Esther: “Sense una teràpia al costat no hauria pogut fer aquest disc”

Arran d’un procés de dol per la pèrdua del pare i la decisió d’anar a teràpia naix el segon disc d’Esther, Tot comença. Amb aquest treball, la cantant de Vinaròs (Baix Maestrat) renova el seu estil i fa un pas endavant cap a una sonoritat més enèrgica, alhora que les lletres parlen obertament amb una profunditat emocional esquinçadora. Aquella xiqueta que va començar classes de música a quatre anys i que d’adolescent penjava vídeos a YouTube de cançons sobre el fet que li agradava cantar –tot i les burles de molta gent–, tenia clar que havia de continuar per aquell camí. Ara, a vint-i-sis anys, es consolida com una de les veus pop referents en el panorama actual.

—Amb Tot comença hem vist una renovació musical, però sembla que també és una renovació emocional. Com heu viscut la creació d’aquest disc?
—El disc parla realment d’una etapa vital que he passat, és totalment autobiogràfic. Com dic sempre, el meu projecte musical és el meu projecte vital, i per a mi no té gens de sentit separar-ho. Tot aquest procés que he fet de creixement personal s’ha vist reflectit tant en les lletres de les cançons, com en les melodies, en el gènere, perquè necessitava contar una cosa molt concreta. La música m’ha ajudat molt a reajustar-ho i a contar-ho.

—Les lletres parlen de vulnerabilitat, d’autoacceptació… Us heu despullat del tot, en aquest disc?
—Sí, abans deia que em despullava molt en les cançons, que era molt transparent, però quan vaig fer aquest disc em vaig adonar de quan era realment vulnerable. Em feia forta en la meua vulnerabilitat, i ho contava. En aquest disc parlo dels que han sigut els pilars fonamentals de la meua vida i com s’han vist afectats per un procés de dol. És l’amor, però també és la relació amb ma mare, la relació amb mon pare, la meua relació amb mi mateixa, el fet de començar a anar a teràpia, la meua relació, fins i tot, amb el meu projecte musical i com ha sigut per a mi gestionar les expectatives en un moment en què no podia donar-ho tot de mi. I com això s’ha anat reajustant.

—Quin paper ha tingut la teràpia?
—El cent per cent. “Tot comença”, el primer senzill, parla d’eixa mà que porto a l’esquena, i és la meua psicòloga, de com ha sigut el fet de començar a estar acompanyada en aquest procés d’estar millor. Ha sigut vital i sense una teràpia al costat no hauria pogut fer aquest disc.

—Recentment, algunes artistes més també han parlat de la salut mental als discs…
—Sí, n’hem parlat, de fet. Per desgràcia, hem hagut de revisar-nos tota l’estona perquè posen el punt de mira en tu, has d’estar a l’altura i si ets aquí t’ho has de merèixer. Tot aquest tema ha fet molt. Per a les dones que contem les coses que ens passen en les nostres cançons, perquè és l’únic que sabem fer, hi ha una cosa molt clara i molt necessària que és la teràpia, per a fer-ho de la millor manera possible sense ferir-nos, fer-nos fortes des de la nostra vulnerabilitat i fer música que sone real.

—Es parla que aquest disc és un punt d’inflexió en la vostra trajectòria. Ho sentiu així?
—Sí, i veient la rebuda més encara. El projecte va nàixer el 2021 amb una confiança tremenda del meu equip cap a les cançons que feia, i vam construir una cosa que respectava molt el moment en què érem. Quan vaig començar, no tenia una banda al darrere que podia tocar aquestes cançons, era una cosa molt més acústica. Després, en el primer disc, vam començar a reconfigurar i a pensar què volíem fer, com volíem sonar, i a buscar aquesta sonoritat. I en aquest disc crec que ja l’he trobada. Ara que el projecte ja té un poquet de bagatge, sí que noto que és un abans i un després. També m’he pogut desenvolupar més com a protagonista de tot, en el sentit que abans no tenia ni idea de com funcionava res i ara també sóc jo qui pren certes decisions, no sols en l’àmbit musical. Això també m’ha ajudat molt a construir-me no només com a música, sinó com a creadora.

