Extradició Lluís Puig

La definitiva negativa belga d’accedir al lliurament del conseller Puig té una importància estratègica cabdal en la resolució del conflicte. D’entrada és una victòria per al mateix conseller Lluís Puig i la seva defensa, encapçalada pels lletrats belgues Paul Bekaert i el seu fill Simon, Christophe Marchand i el seu equip i Gonzalo Boye i jo mateix. Quan el novembre del 2017 vam començar a dissenyar l’estratègia jurídica per defensar la primera euroordre, teníem clar que calia treballar en un doble àmbit.

D’una banda, seguint el manual de defensa davant una euroordre, calia aclarir que els delictes pels quals els cinc exiliats de llavors –el president Puigdemont i els consellers Comín, Puig, Ponsatí i Serret– eren reclamats, no eren cap dels inclosos al catàleg dels trenta-dos delictes que donen lloc al lliurament automàtic. No hi havia dubtes quant a la rebel·lió, però, com es recordarà, la magistrada Lamela va marcar la casella ‘corrupció’ (corruption) –delicte inclòs al catàleg de lliurament automàtic– quan cursava la primera euroordre. Vam haver d’explicar, doncs, als nostres col·legues belgues que, el 2015 –últim any, recordem, de la majoria absoluta de Rajoy–, es va modificar la regulació del delicte de malversació al Codi Penal espanyol. Si, fins al 2015, tota malversació consistia en l’apropiació de fons públics pel seu administrador –delicte que encaixava perfectament en la categoria europea de corrupció–, a partir de la reforma del 2015 s’hi va introduir una nova malversació, consistent en malversació per administració deslleial. El 2017 ningú no sabia exactament quins eren els límits d’aquesta nova modalitat de comissió –el Suprem espanyol no ho va clarificar fins al juny del 2019–, però sí que era clar que en cap cas podia ser corrupció l’actuació del gestor públic que no s’apropia dels diners o béns administrats. Guanyar aquesta primera batalla va ser molt transcendent no tan sols perquè evitava el lliurament automàtic, sinó també perquè va despertar els recels de la justícia belga respecte de l’espanyola. L’espai judicial europeu i el sistema mateix d’euroordres es basen en el principi de confiança mútua entre els estats membre de la Unió Europea i els seus tribunals. Confiança mútua que es va esquerdar quan fiscalia i tribunal belgues van pensar que la magistrada espanyola els havia volgut aixecar la camisa per aconseguir un ràpid lliurament automàtic. Aquest detall, no menor, ha estat de gran importància en les successives euroordres cursades pels tribunals espanyols –fet especialment greu quan a la segona ronda d’euroordres el magistrat Llarena va tornar a marcar la casella que havia estat rebutjada el primer cop.

Descartat el lliurament automàtic pels delictes del catàleg, la segona part corresponia bàsicament als col·legues belgues. Es tractava de determinar si els fets pels quals els encausats eren reclamats serien també delictius a Bèlgica (conforme al seu Codi Penal). És important destacar que en el sistema d’euroordres, el tribunal requerit (el belga en aquest cas) no ha d’analitzar si els fets exposats a l’euroordre són certs o no, perquè aquesta comprovació fàctica correspon al tribunal (espanyol en aquest cas) que requereix el lliurament dels reclamats per a poder jutjar-los. Des del primer moment vam ser conscients que aquest seria el tema més difícil, perquè el marge de subsumpció dels fets exposats a l’euroordre al Codi Penal (belga) era ampli. Basar la defensa en l’explicació que els fets exposats no eren certs –és a dir, que no hi havia hagut cap aixecament públic ni violent ni tumultuari, ni cap utilització de recursos públics–, no era una estratègia d’èxit. Precisament per això vam centrar els esforços a activar la que podríem anomenar ‘clàusula d’exclusió’. El lliurament hauria de ser denegat si es constatava que, en el cas concret, no hi havia garanties que els reclamats tinguessin un judici just a l’estat espanyol.

D’entrada, ho teníem tot en contra. La imatge que el 2017 es tenia de la democràcia i de la justícia espanyoles era força positiva. Des d’Europa es visualitzava un país que havia fet una transició modèlica cap a una democràcia consolidada, amb escrupolosa separació de poders i ple respecte de l’estat de dret (rule of law). A més, com he explicat moltes vegades, les lleis processals espanyoles són de les més garantistes d’Europa (probablement fins i tot més que les belgues). Calia demostrar, doncs, que malgrat aquesta aparença, les esmentades garanties no funcionarien en el cas concret. I calia aportar al tribunal belga tots els indicis que li permetessin arribar a aquesta conclusió. Calia explicar, i justificar documentalment, als col·legues belgues totes les vulneracions de garanties produïdes en aquella causa: la pèrdua d’aforament per la irregular aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola; l’anòmala atribució de competència a un tribunal excepcional com és l’Audiència espanyola o al Tribunal Suprem (llavors tan sols per la mesa del parlament); l’atomització de la causa entre diferents tribunals; la vulneració del dret de defensa en haver-nos citat en un dia festiu per comparèixer l’endemà a les nou a un tribunal (incompetent) a més de 600 quilòmetres de distància; la flagrant vulneració de la presumpció d’innocència per part de tota mena d’autoritats espanyoles, governamentals i judicials, així com per part dels mitjans de comunicació. Recordo, inesborrable, el frenesí d’aquells interminables dies de novembre i la feina infatigable dels meus col·laboradors Fede Blanco, Miriam Izquierdo, Paula Doga i molt especialment, Anna Viladevall, que era qui estava en contacte permanent amb el despatx Bekaert. Vam enviar desenes de documents que, un cop traduïts, van formar l’extens dossier de més de dues-centes pàgines que els nostres col·legues belgues van presentar abans de la vista assenyalada per al dilluns 4 de desembre.

