Olga Xirinacs: “La societat no perdona ni acompanya la vellesa i massa sovint no l’atén. La societat literària, tampoc”

Ha rebut el premi Jaume Fuster a la trajectòria, que atorga l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana · Durant l’acte, Xirinacs ha criticat la seva invisibilitat dins el món literari català

VilaWeb
L'escriptora Olga Xirinacs rep el premi Jaume Fuster de mans del nou president de l'AELC, Sebastià Portell. Fotografia: Carme Esteve/AELC.
Montserrat Serra
02.05.2022 - 16:24
Actualització: 03.05.2022 - 12:19

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Avui s’ha fet públic el 22è premi Jaume Fuster, que atorga l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC). El guardó ha recaigut en l’escriptora Olga Xirinacs (Tarragona, 1936), que és a punt de fer vuitanta-sis anys i que ho celebrarà amb la publicació del seu llibre número vuitanta-sis. En l’acte, Xirinacs ha criticat el sector literari i ha dit que el premi li seria una gran companyia: “M’ajudarà a passar aquests freds dels últims temps, és un escalf”, ha dit, en referència a la falta d’atenció que ha rebut dels mitjans i del món editorial. L’acte de celebració del premi es farà a primers de juny a Tarragona.

Tal com ha explicat Olga Xirinacs, fa uns quaranta anys que es va afiliar a l’AELC. En el seu parlament davant la premsa, primer de tot, l’escriptora ha tingut un record per a Jaume Fuster: “Quan em van donar la notícia, em va venir a la memòria en Jaume Fuster que vaig conèixer, que vaig llegir amb afició, el Jaume pioner, decidit, innovador, batallador.”

Dogmes en premsa durant la primavera literària

Però tot seguit ha dit que volia comentar “unes notetes curioses, que m’han fet gràcia, observades aquests últims mesos, que he recollit a través de la premsa i fan referència a l’allau de novetats publicades”. Es referia a titulars de premsa i comentaris llegits els darrers mesos. I ha deixat anar: “Entre el sens fi de notícies i articles literaris han aparegut uns quants dogmes que assenyalo, perquè els corrents generats per editorials, periodistes i influencers solen ser dogmàtics. Resumint: u, la millor literatura de llarg és la que dóna fe de transgredir-ho tot. Dos, bona quantitat de primeres novel·les ja són obres mestres. Tres, entre els escriptors catalans ha sorgit un monstre literari. Quatre, una periodista habitual declara que no guanyarà mai el Sant Jordi perquè és dona. Com a mostra ja és suficient per a pensar-hi. Que cadascú n’extregui les seves conclusions. Però jo diria, en aquest darrer cas, que a aquesta periodista li caldria documentar-se abans de dir una cosa així…”

I ha sentenciat: “Tot llegit i rellegit, cal tenir en compte el més important de tot, que serem qui som i qui volem ser, si les nostres obres són de qualitat. Sigui quin sigui el gènere, que això no hi té res a veure. Només la qualitat ens porta a l’excel·lència.”

Escriptors sèniors i el fred de l’oblit

Després, ha tornat a la càrrega, amb més crítica, aquesta vegada centrant-se en un dels debats actuals sobre com tracta el món literari els seus escriptors sènior. Olga Xirinacs ho veu així: “He de dir que em sento molt sola i enyorant-me de tot. No sé com he arribat a aquesta edat, encara em sento jo mateixa, però ja no ho sóc. L’edat més avançada de tots els meus avantpassats. He de dir que la societat no perdona ni acompanya la vellesa i massa sovint no l’atén. La societat literària, que ha estat i és la nostra vida, tampoc. L’atorgament d’aquest premi fa que em senti molt més acompanyada. És un record i un afecte que m’acompanyaran els anys que em quedin, per no patir el fred de l’oblit, en unes terres del sud que a vegades, també literàriament, semblen molt allunyades de la brillant Barcelona.”

