D’Olona a Le Pen: com juga l’extrema dreta la carta dels lideratges femenins?

“L’home no viola, viola un violador. L’home no mata, mata un assassí”. És la cantarella que la cap de Vox a Andalusia, Macarena Olona, ha repetit tota la campanya electoral. Entre crides a un macarenazo que ha resultat fallit, vestits de flamenca i gests de complicitat amb la Guàrdia Civil, Olona ha dit repetidament que “la violència no té gènere” i que no accepta unes quotes que la converteixen en “ciutadana de segona”. El negacionisme de la violència masclista i l’intent de destrucció de l’agenda feminista en general no són novetats en l’estratègia de Vox, i de fet és una de les prioritats dels seus votants. Tanmateix, aquest eix tan central per al partit és també un dels seus punts dèbils: el CIS calcula que només el 33% de votants de Vox són dones, en un context en què com més va més dones joves es defineixen com a feministes.

12 días.

¡Con Alegría! #CambioReal pic.twitter.com/TrWNr9l6rp

— Macarena Olona (@Macarena_Olona) June 7, 2022

Com guanyar l’hegemonia, doncs, si defenses polítiques contra la meitat de la població? Impulsar més dirigents femenines i bastir un discurs “adaptat als temps”, que dissimuli el masclisme inherent a les seves proclames, sembla una de les estratègies de l’extrema dreta, especialment a l’Europa occidental. “Un bon exemple és Marine Le Pen i el procés de desdiabolització del seu partit”, explica Nuria Alabao, experta en extrema dreta i feminismes. “Ha aconseguit de captar més vot femení i de persones LGBTI gràcies a la presència de dones als lideratges i a un canvi de discurs, que diu que els defensa.” De fet, Le Pen ha passat de criticar l’avortament a esquivar el tema i no es mostra en contra del matrimoni homosexual, tot i que fa cinc anys sí que n’era contrària.

Je ne retirerai aucun droit aux Français. Le mariage pour tous est et restera un acquis si je suis élue Présidente de la République. pic.twitter.com/aJ44czowq3

— Marine Le Pen (@MLP_officiel) April 15, 2022

La trampa del feminacionalisme

Tant Le Pen com Olona, entre més dirigents, fan servir constantment l’estratègia dels anomenats feminacionalisme i homonacionalisme, que consisteix a instrumentalitzar la defensa dels drets de les dones i les persones LGTBI per justificar la xenofòbia i el racisme. “Amb aquesta estratègia denigren els feminismes, amb discursos que diuen ‘oculteu que hi ha una relació entre immigració i violació!'”, afegeix Alabao. “Diuen que aquí la igualtat ja s’ha aconseguit, i que això demostra que la nostra cultura és superior a les altres, com les relacionades amb l’Islam. Elles no conceben que hi ha una desigualtat estructural, més enllà de la llei. Per tant, consideren que qualsevol llei destinada a mitigar aquesta desigualtat és una discriminació als homes.”

Les dirigents de la ultradreta alemanya també tenen la mateixa estratègia. Alice Weidel, cap actual d’Alternativa per Alemanya, és lesbiana i la seva parella és una dona suïssa originària de Sri Lanka amb qui té dos fills adoptats. Però això no li impedeix d’estar en contra del matrimoni homosexual i la immigració, i empra la islamofòbia per defensar la seguretat de les persones LGTBI. De fet, té un discurs més dur que Frauke Petry, l’ex-dirigent del partit.

Un fals empoderament

Tot i que totes coincideixen en la xenofòbia, no hi ha un patró completament comú en qüestions de gènere, fins al punt que algunes no refusen la paraula ‘feminisme’. És el cas de Le Pen o de Rocío Monasterio, que defensa el seu “feminisme veritable” contra el “feminisme supremacista” que considera que és el de les esquerres. “Hi ha una línia que no estaria tan allunyada d’allò que diu el feminisme liberal, el discurs d’Ana Botín. Refusen la “col·lectivització”, com l’anomenen –ajuntar-se per reivindicar drets–, i parlen de ser una dona forta i arribar als llocs per mèrits propis”, explica Alabao. Un discurs individualista que obvia un context marcat per l’escletxa salarial, la manca de dones en llocs de poder, el repartiment desigual de les tasques de la llar, la feminització dels treballs precaris, etc.

