El senador americà Frank Church va destapar la participació dels Estats Units en el colp d'estat a Xile contra el president Allende, en l'anomenada operació Fubelt.

Frank Church fou un gran senador nord-americà, dissortadament poc conegut fora del seu país. Es va morir el 1984, però abans va avisar amb gran valentia dels terribles poders que anaven acumulant les agències d’espionatge contra els ciutadans. Els seus advertiments sobre la NSA, ja en aquella època, susciten admiració per tan premonitoris com van ser: ‘He pogut comprovar la capacitat que hi ha que la tirania siga total als Estats Units, i hem d’assegurar-nos que la NSA i totes les agències que posseeixen aquesta tecnologia funcionen dins la llei i sota la supervisió adequada, perquè és tan sols com no caurem mai en aquest abisme, un abisme del qual no hi ha marxa enrere.’

Church va lluitar tota la vida per fer públiques les maniobres del deep state, d’aquest estat profund que a tot el món s’ha posat al servei dels interessos del gran poder, on es confonen l’economia, les armes i la política, menystenint la democràcia i els ciutadans. I va aconseguir de traure a la llum per primera vegada d’una manera irrefutable algunes tàctiques i alguns mètodes creats i inventats per a contrarestar decisions democràtiques incòmodes per a aquest gran poder. La comissió que ell va presidir al senat i que porta el seu nom es va fer famosa mundialment quan va exposar d’una manera perfectament documentada la participació dels Estats Units en el cop d’estat de Xile contra el president Allende. L’operació Fubelt.

El món és una còpia permanent. Tots copiem de les ensenyances del passat i així és com Fubelt va esdevenir –en part gràcies, paradoxalment, a la tasca de Church– el manual per a totes les campanyes de desestabilització que després s’han fet al món: de la compra de mitjans de comunicació –a Xile va ser El Mercurio– fins a l’ús de petites desavinences personals per a esquerdar un moviment polític, tot es va inventar i tot es va estereotipar allí. I és important d’entendre’n el perquè si volem copsar la importància que té en el nostre país, avui.

L’arquitecte d’aquella monstruositat va ser Henry Kissinger. I l’origen de tot plegat és un text confidencial seu en què explica per quin motiu cal fer les coses d’aquella manera, subvertint la llei però d’amagat. Kissinger diu que Allende és el primer marxista a guanyar unes eleccions, cosa que no era certa, però que ara no fa al cas. I diu que, precisament, que haja arribat a la presidència per la via de les eleccions li confereix una legitimitat interna i internacional contra la qual no es pot oposar un colp d’estat clàssic –tot i que, desesperats perquè el projecte no funcionava com preveien, el van acabar fent. En aquell text, Kissinger deixa escrit l’objectiu a aconseguir: ‘Cal enfonsar la seua capacitat de governar.’ Si no pots derrotar la legitimitat del govern, embruta’l per fer-lo perdre.

Impedir la capacitat de governar es pot fer de moltes maneres, però el pla Fubelt va reblar dues tècniques que després s’han anat repetint a tot arreu, una vegada i una altra. La primera era sembrar la divisió entre els partidaris d’Allende i la segona, dificultar al màxim la vida quotidiana, sobretot creant, a través dels mitjans, un clima pel qual el govern de la Unitat Popular acabàs tenint la imatge d’un govern incapaç, inútil, polèmic, ridícul. Els texts dels experts que la CIA va posar a treballar en el Fubelt remarquen ara i adés que la sola manera de derrotar una majoria és fer perdre en els votants, un a un, la confiança en els polítics que abans han votat conscientment. I constaten que la millor eina per a aconseguir-ho és crear un ambient de decepció exagerada. Per a això, afirmen, cal amagar qualsevol èxit del govern i amplificar moltíssim qualsevol mínim error. I així, anar-lo desgastant, anar-ne enfonsant la capacitat d’actuar.

El pla Fubelt tenia dues possibilitats. La primera era tombar Allende per aquesta via nova i la segona, si tot fracassava, fer un colp d’estat foragitant a la força el govern legítim i anul·lant el parlament, com els Estats Units havien fet sempre fins aleshores. En el nostre cas, la segona via va ser la primera: el 155; però vist que la població va resistir el 21-D i no va atorgar la victòria als unionistes, l’estat s’ha trobat amb la necessitat de recórrer a la primera via que dibuixava el pla Fubelt. I com que no té cap full de ruta alternatiu és a això que es dedica amb passió –i jo diria que amb bastant èxit.

Hi ha molts votants independentistes, potser vós mateix, que tenen la sensació que aquest govern fa aigües i que no anem enlloc. I que el president Torra o el vice-president Aragonès no estan a l’altura de l’envit. És evident que l’objectiu central, que és fer efectiva la República, no s’ha acomplert. I que el govern legítim no ha estat restituït, tot i que d’això en té molta més culpa la pressió del jutge Llarena sobre el parlament que no pas el govern. És evident que aquest govern té problemes greus, com ara l’actuació d’alguns nuclis del Mossos. És cert que les picabaralles de partit no ajuden gens i fomenten un clima tòxic. Però al costat de tot això que hem de continuar reclamant i criticant, i ho dic només com una reflexió per a mantenir viu el debat, no acabe d’entendre que no es done gens de valor a la capacitat amb què, per exemple, va saber resoldre totes les vagues que tenia davant. O que no es done gens d’importància a aquesta capacitat demostrada de dir que no al pressupost de Pedro Sànchez i de resistir-se a les seues melodies d’Hamelin, de manera que abandona el paper històric de subordinació a qui mana a Madrid. I això no és poca cosa, en absolut.

I no ho dic per lloar-los, sinó perquè pense que potser hauríem d’aprendre’n un poc, també, del passat. D’aquells mateixos manuals que han estudiat els qui voldrien veure’ns completament arraconats.

 

PS. He rectificat l’editorial, gràcies a la crítica que m’ha fet Isaac Garcia. Té molta raó i em sap greu haver-me equivocat.

Missatge de Vicent Partal

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb