalunya, anàs a cercar-lo, cosa que va desencadenar un moviment de solidaritat, una resposta contra la repressió, que va tenir un ressò important no tan sols per tot el país sinó també fora, a l’estat espanyol i a Europa.

Hasel ha estat conseqüent amb la seua manera de pensar, orgullosament comunista, com recordava molt bé fa pocs dies Gemma Pasqual. I amb el seu acte de desobediència ha aconseguit de fer pagar a l’estat –i no a uns quants tribunals i prou, com voldrien alguns– un preu per la repressió que exerceix. De credibilitat, de vergonya, un preu polític, internacional, cultural, definiu-lo com vulgueu.

I així, Hasel ha capgirat la dinàmica antirepressiva d’aquests darrers temps. Despullant l’estat i el règim, ha encetat les contradiccions polítiques, especialment en el si del govern espanyol dit progressista però també del govern català, que, més enllà del debat sobre la policia judicial, no pot continuar permetent com si res que els Mossos siguen usats com a ariet d’una repressió que repugna especialment els ciutadans.

Perquè, com és públic i notori, a l’estat espanyol la llibertat d’expressió és profundament amenaçada i amb això no es pot transigir. Hasel no és, de cap manera, una anècdota fortuïta, car ja parlem de centenars de persones que han estat multades, perseguides, empresonades o forçades a l’exili simplement per haver emès les seues opinions. Per haver-se expressat. Ara, si volem encarar bé el problema, si no volem quedar-nos en l’anècdota, aleshores cal anar més enllà de la superfície –i, sobre això, recomane molt els articles que publiquem avui de Joan Minguet i de Julià de Jòdar, que fan pensar a fons, des de dues perspectives diferents però molt complementàries.

Perquè a hores d’ara és evident que dins el sistema judicial espanyol hi ha una quantitat de jutges d’extrema dreta que fa feredat. I és impossible de discutir que el poder judicial espanyol, amb majúscules, és si més no condescendent amb l’extrema dreta i el feixisme, si no còmplice. La diferent vara de mesurar que aplica quan els fets vénen d’aquell racó de l’arc ideològic i quan vénen de la resta és un motiu més que justificat per a pensar-ho. Però el problema no és això i prou. Hi ha més coses que també en formen part. I sense encarar-les no hi haurà manera d’anar més enllà. Ni als Països Catalans ni a Espanya ni a les altres nacions de l’estat.

I d’aquestes coses la més important és la complicitat política amb la repressió per l’esquerra espanyola. El 22 de juliol de 2019, Pedro Sánchez va anunciar a bombo i plateret que es derogaria la llei mordassa, llei sobre la base de la qual s’esdevenen moltes de les situacions de repressió. Ha passat un any i mig llarg i l’executiu format pel PSOE i Podem no l’ha derogada, malgrat tenir vots de sobres. No solament això: fa un parell de setmanes, el congrés espanyol va començar el procés per a reformar-la i, per tant, ja és ben evident que no la derogaran. La responsabilitat d’això ha de recaure sobre Pedro Sánchez, sobre Pablo Iglesias i, en tot cas, sobre l’inefable Grande-Marlaska. I els ha de qüestionar.

Ells, i no solament els jutges, són responsables també que Espanya reaccione sistemàticament fent servir la repressió. Tant, que en la pràctica diària Espanya encaixa com un guant amb la descripció d’un estat autoritari: limitació del pluralisme polític, intent de legitimar el govern a partir de la creació –als mitjans– d’un clima d’emoció irracional contra un “dimoni interior”, intent de contenció, si cal amb la violència, dels efectes de la mobilització social i una volguda indefinició del poder executiu, que canvia a voluntat els límits de l’actuació de la resta de l’estat, sempre amb finalitats molt concretes.

I permeteu-me que avui cride l’atenció de manera molt particular sobre aquest quart punt, perquè els fets de les darreres hores són especialment simptomàtics. Vist tot això que hem vist, no crec que es puga discutir que el govern espanyol, per motius polítics i fins i tot electoralistes de partit, va congelar fins al recompte electoral tot de decisions judicials que podien tenir un impacte negatiu sobre les seues pròpies aspiracions, les del seu candidat. Parle del recurs de la fiscalia al tercer grau dels presos polítics catalans i del curs de l’ordre de detenció de Pablo Hasel, per dir-ne dos de ben significatius. I per això, veient tanta evidència, crec que ja està bé d’empassar-se el relat que diu que l’executiu de Madrid és un govern progressista que té problemes, pobret!, amb el sistema judicial i les clavegueres. Perquè no és veritat.

És veritat que té problemes amb el sistema judicial, perquè els jutges espanyols encara tenen una ànima més repressora que la d’ells. Però tenint els vots com tenen, si no fan res per evitar situacions com les que hem viscut aquestes darreres hores, només pot ser perquè s’hi senten a gust, perquè ja els està bé. Segurament pensant, convençuts, que tenen l’esquena coberta perquè el posat progressista emmascararà davant la població el monstre real. I que derivant les queixes de la gent cap als jutges, com si ells no hi tinguessen res a veure, podran continuar enganxats al poder.

PS1. Avui, de set a vuit, tornen els debats amb subscriptors de VilaWeb. Hi participarem Odei A.-Etxearte i jo mateix, amb la voluntat de respondre a les preguntes i els dubtes sobre els resultats electorals. Ho podreu seguir en vídeo.

PS2. Avui fa deu anys de l’apagada de TV3 al País Valencià, forçada per un govern del PP però consentida després, i fins avui, pel president Ximo Puig. Us oferim aquest reportatge especial sobre aquell dia en què VilaWeb va encapçalar el moviment #sensenseyal, apagant-nos, tancant la nostra pròpia web, durant vint-i-quatre hores perquè tot el país, d’alguna manera, experimentàs la sensació que experimentàvem aquell dia al sud.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.