Preguntada sobre què s’hauria de fer, com s’haurien d’atendre els escriptors sèniors perquè no sentissin aquest greuge, perquè no se sentissin abandonats, respon: “No sé com s’hauria de fer, però que jo l’he sentida així, sí. El fet de ser de Tarragona ja és una frontera, només arribem fins al Garraf. Veus les llistes de poetes en ressenyes, en crítiques i tu no hi ets mai. Coses petites com aquestes van fent forat i és l’escalf que falta. Jo no sé si exagero, però és la realitat. Només veiem el que es fa de Barcelona en amunt. I jo he fet molts llibres, però no he tingut ni una sola traducció. Només al castellà.”

Una vida viscuda a Tarragona, de cara a mar

A l’acte hi ha participat el biògraf d’Olga Xirinacs, Francesc Roig, que ha fet una glossa de l’escriptora. D’entrada, Roig ha parlat del vincle emocional de Xirinacs amb Tarragona: “Com tots sabeu, l’Olga Xirinacs viu instal·lada a Tarragona, en línia visual d’horitzó, en un edifici a tocar del balcó del Mediterrani, al capdamunt de la Rambla Nova, i a ella, que l’apassiona el mar, és com si estigués instal·lada a bord d’un autèntic portaavions de múltiples curiositats, angoixes, alegries i plaers, que cada dia s’envolen sobre l’acollidor blau canviant de la mar que besa la platja del Miracle. Exactament en el mateix indret on dècades enrere s’alçava l’antiga casa modernista familiar que la va veure néixer –ara lamentablement desapareguda– i popularment batejada com ‘la casa de la dinamita’.”

Vuitanta-sis anys, vuitanta-sis llibres

Olga Xirinacs ha explicat: “El dia 11 de maig en faré vuitanta-sis. I el dia 12 de maig ho celebraré presentant el llibre que fa vuitanta-sis. Es diu Cua de vaca i és un aplec de proses curtes que parlen d’experiències viscudes. És publicat per l’editorial Ganzell. En aquest llibre explico la vertadera història del premi Sant Jordi quan me’l van donar i tres escriptors se’m van tirar a sobre perquè l’havia guanyat. Un era en Carandell, l’altra la Maria Antònia Oliver i el tercer, no me’n recordo. També explico com vaig passar la químio, quan vaig patir el càncer, i altres històries.” I Francesc Roig, en la glossa, recorda: “Haver nascut el 1936 és també un clar indicador d’una infantesa i una adolescència marcades, inevitablement, per la crueltat de la guerra i la grisor imaginable de la postguerra, però sempre a recer i refugi de la contínua lectura i la delectança per la música, com a blindatge del món exterior.” I continua: “L’Olga té la carrera de professora de piano i començà a escriure amb certa timidesa a partir de la dècada dels anys seixanta, mentre compaginava aquest impuls creatiu amb la participació i el compromís civil amb els primers òrgans de direcció del moviment Escolta […] Assumí posteriorment la presidència d’Òmnium Cultural del Tarragonès.”

Premis literaris obtinguts

Entre els vuitanta-sis llibres publicats, hi trobem pràcticament tots els gèneres: poesia (ella se sent eminentment poeta), novel·la, contes, assaig, articulisme, dietarisme, literatura infantil i juvenil… I com a narradora, ha guanyat els premis més prestigiosos de la literatura catalana a obra inèdita: premi Josep Pla (1982) amb Interior amb difunts; el Sant Jordi (1984) amb Al meu cap una llosa, que també va rebre el premi de la Crítica Serra d’Or; el Ramon Llull (1986) amb Zona marítima; el Sant Joan (1990) amb Enterraments lleugers; el Ciutat de Palma (1993) amb Sense malícia i el premi Sèrie Negra de novel·la (2001) amb No jugueu al cementiri. Olga Xirinacs va rebre la Creu de Sant Jordi l’any 1990.

 

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes