El ‘moment Txornòbil’ d’Espanya

«L'URSS es va enfonsar perquè l'apuntalament de la mentida va substituir la gestió de la realitat. I és això que passa a Espanya ara mateix»

Vicent Partal
18.03.2020 - 17:27
Actualització: 18.03.2020 - 18:27
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Mikhaïl Gorbatxov ho diu sense embuts: ‘El moment de la destrucció de l’URSS va ser Txornòbil.’ Tots devem estar d’acord que no és tan senzill com això, que no hi va haver un sol moment. Però, efectivament, de tots els que hi va haver, aquell va ser el més decisiu i el que va marcar l’enfonsament de la segona superpotència mundial.

La Unió Soviètica era el país més gran del món, un autèntic colós global. Abastava onze fusos horaris, de Kaliningrad a Kamtxatka, i contenia dins les fronteres una sisena part de la terra del planeta. Hi vivien prop de tres-cents milions de persones, pertanyents a més de cent cinquanta nacionalitats. Acumulava un arsenal de més de cinquanta-cinc mil caps nuclears, amb els quals podia aniquilar completament la vida a la Terra. I des del final de la Segona Guerra Mundial mantenia l’exèrcit més gran del món, format permanentment per més de quatre milions de soldats. Els seus interessos i tentacles arribaven a tots els continents i a tots els aspectes de la vida. Havia omplert de sang Hongria i Txecoslovàquia dècades abans enmig de l’espant global, però aquell ja era un episodi paït. Lluitava en un Afganistan que no entenia, però que encara era un cul-de-sac geogràfic, i la Polònia de Solidaritat, que tants problemes li havia causat a començament dels vuitanta, semblava que entrava en una fase de control i de distensió. A més, l’URSS era una superpotència científica, capaç de competir en la cursa per a ser el primer d’arribar a la Lluna. I malgrat les dificultats econòmiques, sobretot la caiguda dramàtica del preu del petroli per a l’exportació, tenia una economia majúscula. Durant els darrers anys, va augmentar d’un 1,9% de mitjana. El seu dèficit pressupostari era, fins al 1985, inferior al 2% del PIB i no va arribar al 9% fins els darrers mesos de la seua existència, una xifra que els economistes van considerar en tot moment possible de controlar. Hi havia, és veritat, un mercat negre paral·lel important, però se n’aprofitaven sobretot alguns comandaments intermedis del règim, de manera que tot acabava quedant a casa. Per una altra banda, la duresa del règim contra els opositors havia deixat el país desfet, sense dirigents ni referents morals, ni estructures per a oposar-s’hi de manera eficaç. Quan, a mitjan anys vuitanta, vaig conèixer Liudmila Alekséieva i vaig començar a estudiar els moviments opositors i posar-m’hi en contacte a través seu, vaig quedar glaçat: ella tenia llistes de noms d’opositors, un per un. I a tota l’URSS, els dissidents actius no arribaven a mil.

Però malgrat ser tot això, l’URSS es va enfonsar estrepitosament.

No es pot explicar un fenomen d’aquesta dimensió assenyalant un sol esdeveniment ni indicant una sola causa. Hélène Carrère d’Encausse va ser de les poques persones que va entendre bé què passava. Però cal remarcar que en el seu extraordinari llibre L’Empire éclaté no encertava, ni de bon tros, les causes de la catàstrofe, tot i que ella sabia perfectament que la catàstrofe s’acostava. Va encertar de ple l’anàlisi d’una manera que l’ha posada per sempre més a l’altar dels sovietòlegs, però no va endevinar com passaria allò que era segur que passaria. En aquests temps de Twitter, quan hi ha qui es pensa que cada frase et perseguirà sempre per recordar-te qualsevol error concret, aquell llibre sensacional em reconforta cada vegada que el rellegesc i em fa creure en la tenacitat de l’analista per a imposar la mirada llarga, sempre més segura i estable que el fràgil horitzó immediat.