Aquesta performance de cert apoderament femení, de dona forta que no necessita el feminisme d’esquerres, es desfà ràpidament. De manera més o menys explícita, acaben parlant de relegar la dona als rols de sempre. L’extrema dreta a l’Europa de l’est, amb dirigents com ara Beata Szydło o Katalin Novák, ha tingut més tendència a considerar la maternitat essencial en la vida de les dones i a acusar el feminisme de no valorar-la.

Les dones de Vox no sempre ho fan de manera tan explícita, però les referències a la família tradicional són habituals. “A Espanya aquest discurs té molts problemes a l’hora d’aconseguir vots, perquè la major part de les dones volen treballar fora de casa”, afegeix Alabao. “Vox adapta el discurs al context, el modula. No és igual si va a una xerrada amb gent catòlica d’Hazte Oír que si parla per la televisió.” Però les seves aliances els delaten: a banda d’Hazte Oír, Vox està vinculat a ISSEP, el think tank creat per Marion Maréchal, la neboda de Le Pen, que va abandonar el partit perquè ella és obertament antiavortista i pro-família.

Per tant, sembla que Vox és lluny d’adoptar fil per randa l’estratègia de Le Pen: malgrat alguns intents d’Olona de presentar-se com a menys radical –dient, per exemple, que no tindria cap problema si tingués un fill homosexual–, també ha fet un míting amb Giorgia Meloni sense complexos. La presidenta de Fratelli d’Italia, partit de clara herència feixista com més va amb més pes, no va tenir por de fer un discurs radical, tant en les formes com en el contingut.

Giorgia Meloni (líder de Fratelli d'Italia) muestra su apoyo a Vox en la campaña andaluza. En su discurso reconozco muchos de los puntos que señaló Umberto Eco para identificar al fascismo que vendría 🧵pic.twitter.com/uBxCdWj0hZ

— Laura Méndez (@lmendezgr) June 13, 2022

L’estètica i les formes

L’estètica i les formes també estan força estudiades en aquests lideratges. “El lideratge d’ultradreta i de tot el populisme sempre ha fet servir quatre emocions: la por, la frustració, l’odi i la ira“, explica Patrycia Centeno, periodista especialitzada en política, moda i llenguatge no verbal. “En les dones, funciona la mateixa fórmula. Repeteixen o imiten un lideratge testosterònic. Els gests són d’agressivitat, però alhora també proven de suavitzar missatges tan radicals mitjançant les formes, perquè arriba un moment que ja no pots escoltar més algú que et crida i que et diu que tot és una merda. Aquests missatges del populisme funcionen, però només a curt termini. Suavitzar les estratègies estètiques funciona molt bé, ho va proposar Steve Bannon.”

De fet, la suavització de Le Pen quant als continguts s’ha fet també en l’estètica: “Va començar a suavitzar el seu vestuari, la manera de gesticular i, fins i tot, l’interiorisme de casa seva”, explica Centeno. “Somriu molt més, porta colors més càlids, un maquillatge més suau, s’ha posat més rossa…”

Sobre Macarena Olona, l’experta la considera un personatge força interessant: “A vegades intenta de fer servir alguns trets del lideratge femení, com podrien ser la persuasió, la seducció –que ha estat criminalitzada per associar-se a la feminitat– o l’amabilitat, però la delata el seu llenguatge corporal, amb gests de fàstic, arronsant el nas, les celles, sempre d’agressivitat.”

Centeno parla de lideratge masculí i femení perquè considera que les diferències en l’educació i la socialització d’homes i dones generen diferències a l’hora de liderar, a més de les diferències corporals que poden implicar diferents gests i postures. Però diu que ambdós lideratges els poden practicar tant homes com dones. “Les dones només hem tingut un referent visual de lideratge, el de l’home, i l’hem imitat”, explica. Per això no considera estrany que dirigents d’extrema dreta, tot i reivindicar la feminitat tradicional, acabin practicant-lo. “Consideren que han de masculinitzar-se per arribar a un lloc de poder, i això no deixa de ser masclisme.”