Recordo sortir de la vista d’aquell dilluns 4 amb sensacions positives, però alhora conscient –com aquella mateixa nit vaig explicar al programa Més 324– que, atès el principi de confiança mútua, desvirtuar la presumpció de garantisme dels tribunals espanyols era una feina difícil.

El resultat és avui conegut. Per sorpresa, el magistrat Llarena –que ja s’havia fet càrrec de la causa– va retirar l’euroordre en tenir coneixement que les coses no anaven com els tribunals i autoritats espanyoles pretenien. I, fins ara, no havíem tingut encara una resolució definitiva sobre el fons.

Recordem que la segona euroordre belga –després del processament– va ser inadmesa per defecte formal. En el cas alemany, el tribunal superior de Slesvig-Holstein va desestimar-la respecte dels delictes de rebel·lió i sedició i el magistrat Llarena la va retirar abans que poguéssim portar al Constitucional alemany el possible lliurament per malversació. Retirada que també es va produir a Escòcia on ja es configurava el calendari de testimonis i experts per fer un autèntic procés al judici del procés.

La tercera onada d’euroordres, després de la sentència condemnatòria, va topar primer amb l’obstacle de la condició d’eurodiputats del president Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí, cosa que va obligar a demanar el corresponent suplicatori al Parlament Europeu.

L’euroordre contra el conseller Puig va quedar escindida de la resta, i per això la seva importància com a cas pilot. La llarga llista de vulneracions de drets que s’havia documentat el 2017 havia crescut notablement amb motiu de la defensa de la segona onada d’euroordres i encara més davant d’aquesta tercera (podeu trobar-ne una explicació detallada al meu llibre 1 judici polític i 100 preguntes). Destacava la falta d’imparcialitat del magistrat instructor –recordem que va ser demandat civilment a Bèlgica per no respectar la presumpció d’innocència dels encausats–, i, com és sabut, la falta de competència del Tribunal Suprem espanyol. A més, totes les resolucions de diferents organismes internacionals i els inútils intents espanyols per a evitar que els eurodiputats catalans poguessin accedir als seus escons. La credibilitat de la justícia i de la democràcia espanyoles passa avui hores baixes. Si el tribunal d’instància va desestimar el lliurament per la notòria manca de competència del Tribunal Suprem espanyol –en síntesi, perquè es tracta d’aforats al Tribunal Superior de Catalunya, jutjats per fets succeïts a Catalunya–, el tribunal d’apel·lació hi afegeix encara (vegeu aquesta informació de VilaWeb) la manca de respecte a la presumpció d’innocència i la consegüent manca de garanties d’un judici just. Un autèntic torpede a la línia de flotació de la minvada credibilitat de la justícia espanyola.

La fermesa de la resolució, un cop la fiscalia belga ha decidit que no la recorrerà, suposa d’entrada la fi del procés contra el conseller Lluís Puig que, a més, amb total seguretat tornarà a gaudir d’immunitat parlamentària a partir del 14 de febrer. Però és tanmateix preludi de què resoldran els mateixos tribunals belgues en el cas que el Parlament Europeu concedeixi el suplicatori per jutjar Puigdemont i Comín. Si el Tribunal Suprem espanyol no és competent per a jutjar el conseller Lluís Puig, tampoc no ho és per a jutjar el president Puigdemont i el conseller Comín. Ni la consellera Ponsatí.

Però, i això és encara més transcendent, tampoc no ho era per a jutjar la resta d’encausats. A la justícia espanyola se li afegeix un nou, i important, problema.

Som molts els que diem que el procés judicial i la sentència són una aberració jurídica. I avui ja no som tan sols els advocats de part o els partidaris de la independència. Existeixen contundents posicionaments de la comunitat acadèmica espanyola majoritària i nombroses resolucions de diferents organismes internacionals que Espanya ha ignorat sistemàticament. Des del passat mes d’octubre, hi hem d’afegir també la sentència dictada en el cas Trapero. Com vaig tenir ocasió d’explicar en aquest article de VilaWeb, existeixen avui dues veritats judicials sobre uns mateixos fets i, per tant, s’ha d’imposar la més respectuosa amb els principis jurídics de presumpció d’innocència i in dubio pro reo. Deia llavors que tots els condemnats pel Suprem espanyol haurien de ser immediatament alliberats, i aquesta exigència és avui encara més flagrant.

Advertia també en aquell article que la sentència Trapero seria de gran utilitat en la defensa de les euroordres en curs. Encara que la justícia espanyola hagi intentat trossejar la repressió, la tossuda realitat és que tot es tracta d’una única causa on cada moviment té repercussions sobre la resta. Espanya pot continuar ignorant que manté polítics i activistes socials empresonats per una sentència titllada d’injusta per molts organismes internacionals, incompatible amb una altra sentència ferma (veritat judicial) que ha declarat que els fets no eren delictius sinó el legítim exercici de drets fonamentals, i que, a més, ara tribunals estrangers imparcials han dictaminat amb contundència que va ser dictada per un tribunal incompetent. Espanya té la força, però és evident que no té la raó. Un gegant amb peus de fang que no trigarà massa a ensorrar-se.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.