Què va passar a Txornòbil? És ben sabut. El 26 d’abril de 1986, una explosió a la central nuclear va causar un dels accidents més greus de la història de l’energia nuclear, si no el més greu de tots. Però és més important encara què no va passar. A la desesperada, comptant amb un marge mínim de temps i a costa de la vida de diverses persones, es va impedir que una reacció posterior a l’explosió aniquilés la possibilitat de qualsevol forma de vida humana a Ucraïna, Bielorússia i parts substancials de Rússia, Lituània, Letònia, Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Romania, Moldàvia i Bulgària. Quan ja feia dies de l’explosió, en una reunió de la qual tenim proves documentals suficients, Mikhaïl Gorbatxov, el secretari general del Partit Comunista que volia reformar l’URSS, es va trobar de sobte amb aquesta alarmant perspectiva. El KGB, el servei secret, li va explicar de manera dura i oberta que tothom li mentia, des de l’organització local de Prípiat, la ciutat on hi havia el reactor, fins a l’Acadèmia de les Ciències de l’URSS. Tots. Ningú no volia assumir la responsabilitat d’aquella catàstrofe, ningú no volia reconèixer que en la perfecta Unió Soviètica podia passar una cosa així i, fins i tot, molt probablement, molta gent important no era capaç ni d’entendre què passava, tot i que havia estat posada en llocs on era imprescindible entendre-ho.

Aquest catastròfic dibuix era el resultat de molts anys en què, a la Unió Soviètica, la prioritat havia deixat de ser la gestió de la realitat per passar a ser l’apuntalament de la mentida. I per això es trastocava la lògica de la política i de l’administració i s’inventava un neollenguatge que volia mantenir com fos l’aparença que el règim dominava la situació. I això mateix passa exactament avui a Espanya: la prioritat ha deixat de ser la gestió de la realitat per passar a ser l’apuntalament de la mentida. Per això és important de recordar avui que tots els esforços de contenció de la realitat fets per aquella immensa maquinària de poder, la més gran de la humanitat, es va fer miques gràcies a un moment inesperat, quan va passar una cosa que no s’esperava, el ‘moment Txornòbil’. Sobretot perquè amb tot allò que va venir després alguns vàrem aprendre que tot era possible i que l’aparença no salva mai els règims, per més imponent que siga la disfressa que es posen, per més inesgotables que siguen els recursos que poden gastar, per més violència i repressió que apliquen.

La prioritat havia deixat de ser la gestió de la realitat i havia passat a ser l’apuntalament de la mentida. I per això es trastocava la lògica de la política i de l’administració i s’inventava un neollenguatge que volia mantenir com fos l’aparença que el règim dominava la situació.

Després de Txornòbil, la lluita dels pobles bàltics i armeni, sobretot, i la batalla desencadenada entre els sectors del règim per a mantenir dempeus allò que ja era, de fet, un estat moribund van soterrar la gran Unió Soviètica. Al cap de molt pocs anys: la nit del 26 de desembre de 1991. L’estrèpit final anà a càrrec d’un ignorant piròman que responia al nom de Boris Ieltsin. Ell va desfer l’URSS perquè era el president de la més gran de les repúbliques que la integraven, Rússia, però tenia per damunt el president de l’URSS, que era Gorbatxov. Després del colp d’estat, encegat per la seua ambició personal i decidit a aconseguir el màxim poder, Ieltsin va accedir a reconèixer la independència de les altres catorze repúbliques malgrat que ell era un nacionalista rus i no tenia sentit que, precisament, ell fos l’encarregat d’empetitir Rússia al seu límit mínim, deixant fora de les fronteres milions de russos. Si hagués estat un patriota, això no ho hauria fet mai. Però Rússia, com Espanya, no té patriotes sinó aprofitats, gent que no pensa sinó en el moment i en el profit immediat, irresponsablement.

