Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Aquest cap de setmana, Josep Casulleras Nualart en aquest article i el catedràtic i ara també diputat Jaume Alonso-Cuevillas en aquest altre han deixat clar als lectors de VilaWeb que la decisió de la justícia belga de denegar l’extradició del conseller Lluís Puig a Espanya té una importància determinant, única. Gonzalo Boye, amb la seua acreditada facilitat per al màrqueting polític, ho ha sentenciat amb una expressió directa i eixuta: “escac i mat”. No insistiré, per tant, en les conseqüències de la sentència, més enllà d’agrair al conseller Puig la valentia personal i la determinació. Efectivament, el castell de cartes del judici al procés ha començat a caure i ja tan sols és qüestió de temps perquè s’ensorre del tot.

Espanya ha rebut un dels colps més durs que podia encaixar, amb una repercussió que anirà creixent. És veritat que ha costat molt d’arribar a aquest moment. Alonso-Cuevillas ho descriu, acuradament, amb la seua visió des de dins l’equip jurídic. Ha calgut, doncs, molta paciència. S’han hagut de posar moltes peces instrumentals abans. I algunes d’aquestes peces, de primer, no acabàvem d’entendre per a què servien. L’opinió de l’ONU, tan bescantada, menystinguda i negada per la premsa espanyolista, ara resulta que ha estat cabdal, per exemple. És evident, per tant, que ens en podem felicitar i en podem felicitar tots aquells que ho han aconseguit. Per la qualitat, per la constància, pel coneixement tan encertat de la realitat jurídica, de la realitat espanyola i de la realitat europea. Però ara la pregunta que cal respondre és què en fem, d’això. Quina aspiració política en naix, d’aquest triomf? De què ha de servir aquesta derrota judicial i haver treballat tant per aconseguir-la? L’objectiu és solament respondre a la repressió o bé es tracta de resoldre de manera definitiva el problema que ha originat aquesta repressió? Què se cerca?

I jo no hi veig cap més resposta possible que el retorn a l’arrel: allò que cerquem, allò que volem és la independència. Quin sentit tindria cap altra opció, a hores d’ara?, què més hauríem d’esperar?

Durant aquests tres llargs anys els catalans hem vist la pitjor cara possible de l’estat espanyol, i l’hem vista quan manava la dreta però també quan mana l’esquerra –o per ventura ara els presos no es troben en una situació pitjor que mai? Però, alhora, hem descobert o constatat moltes coses que havíem de saber i demostrar per a poder tirar endavant. Com ara que l’esquerra espanyola continua essent més espanyola que no demòcrata, com ara que el funcionament de l’estat espanyol no és compatible amb el model democràtic europeu, com ara que podem disputar el carrer a la repressió i guanyar-lo o com ara que la Generalitat pot ser fins i tot un obstacle per a la independència.

Malgrat això, he de dir que entenc tothom qui té pressa i està impacient, insatisfet i neguitós per tot allò que no siga la victòria final. I entenc també que la duresa de la repressió espanyola, les ombres sobre els fets de l’octubre del 2017 i la batalla partidista susciten molts dubtes. Però hem de ser conscients que en aquest combat entre dues nacions, com en tots els combats semblants que ha vist la història, l’element determinant, que marca la diferència, és la confiança en un mateix. Espanya ho sap de sobres i per això, per exemple, aquests dies ha amagat a consciència a la seua població les conseqüències de la sentència sobre el conseller Puig mentre ens bombardava constantment amb missatges negatius, com no ha parat de fer ni un sol moment aquests darrers anys.

Tanmateix, el seu problema és que els missatges ja no encaixen amb la realitat demostrable i a tot arreu aquest ha estat el preludi de l’enfonsament, el moment Txornòbil. No és que nosaltres no en tinguem, de problemes: el nostre problema principal és escapar de la dinàmica de derrotats, d’ostatges, en què alguns ens han volgut instal·lar i alhora trobar la manera d’acordar una acció col·lectiva que ens retorne de pressa allò on vam ser la tardor del 2017. Però ara això també sembla que va canviant, a poc a poc, amb la proposta clara del Consell per la República de disputar el poder a Espanya o amb aquest nou to, positiu i engrescador, que va agafant la campanya electoral.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.