—Entenc que aquests sons més enèrgics també parteixen d’aquest apoderament arran de la teràpia.
—Fent teràpia he après que puc ser rabiosa i que puc sentir ràbia, que era una emoció que tenia supercontinguda. I aquest so m’ha ajudat molt a poder fer lletres que parteixen de la ràbia. I està bé ser rabiosa, apoderar-me amb la ràbia, igual que m’apodero amb la tristesa o la vulnerabilitat. I sóc la mateixa Esther tot el temps, però sento diferents emocions. Justament, “Torno a mi” és una cançó en què parlo molt d’això, sobretot en els directes. Brindem per nosaltres mateixes, hem estat tota la vida al servei de la resta, brindem pel nostre apoderament, per la nostra essència de qui som i per haver-nos atrevit a apoderar-nos. Que no és fàcil. Parlem molt de l’apoderament, però que difícil que és eixe procés que et porta a tu mateixa, a reconstituir-te, revisar-te… Molta gent no s’hi atreveix i és normal, perquè és dur.

—Parleu de l’ansietat, i precisament sou una cantant que connecteu molt amb el públic més jove. Penseu que és el reflex d’una generació?
—Suposo que sí. Quan era xicoteta, anar a teràpia era com una cosa de gent molt desequilibrada, només hi anaves si estaves boig… Recordo aquests missatges a l’escola. I quan entre a la universitat, qui no va a teràpia és qui no es vol cuidar. Recordo que al principi escrivia cançons que anaven sobre salut mental i mai havia anat al psicòleg perquè pensava que no era una cosa per a mi. Llavors, ha sigut molt bonic poder parlar de la meua salut mental en les meues cançons, perquè he vist com ha sigut tot el procés de no anar a teràpia, de començar-hi a anar, i de ja haver fet un any i mig de molt de treball. És necessari donar-hi visibilitat. Però també és necessari donar-n’hi des de la crítica. He pogut anar a teràpia perquè m’ho he pogut permetre i perquè he tingut una família que ha pogut donar-me suport. Quan parlem d’això, també és important parlar que, per desgràcia, és un privilegi i no ho hauria de ser. No només hem de contar-ho, sinó analitzar-ho i fer eixa crítica constantment. No puc dir-li a una xiqueta de dotze anys que passa una mala època “vés al psicòleg”, no és així tampoc. Quan tenim un micro en la mà, hem de fer aquesta tasca de revisar. No només cantar-ho, sinó explicar-ho bé.

—Us consolideu com una de les veus referents del pop al País Valencià. Com ho viviu?
—Això de sentir-me referent em fa una mica d’angoixa, perquè no sé de què puc ser referent. Sóc una tia de Vinaròs que fa cançons. Però vivim en una terra on han fet falta molts referents femenins i cada vegada n’hi ha més. Venim dones amb propostes interessants, jo entre moltes més. Miro les meues companyes i per a mi són referents. Te’n poso un exemple. L’altre dia tocava a Mallorca i tot eren bandes d’homes. Recordo xiquetes que al·lucinaven de veure una xica damunt l’escenari cantant i donant-ho tot, igual que ho feien els xics als quals esperaven. De colp connectaven moltíssim. És que fa falta. Llavors, no sé de què seré referent, però intentaré fer-ho tan bé com puga perquè, si algú em té com a referent, puga mostrar-li la meua veritat i, sobretot, convidar a eixa persona que siga ella mateixa, i siga com siga la seua realitat, intentar que les meues cançons l’acompanyen des del bé, des de la puresa.

—És cert que en el panorama musical valencià actual les dones guanyeu pes i protagonisme. Com ho valoreu?
—Molt positivament, i com més n’hi haja, millor. Sobretot és important que ens unim totes. Com més força farem serà no només existint com a projectes individuals que fan música liderats per dones, sinó creant eixa xarxa, eixa comunitat entre totes i organitzant-nos d’alguna manera. En la indústria ara es posa tota l’estona el punt de mira en nosaltres, a veure quina té més números, a veure quina capta més públic, tota aquesta competitivitat… A mi un dia em van preguntar: “Què passaria si en una taula on es discuteix quina dona es posa a un cartell, no hi ha el teu nom?” I jo: “Què passaria?” Potser no encaixa el gènere, potser el programador prefereix portar una altra mena de proposta… No passa res. Passa molt, això, que la indústria et porta a competir per eixe lloc. Com que sempre anem perquè hi ha buits, perquè els caps de cartell i les posicions en els cartells més importants se les emporten els homes, que són els que fa més temps que hi són, ens forcen a competir. Això no pot passar. No sóc més artista ni menys artista, ni valc més ni valc menys que una altra companya perquè ella tinga més llocs en un festival que jo, o perquè jo tinga més llocs que ella. Les coses bones que ens passen a totes han d’anar conjugant-se per construir un teixit i que les bones oportunitats que m’han passat a mi, un dia també siguen per a tu, i a la inversa. I llavors construir-nos com a escena, des de l’estima i des del suport mutu. Les artistes som més que una empresa que siga darrere nostre. També hem de fer força. Nosaltres hem sigut un col·lectiu molt vulnerable i continuem sent-ho, ens hem de fer fortes entre nosaltres. Ací hi ha una importància i un pes molt gran.

—Us dediqueu exclusivament al projecte musical?
—Això ha sigut una muntanya russa. Sóc educadora social i ara mateix estic a l’atur, perquè per a fer el disc vaig necessitar parar. Ara que ja l’hem publicat, vull deixar l’atur i tornar a treballar d’una cosa que puga compaginar amb el projecte. Per a mi és impossible encara dedicar-me completament al projecte, perquè els diners que guanyem són dels concerts, i venim d’una època en què no hem fet concerts perquè no fèiem gira. I també perquè, per desgràcia, vivim en un país encara precari, i cada vegada més, en l’àmbit cultural. Els diners que s’inverteixen en cultura són entre pocs i gens. Tu veus com estan totes les associacions, entitats i empreses que donen suport a la nostra llengua i a la nostra cultura, cauen una per una. M’és impossible. Em dedico a la música només, sí, perquè he generat atur i aquests mesos he pogut anar un poc més tranquil·la. Però, vaja, amb l’aigua al coll perquè has de pagar un lloguer, has de pagar les despeses que et puga implicar el projecte, anar a teràpia, menjar, i amb l’atur de set-cents seixanta euros, dis-me tu què fas. Bé, sobrevivint. En el meu cas, almenys, sí que he de treballar d’una altra cosa. Tant de bo algun dia no.

—En la cançó “Des d’aquí dalt”, amb Miki Núñez, parleu de l’experiència de pujar als escenaris. Us imaginàveu que arribaríeu on sou ara?
—Sempre havia tingut clar que em volia dedicar a la música, era un objectiu que tenia a llarg termini, però no sabia de quina manera es donaria. I he tingut la sort i el privilegi de poder fer-ho. Però potser no m’esperava tocar en aquells festivals on anava com a públic, com per exemple el Festivern. Recordo el primer any que vam tocar-hi, que deia “mare meua, però si he vingut al Festivern un munt d’anys, que fort que jo siga aquí”. Crec que és un objectiu que no tenia, o que no sabia que podia tindre. És molt bonic. Eixa cançó també explora la part negativa i la frustració que genera el fet de construir un projecte, els temors, però fem el que ens agrada. I si algun dia la música no em genera eixa felicitat, ho deixaré de fer.