Il·lustració de Quint Buchholz

Al començament d’El gegant enterrat de Kazuo Ishiguro, que la setmana passada va guanyar el premi Nobel de literatura, hi ha un moment en què els protagonistes se senten com si «haguessin trobat un dibuix, hi haguessin entrat i els haguessin obligat a convertir-se en figures d’ aquest dibuix». Unes pàgines abans, a més, ja ens han dit que formen part d’una comunitat on «gairebé no es parlava del passat. Però no pas perquè fos un tema tabú, sinó perquè d’alguna manera s’havia esvaït dins d’una boira tan densa com la que s’abatia sobre els pantans. A aquells vilatans, senzillament no se’ls acudia pensar en el passat; ni tan sols en el més recent». Sembla que hi ha «una boira que et fa perdre la memòria», fins al punt que pot afectar la relació entre Axl i Beatrice, els dos protagonistes. Ella diu per què: «Em pregunto si sense els records el nostre amor no pot fer altra cosa que consumir-se i expirar.»

No puc evitar de relacionar aquesta boira que ho esborra o ho amaga tot, aquesta sensació de viure en una ficció, dins d’un dibuix, amb el que sentim aquests últims dies per aquí. Cada cop som més els emboirats que circulem pels carrers desconcentrats, fingint fer vida normal però sense sentir-nos del tot el cos, el cap i la pell, com si fóssim tan sols dibuixos, unes poques línies, les justes per a tenir moviment i no quedar-nos aturats. Com si ens haguessin tancat en un parèntesi que no se sap quan s’obrirà perquè en puguem sortir i recuperar la vida d’abans. A alguns, fins i tot, els comença a rondar la idea que aquesta boira ve per quedar-se, que s’assembla a aquella altra de fa uns anys, però per sort hi ha els més joves, els que han tastat la boira ara per primer cop, els que, com els protagonistes d’Ishiguro, no parlen del passat, però no perquè l’hagin oblidat sinó perquè encara no en tenen, perquè aquest present d’ara serà un dia el seu passat i no volen que la boira l’esborri, l’espatlli.

Nosaltres els emboirats som cada dia més colla, omplim els carrers amb el nostre desconcert, amb el pes dels nostres dubtes, amb l’aire de vegades irrespirable dels nostres neguits, però quan ens reconeixem els uns als altres, quan aconseguim veure la boira de l’altre des de fora, intentant embrutir-li la pell, un raig de llum ens il·lumina i ho enlluerna tot: hi ha un nosaltres i això ens salva. Hi ha un nosaltres que necessitem més que mai, si és que en cap moment de la història el vam deixar de necessitar; hi ha un nosaltres que hem de cuidar més que mai perquè no perdi gruix malgrat la boira. Perquè la boira també ens pot aprimar, afeblir, deixar-nos estabornits. Massa temps tancats dins d’un parèntesi ens pot passar factura.

Però aquesta boira que ara veiem tants fa temps que hi és. Hi va haver gent que no va veure res més que aquesta boira. I en dic boira perquè depèn de qui siguis, d’allò que pensis, d’allò que sentis (dels mitjans que llegeixis i de la tele que vegis), creuràs que la boira és dels uns o dels altres, però sàpigues que emboirat no hi viu bé ningú, que en suspens, traçat amb quatre línies, dins d’un parèntesi, no s’hi està bé, pensis el que pensis, et sentis d’on et sentis.

Tots volem un dia clar, recuperar la concentració, el nord, els colors, el volum, el cap i el cos, la pell neta i disposada a sentir sense interferències. Però hi ha dos camins per a arribar aquí: fer marxar la boira o començar a fingir que no la veiem. I a mi les meves quatre línies mal dibuixades, el meu cap desconcentrat, el meu cos destarotat de tantes emocions i ensurts, em diuen que no puc fingir més, que vull perdre de vista de veritat aquesta boira i viure tots els dies clars que em quedin en aquest país nostre que no és com el d’Ishiguro, que sap parlar del seu passat, que el té tan present que li serveix de guia per a pensar el futur, que malgrat l’emboirament té la capacitat de no caure en el parany de fingir sinó afrontar, amb el temps que calgui, malgrat la pressa que ens envernissa tots els gestos, la contesa de fer marxar aquesta boira per sempre.

Nosaltres els emboirats, somiem dies clars, i mentre no arribin no farem veure que la boira no hi és sinó que l’esmentarem tantes vegades com calgui, en xiuxiueigs o a crits, per tots els canals que tinguem a l’abast, i direm boira, boira, boira fins que la paraula deixi de tenir sentit perquè ja serà passat, però no l’oblidarem, perquè sense memòria el nosaltres, com l’amor segons Ishiguro, es consumeix i expira.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]