Dos anys després del referèndum d’autodeterminació de Catalunya i de la proclamació de la independència, em sembla que Espanya viu el seu moment Txornòbil. Això no ha de desencadenar, necessàriament, cap final demà mateix i és possible que hàgem de lluitar encara uns quants mesos o uns pocs anys més. Però el Txornòbil espanyol ja ha passat i ara és imprescindible d’amplificar-lo perquè faça l’efecte. Tot allò que passarà a partir de demà, que és importantíssim, ho hauríem de llegir també en aquest context.

Avui l’hem de tenir

‘Fa dos anys volíem la independència, avui l’hem de tenir.’ La diferència, explicada fa uns dies per un amic en una conversa informal, crec que s’aprecia tota sola. Fa dos anys no sabíem gaire bé què podia passar davant l’envit de l’octubre republicà ni com reaccionaria l’estat espanyol. Avui, en canvi, sabem perfectament què faran, i sabent-ho, fa la sensació que estem disposats a començar demà mateix una nova etapa. Fa dos anys no sabíem què aguantaria Espanya, fins on podria arribar i què seria capaç de fer la Generalitat, el govern autonòmic. Avui sabem que Espanya agredirà encara més i que la Generalitat no farà gran cosa, tret de deixar-se endur per l’onada del carrer. I tanmateix, vist el que ja veiem, és previsible que això frene molt poca gent els dies vinents, a l’hora de dissenyar aquesta nova etapa del procés cap a la independència que no anirà pas de la llei a la llei, com tots pensàvem que podia anar el procés abans del desplegament dels piolins com a autèntiques forces d’ocupació, el 20 de setembre de 2017.

Aquests darrers dos anys han estat molt durs per als catalans. Però la resistència extraordinària de la gent, absolutament increïble, la impossibilitat pràctica d’acomodar el comportament autoritari espanyol en l’espai europeu de llibertats, la força dels presos i exiliats, la tenacitat de les organitzacions i, fins i tot, la represa de la Generalitat, amb totes les contradiccions que vulgueu, han despullat de manera definitiva l’estat i li han fet perdre tota la credibilitat davant la societat catalana. D’aquesta manera, hem portat Espanya a aquell moment Txornòbil en què ja es fan evidents les conseqüències de la seua prioritat equivocada. D’aquesta prioritat que ha deixat de ser la gestió de la realitat (a Catalunya hi ha un problema polític que cal resoldre amb diàleg i negociació) per passar a ser, al preu que siga i emportant-se tot allò tinga davant, l’apuntalament de la mentida. Trastocant i trencant la lògica de la política fins a extrems com els que veiem aquests dies. Fins i tot, menystenint els seus papers escrits i les seues lleis. Tot, perquè saben que si cedeixen, si intenten reconèixer què els passa i actuar com seria raonable, s’enfonsaran. Tot caurà. Del rei al darrer guàrdia civil.

D’aquesta manera, hem portat Espanya a aquell moment Txornòbil en què ja es fan evidents les conseqüències de la seua prioritat equivocada. D’aquesta prioritat que ha deixat de ser la gestió de la realitat per a passar a ser l’apuntalament de la mentida.

Aquests dos anys de resistència catalana han destruït institucionalment Espanya, n’han paralitzat el funcionament de cap a cap. Fins al punt, gràfic, que han hagut de fer quatre eleccions en quatre anys –desembre del 2015, juny del 2016, abril del 2019 i novembre del 2019. I encara més que això: en aquest període de temps inferior a quatre anys, hi ha hagut dues investidures fallides (la de Pedro Sánchez amb Ciutadans el març del 2016, i la de Mariano Rajoy el setembre del 2016) i dues mocions de censura contra el govern Rajoy (una de fracassada el juny del 2017 i una amb èxit el juny del 2018). I ha passat un any i mig de govern en funcions en dues etapes diferents: 314 dies Rajoy, el 2017 i el 2018, més els 167 dies d’ara de Pedro Sánchez. A banda els deu mesos més que Pedro Sánchez ha governat sense passar per les urnes després de la moció de censura i sense tenir prou suport parlamentari, com es va fer evident. Avui l’estat espanyol encara funciona amb el pressupost que va aprovar Montoro, hores abans de caure Rajoy, i des del juny del 2018 Espanya és governada per un executiu que no han referendat els ciutadans a les urnes, una anomalia que no sembla que haja de resoldre’s abans del 2020. A la resta de la Unió Europea, aquests darrers quatre anys, la regla ha estat de fer unes soles eleccions, tret dels casos en què es van fer el 2015 i que, per tant, s’havien de fer regularment aquest 2019 si el període parlamentari era de quatre anys. Només Àustria i el Regne Unit han fet dues eleccions avançades en quatre anys. Espanya n’haurà fetes quatre.

La inestabilitat política monumental en què ha caigut Espanya té per causa Catalunya i és la conseqüència del colp d’estat emparat en l’article 155 de la seua constitució que es va aplicar contra Catalunya. Un colp que va trencar tot el sistema d’aliances parlamentàries, cosa que va complicar, en companyia dels ecos remots del 15-M, un mapa polític que s’havia dissenyat bipartidista. Tanmateix, per molt gros que siga tot això, no és la cosa més greu. Paral·lelament, s’ha trencat l’equilibri de poders, amb el rei irrompent a crits en la vida política, els tribunals fent depuracions, policies patriòtiques campant sense control i vigilant fins i tot la vida sexual de les més altes jerarquies i la Guàrdia Civil situant-se, de nou, fora de control fent proclames polítiques i originant un escàndol rere un altre.

El còmic episodi del paracaigudista estavellant-se contra un fanal en el moment més solemne de la desfilada de dissabte és una anècdota, però és una anècdota significativa. Espanya vol aparentar que és una cosa però n’és una altra. Els submarins no floten. Les fragates s’enfonsen de sobte. Els vaixells que han de salvar pilots estavellats s’embarranquen. Els míssils dels seus avions se li disparen sorprenentment a pocs metres de la frontera russa. Al vaixell almirall de l’armada, hi troben 127 quilos de cocaïna i ningú no n’acaba tenint la culpa. Hi ha mig exèrcit de l’aire investigat per factures falses i els milers de milions que l’estat es gasta només apareixen en titulars per a explicar com s’han llençat a les escombraries. Com explica el tinent Luís González Segura, aquestes darreres setmanes hem vist tres morts, dues aeronaus estavellades, un vaixell de setanta milions d’euros convertit en ferralla per la negligència d’un comandament que el va fer encallar en un lloc on era evident que s’encallaria i el ridícul internacional d’enviar un vaixell a recollir uns immigrants que hauria estat més fàcil d’enviar amb avió i adonar-se, una volta arribats al port, que no podien entrar-hi perquè no n’havien mirat les mides.

Avui hi ha poques coses més paradigmàtiques a l’hora de retratar què és l’estat espanyol que el contrast entre la imatge que els seus uniformats pretenen donar i la realitat. Veure els clatells dels guàrdies civils i policies durant el judici dient que els votants del Primer d’Octubre els feien por amb les mirades encara és més ridícul i grotesc que no el paper que van fer aquells dies. No varen trobar ni una sola urna. Cap ni una. I no hauríem d’oblidar mai què va passar en l’únic municipi on els ciutadans van prendre la decisió d’anar a cercar-los en compte d’esperar-los. El vídeo que ensenya l’espant de la Guàrdia Civil a Mont-roig fent marxa enrere mentre el poble els persegueix l’hauríem de mirar una vegada i una altra aquests dies per aprendre qui són en realitat. Els agrada fer servir frases de còmic barat, ‘som invencibles’, ‘som l’huracà’ i estupideses d’aquest nivell. Els agrada pegar gent gran indefensa i gent que saben que no els respondrà. Els agrada magrejar dones mentre les arrosseguen i insultar políticament els ciutadans. Però després ploren perquè a l’hora de sopar tenen croquetes o menteixen quan els enxampen fent unes cerveses amb les armes a la mà, provocant, a Vilafranca. I, en un deliciós gest soviètic, agraeixen que El País, diguem-ne el Pravda, isca a defensar-los proposant la ridícula teoria que les ampolles ja eren a la taula quan ells s’hi van asseure. La prioritat del règim ha deixat de ser la gestió de la realitat per passar a ser l’apuntalament de la mentida.

