Oriol Antolí (Terrassa, Vallès Occidental, 1984) és un enginyer informàtic que, aquests darrers anys, s’ha especialitzat en curses extremes de llarga distància. Concretament, en una disciplina molt concreta, les Backyard Ultra, que consisteixen a córrer repetidament 6,7 quilòmetres en menys d’una hora. Quan completen aquesta distància, els corredors tenen solament el temps restant fins als seixanta minuts per descansar, menjar i preparar-se per a la volta següent. Guanya qui aguanta més temps i completa més voltes, és a dir, el límit el marca la resistència dels participants.

Aquesta modalitat va néixer el 2012 als Estats Units, amb Lazarus Lake, un afeccionat a les curses d’ultradistància conegut també per haver creat la Barkley Marathons, popularitzada arran d’un documentari de Netflix. La seva idea era organitzar una cursa d’ultradistància al pati de casa seva, en una finca boscosa envoltada de granges. Per això va idear un circuit de 6,7 quilòmetres que es podia recórrer dins la seva propietat. A més, volia una cursa especialment dura, amb molt pocs participants capaços d’acabar-la. El format és pensat perquè hi hagi un sol vencedor, la resta consten com a abandonaments.

La Backyard Ultra va arribar a Catalunya l’any 2021. Marc Fernández fou impulsor de la primera prova ací. D’aleshores ençà, aquesta modalitat ha crescut amb força i actualment a casa nostra ja se n’organitzen una quinzena. De fet, és un dels països del món amb més densitat d’aquestes competicions.

La setmana passada, a la Belgium Legends Backyard Ultra, la competició més important d’Europa de la disciplina, Antolí va obtenir una meritòria segona posició. Va córrer més de noranta hores i va fer 113 voltes, uns 757 quilòmetres. És a dir, va córrer 113 hores sense abandonar. Quan encara es recupera de l’esforç físic i mental, rep VilaWeb a casa seva, a Terrassa.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Oriol Antolí Sarrau (@oriol_antoli_sarrau)

—Quan vau començar a fer curses de fons?
—Vaig començar amb curses de muntanya, però de seguida em vaig adonar que no era ràpid i que, en canvi, m’agradava cada vegada anar augmentant la distància. Com molta gent de casa nostra, vaig començar amb la travessa Matagalls-Montserrat i després vaig anar fent curses de vuitanta quilòmetres, cent, cent seixanta, fins a arribar a la cursa més llarga que he fet, de 990. Sempre dic que eren mil, perquè em vaig perdre un parell de vegades i segur que els vaig fer. A partir d’aquí, sempre he anat buscant nous reptes.

—Què us va empènyer a dedicar-vos-hi?
—El fet de superar-se a mi mateix. Explorar els teus límits és molt gratificant, perquè quan ho aconsegueixes, quan et superes, el reconfort és molt gran. I això enganxa moltíssim. I a poc a poc hi vas entrant: primer, surts a córrer tres dies la setmana i després ja fas curses. Al principi pateixes moltíssim i et vas adonant que t’has d’entrenar per fer-ho sempre una mica millor i arribar una mica més lluny, fins que acabes enganxadíssim. És un peix que es mossega la cua.

—Com us vau acabar especialitzant en aquesta disciplina tan concreta de la Backyard Ultra?
—Sempre havia fet curses en ruta i, de fet, és el que més m’agrada. Però em vaig apuntar a l’Andomita, una cursa que va de l’Hospitalet de l’Infant a Andorra, i l’organitzador em va dir que per a participar-hi havia de fer abans una altra de les seves curses. I no era ben bé una Backyard Ultra, però tenia una estructura molt semblant. Hi vaig anar sense gaires ganes, pensant que faria un parell de voltes i prou, però de seguida em va enganxar molt. És una cursa molt social, perquè no és com la resta de la ultradistància, que vas tot sol molta estona. Aquí, a cada hora tornes a ajuntar-te amb la resta de participants i això et permet xerrar, perquè el ritme no és gaire fort. I després arriba la part del repte, de voler fer una mica més cada vegada. I això em va enganxar.

—A diferència de bona part de les curses, aquesta disciplina no té un final establert. Dura mentre el cos de cada participant aguanta. Com s’entrena això físicament i mentalment?
—Realment, la part més complicada de la disciplina i la que la diferencia més de la resta de curses és que aquí, quan ho passes malament, no saps quan s’acabarà. En altres, pots centrar-te en l’objectiu final, que és la meta, però aquí no n’hi ha. És la cosa més complicada de gestionar. Quant a la preparació, físicament no és gaire diferent d’una cursa d’ultradistància qualsevol. Em preparo amb la meva entrenadora, Laia Díaz. Pel que fa a la part mental, quan s’acosta la data intentem fer circuits que passin pel cotxe, per a tenir la temptació d’entrar-hi i marxar, faig voltes a ritmes diferents per cansar-me i després entrenar-me una estona cansat, també faig exercicis mentals per a cansar la ment i després córrer amb la ment cansada.

—Una de les claus d’aquesta modalitat és la gestió del temps que sobra a cada volta. Com l’organitzeu?
—La clau és trobar el balanç. Equilibrar el límit de rapidesa a què vols fer la volta per no cansar-te massa i descansar prou, i alhora el límit de lentitud per descansar al màxim també mentre corres i tenir una estona de descans entre voltes. Jo miro de maximitzar l’estona que dormo. Si fas només vint-i-quatre o quaranta-vuit hores, la son no és tan important, però quan ja passes de les setanta hores, si no tens prou cura de la son arriba un moment que no saps ni qui ets… Tens al·lucinacions i més problemes de coneixement. Aleshores, arribo sempre al tendal i em poso a dormir. Llavors, el qui m’acompanya em desperta tres minuts abans d’haver de començar la volta següent. També ho aprofito per menjar el que toqui i, si m’he de canviar els mitjons o les vambes, també ho faig. Ara, si tinc un imprevist i, per exemple, m’he de curar una llaga, em desperto cinc minuts abans. Anem jugant així, però sempre amb la idea de maximitzar l’estona de dormir.

—A quin ritme feu cada quilòmetre?
—Entre set i vuit minuts per quilòmetre. Fins i tot, a vegades una mica més lent. Sembla un ritme lent, però són cent milles de distància cada vint-i-quatre hores. A més, és un ritme constant, perquè no pots parar. En unes altres disciplines d’ultrafons, si et fa mal la panxa, pots aturar-te mitja hora perquè et passi. Aquí sempre tens aquesta pressió constant.

—Què mengeu mentre competiu?
—Faig tres àpats principals el dia, que de broma en diem gurmet, però que són purés de patata o arròs. És a dir, hidrats de carboni. El problema és que trigo molt més a menjar-me’ls que els gels. En la darrera cursa vaig menjar 150 gels en cinc dies. Un altre dels avantatges dels gels és que pots saber exactament quants hidrats de carboni ingereixes. Fem una planificació per a assegurar-nos que cobreixo les necessitats nutricionals en tot moment, perquè si no el cos es va menjant a ell mateix. El múscul crema múscul per generar energia i és aquí on tens problemes. Tinc molta sort amb l’estómac perquè se’m posa bé, malgrat que també fem un entrenament del sistema digestiu per poder-ho assimilar bé.

—La vostra feina com a enginyer electrònic us ajuda en aquesta organització?
—Totalment. De fet, una de les coses en què més gaudeixo és, en els mesos previs a la cursa, en tota la preparació i l’organització estratègica. En això, compto amb el meu nutricionista, Xavi Sebastià, que té la mateixa mentalitat d’enginyer que jo, és a dir, d’arribar sempre al punt òptim.

—Quan fa més de dos dies o tres que heu començat, com us ho feu per a no adormir-vos mentre correu?
—Setmanes abans de la cursa, faig un buidatge de cafeïna del cos. És a dir, em passo quatre o cinc setmanes sense prendre cafè amb cafeïna. Durant la cursa, em prenc pastilles o xiclets de cafeïna. Ara, intento aguantar el màxim sense prendre’n, perquè la cafeïna a la sang fa que el son sigui de menys qualitat i jo necessito que els minuts de son siguin de la màxima qualitat possible. Per exemple, en la darrera cursa a Bèlgica vaig prendre només l’equivalent de dos o tres cafès. A banda, en algunes curses ens deixen dur auriculars i aleshores em poso pòdcasts que em fan riure o música. Tinc una llista de reproducció feta pels meus amics i jugo a endevinar quin amic ha triat cada cançó. Això em manté entretingut mentalment i evita que m’adormi.