Alabao no creu que hi hagi un lideratge femení més assertiu o serè, sinó que són diferents formes d’expressar-se que no han d’anar associades necessàriament a un gènere. Totes dues expertes sí que coincideixen en el model estètic de feminitat que sembla que proposa l’extrema dreta. “Les figures femenines de Vox són, en general, molt guapes. Potser aposten per una figura femenina que representi valors com la bellesa. Tenen un perfil social de classe mitjana-alta, o volen aparentar-lo”, explica Alabao. “Olona va molt femenina i pot combinar un escot generós amb un collaret amb la creu. Té un punt de femme fatale que compleix els canons d’erotisme”, afegeix Centeno.

Una estètica que, diu, no és incompatible amb certs gests de complicitat amb el falangisme: “El cartell electoral d’Olona sembla que vulgui reproduir l’estètica de Pilar Primo de Rivera. I hi ha moltes imatges en què tot el partit, però sobretot les dones, vesteixen de blau maó, el color de la Falange”.

Hace ya tiempo que advierto que tanto azul mahón en Vox no es casual ni inocente #powerdressing #alertacaspa pic.twitter.com/iU2UlXO1OB

— Patrycia Centeno (@PoliticayModa) March 26, 2021

El paper del feminisme

I què ha de fer el feminisme, amb aquesta extrema dreta que vol captar el vot femení? Centeno defensa de mantenir el discurs i no caure en l’emotivitat negativa a què sovint recorre la ultradreta. Alabao ressalta, entre més, la importància d’assenyalar les polítiques neoliberals de Vox. “Una cosa que fa bé l’extrema dreta és identificar les contradiccions dins els discursos d’esquerres”, diu, a més. “Jo crec que també hi ha un feminisme que és una mica victimitzant de les dones o que ens dibuixa sempre com a necessitades de protecció estatal.”

De fet, hi ha molts debats entre feministes sobre l’enfocament que es dóna a certes polítiques. Per exemple, hi ha sectors que matisarien algunes parts de la llei del “només sí és sí”, i la baixa per dolor menstrual incapacitant va suscitar divergències perquè algunes feministes consideren que pot comportar discriminació laboral o, fins i tot, temen que les dones puguin ser considerades “dèbils”.

Però les dones d’extrema dreta despatxen les complexitats d’aquests debats reduint-los a les mateixes conclusions: les esquerres infantilitzen les dones i odien els homes. A aquest discurs també s’han afegit algunes dirigents del PP, com ara Cayetana Álvarez de Toledo o Isabel Díaz Ayuso, que acusa el feminisme d’esquerres de tenir “debats carrinclons”. “Un silenci és un no? De debò vostès van dient ‘sí, sí, sí’?”, deia Álvarez de Toledo sobre la llei del consentiment. També Carla Toscano, de Vox, en criticava altres aspectes: “És una pena que el seu odi a l’home i a la bellesa ens facin perdre mostres d’enginy”, deia, sobre els homes que comenten els cossos de les dones pel carrer.

L’estratègia consisteix, en part, a mostrar-se com a abanderades de la llibertat, tot i que ràpidament les delati un puritanisme que fins i tot està en contra de l’educació sexual.

A Olona le parece un escándalo que se enseñe educación sexual en los colegios.
El escándalo es querer vivir en una sociedad en la que no se enseñe a los adolescentes y pre-adolescentes a entender cuáles son los cambios que está experimentando su cuerpo.
pic.twitter.com/WVdacvDWCQ

— Miriam Morell (@MiriamMorell) June 13, 2022

Especialment sobre les qüestions de gènere, l’extrema dreta es presenta com a antisistema, un cop el feminisme ha arribat a les institucions. Defensen que el feminisme és l’statu quo que volen destruir i aquest discurs, que es ven com a contracultural, ha persuadit un sector del jovent, que té menys vergonya de reconèixer que vota Vox. Optar per dirigents femenines que es presentin com a fortes i alliberades pot ser un intent de cercar empatia també entre les joves, tot i que sembla que de moment a Vox no li acaba de sortir bé. Al cap i a la fi, el moviment que volen destruir és el mateix que ha permès que totes aquestes dirigents ocupin l’espai públic.