El cas de les cerveses a Vilafranca, però, no és res al costat del més gran episodi de manipulació de la realitat que segurament hàgem vist mai: la persecució política contra Catalunya dibuixada com si fos un judici al seu Tribunal Suprem. Perquè ací l’apuntalament de la mentida ha tingut conseqüències demolidores també per a l’estructura mateixa de l’estat.

Aquests darrers mesos, Josep Casulleras Nualart ha radiografiat ací a VilaWeb, amb una paciència infinita i amb una documentació que l’ha arribat a colgar i que ha remenat admirablement, la farsa absoluta en què s’ha convertit aquest judici. I avui, en aquest article, ens dóna les claus de tot plegat quan falten poques hores per a saber la sentència. D’ell, i tot esperant de saber si les filtracions interessades es confirmaran, n’extrac una frase que ho diu tot: ‘Tota una causa construïda sobre l’esquema de la rebel·lió, és a dir, de la violència planificada i desplegada per a trencar la unitat d’Espanya, per a acabar en una sedició?’ Tota la instrucció de Llarena es va construir sobre la rebel·lió. Llarena va fer servir la rebel·lió per emportar-se irregularment el judici a Madrid i impedir que els presos i els exiliats elegits a les eleccions del 21-D poguessen exercir els seus drets com a diputats al parlament, cosa que privà al president Puigdemont de reprendre el càrrec. Afirmant que era rebel·lió allò que es jutjava, Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Josep Rull i Jordi Turull no han pogut exercir els seus drets de diputats, ni Raül Romeva el de senador. L’acusació de rebel·lió, portada fins al final, ha permès, amb una interpretació forçada i inèdita de la legislació, de soscavar els drets fonamentals de diputats electes –continue amb l’explicació de Casulleras– i construir un relat mediàtic i polític demencial –l’adjectiu és meu– capaç de qualificar els dirigents independentistes de ‘colpistes’ i de construir un discurs sobre una violència inexistent a Catalunya relacionada amb l’independentisme. Discurs que aquestes darreres setmanes s’ha intensificat i s’ha portat a l’extrem amb la detenció de set independentistes més, que són tancats a la presó, en règim d’aïllament o de semiaïllament acusats sense proves de terrorisme. I després de tot això ara no hi haurà rebel·lió?

Si això es confirma finalment, la brutesa de la maniobra serà impossible de discutir i demostrarà el nul respecte per la democràcia, per la justícia, per les formes i el mandat de la llei que regna a Espanya. Després del Primer d’Octubre, l’estat espanyol decideix que ha de frenar com siga el moviment independentista encara que la seua actuació s’haja mogut sempre en el marc del debat polític i cercant la negociació. I decideix que ho farà decapitant-lo, fins i tot si ha de pagar el preu d’enviar definitivament a les escombraries la credibilitat de la justícia. I d’aquesta manera modula la qualificació dels fets entre la rebel·lió i la sedició, no pas d’acord amb la realitat dels fets que es jutgen sinó d’acord amb l’apuntalament de la mentida, d’acord amb l’oportunitat política interna, fent miques la separació de poders, o d’acord amb la por de les possibles desautoritzacions que vindran per part d’Estrasburg o del Tribunal Constitucional mateix. I ni tan sols estudia l’absolució o l’acusació per una simple desobediència, perquè seria escandalós haver-los tingut tancats dos anys en presó preventiva. Com que tenir-los tancats era l’única cosa que els importava, van anar apuntalant una mentida amb una altra mentida i amb una més, fins que han perdut del tot la perspectiva de la realitat. Això no ha estat un judici. Ha estat l’ús d’un tribunal com a peó en un atac polític que ha destruït la política, la justícia i la democràcia. A més, sense un resultat suficient.