—Heu mencionat les al·lucinacions que teniu els corredors d’aquesta mena de disciplines a causa de la manca de son. N’hi ha cap que tingueu gravada?
—N’he tingut moltíssimes, algunes de molt espectaculars… Però la que em va impressionar més és de fa tres anys, quan vaig competir al Mundial de Tennessee, als Estats Units. Hi vaig viatjar amb la Sílvia, la meva parella, el meu fill, el meu pare, el meu sogre. Vam fer una mena de viatge familiar. I mentre corria, a les tres de la matinada, em vaig trobar el meu fill allà sol al mig de la carretera. Era superreal! Sabia que era una al·lucinació, perquè era conscient que dormia amb la família, però haver de continuar i deixar el meu fill allà abandonat va ser molt dur. A vegades he vist atraccions de fira, però la sensació d’abandonar el teu fill al mig de la carretera em va tocar molt emocionalment.

—Quins són els senyals que us indiquen que heu de deixar la prova?
—No n’hi ha gaires. Per a arribar tan lluny com jo, s’ha d’anar amb la mentalitat d’intentar sempre fer la volta, passi el que passi. No hih a la possibilitat de decidir de no continuar quan ets a la carpa, abans de començar l’hora. La mentalitat és: jo surto, faig tot el que pugui per acabar la volta i, si no arribo a temps, doncs em fan fora. En la darrera cursa em va passar això. Vaig plegar perquè no hi vaig arribar a temps; em feien molt mal els genolls. Si hi hagués arribat a temps, malgrat el dolor, hauria intentat sortir. Si vols arribar al teu límit en aquestes curses, has d’anar amb aquesta mentalitat. Sempre tens moments d’alegria, de patiment, tens pics i tens valls. Perquè, si no, quan tens un mal moment, és molt fàcil deixar-ho.

—Quantes curses Backyard Ultra feu cada any?
—No se n’haurien de fer més d’una o de dues. Per circumstàncies de la vida, he fet tres curses des del juny passat. A Austràlia, que vaig arribar a les 102 voltes; al mundial de Tennessee, que en vaig fer 103; i la darrera, a Bèlgica, que vaig acabar amb 113. Realment noto que això m’ha passat factura pel que fa al cansament i la motivació. Sóc la primera persona al món que fa tres curses de més de cent voltes en menys d’un any. És una animalada!

—Com combineu aquesta activitat tan exigent amb la vida laboral i familiar?
—Patint i sacrificant hores de son. Intento minimitzar-ne l’impacte en la família i la feina. Normalment, em llevo a les quatre o les cinc de la matinada per a entrenar-me i intento tornar a casa quan els nens esmorzen. El cap de setmana, igual: al matí m’entreno i les tardes les tinc lliures per a dedicar-les a la família.

—Econòmicament, és rendible aquesta passió?
—És tot per l’amor a l’art! Hi ha poques curses que donin premi econòmic. Per exemple, en aquesta de Bèlgica, que és la més important d’Europa, el premi era un xiulet serigrafiat amb el premi de la cursa. En el campionat del món, el premi és un dòlar amb vint cèntims. Això també fa que es creï una comunitat molt bonica de corredors, perquè no hi ha aquest interès econòmic. Darrerament, he començat a tenir algun patrocinador, com Flying Burrito, que em proporciona les camises, o Mount to Coast, que em facilita el calçat.

—En moltes curses heu exhibit la bandera de la Fundació Prodis de Terrassa. Us dóna encara més empenta aquest compromís social?
—Sí, ajuda a donar visibilitat, malgrat que té una part també egoista, perquè m’és útil per a motivar-me i no abandonar. Hi ha moltes associacions que fan coses molt boniques, però jo m’he lligat amb Prodis i així em sento una mica més útil.

—En moltes curses internacionals us identifiquen com un corredor espanyol. Us incomoda?
—Sempre he dit que sóc català i, quan he pogut, he demanat que em posin la senyera. Prefereixo representar Catalunya perquè és d’on sóc. A vegades m’ho concedeixen, a vegades no. Algun cop he tingut problemes per això, però per sort són puntuals. En general, la gent és respectuosa.

—Quina reacció té la gent quan els expliqueu aquestes curses?
—Normalment, la gent se sorprèn molt. Quan expliques que corres 113 hores seguides i només pares per a dormir tres minuts o quatre no s’ho creuen! Però quan s’adonen que dius la veritat, hi mostren molt interès.