Jo no sé què passarà a partir de demà, però em sembla que s’obre una nova etapa que pot durar un temps o no però que deixarà l’estat exhaust per poc que els ciutadans sapiguem convertir aquest escàndol polític majúscul en l’ariet capaç de qüestionar la legitimitat de la monarquia i d’Espanya. És això que hi ha en joc aquesta setmana i per això estan tan nerviosos. No és previsible que passe res que resolga la situació ben aviat i ràpidament. Però si la confrontació puja uns quants graus, aleshores Espanya tindrà un problema tan gros, després de tot això que ha fet, que la posarà al costat de l’abisme i a nosaltres a la porta de la llibertat.

Entre més motius, perquè Pedro Sánchez també es va apuntar al joc de dir que això era rebel·lió, quan encara era cap de l’oposició i manava Rajoy i no queda ningú que puga rectificar. Ell ha estat la peça clau en la bunquerització de l’estat, amb la qual cosa ha arrossegat el PSOE al costat del feixisme en un moviment que em permetreu que reivindique que ja fa uns quants anys que vaig explicar que passaria. I ara no li queden eixides. Tret de pactar amb el PP i trencar, per tant, el sentit de la transició que es va bastir per apuntalar el règim mitjançant el pacte entre els franquistes i el PSOE, precisament. Dissimulant. En això, Sánchez té un punt de Ieltsin. Ell no és un patriota espanyol, tant li fa què passarà amb el seu país. Només li importa ell. I per això ha portat la situació a un extrem irracional. En cap país del món, mai, el partit del govern convoca eleccions amb l’ànim que hi haja conflictes en plena campanya. El partit del govern sempre vol que tot estiga com més quiet i estable millor i, si de cas, és l’oposició que vol situacions inesperades, a veure si pesca res. Com es pot explicar, doncs, que Sánchez refuse de formar govern amb Unides Podem i convoque eleccions sabent que hi haurà la sentència pel mig? Encara més: com s’explica que, per si no en tingués prou, encara es pose a moure la mòmia de Franco, originant més inestabilitat encara? L’única explicació possible és el càlcul electoral. El seu i prou. El càlcul electoral i una ignorància i una prepotència i una ambició que permeten de comparar-lo amb Ieltsin. Per guanyar unes eleccions aquest personatge és capaç de cremar un país. Ve-t’ho ací.

 Com cau un imperi?

Torne a l’URSS, per acabar. D’ençà d’aquell dia en què vaig veure amb un estupor difícil de contenir com s’abaixava per darrera vegada la bandera de la falç i el martell de les torres del Kremlin, he tingut un interès immens a comprendre què i com havia passat. No tan sols per raons biogràfiques, personals, si ho voleu així. També per a aprendre’n les lliçons. Com cau de sobte un imperi enorme? Com cauen els grans règims? Quin gran tema per a qualsevol periodista i per a tots els ciutadans!

Per això, des d’aleshores he llegit dotzenes de llibres, he sostingut no sé quantes converses entorn d’aquests fets, he vist tants films com he pogut, tots els documentaris, he estudiat els papers fets públics de l’època, a la recerca del més mínim detall. I de tot plegat, n’he tret tres grans ensenyaments que crec que avui tinc l’obligació moral d’aportar als lectors, perquè demà i els dies que vindran pot ser important de tenir-los en compte.

El primer és que no hi ha res, cap entitat política, que no es puga derrotar. No us cregueu que hi ha res impossible ni que hi ha res que no pugueu aconseguir. No us cregueu ningú que us ho diga. Cap país no és invencible, ni cap estat, tots els governs poden caure, cap estructura política no és tan resistent per a estar segura que demà continuarà com és, manant allà on mana. Invariable, sense tenir en compte la voluntat de la gent.

Al nostre país, és molt possible que aquest moment Txornòbil fossen el primer i el 3 d’octubre de 2017 i que ara, com també va passar en el Txornòbil original, siguem davant una rèplica monumental que el poder ja no pot contenir.

El segon és que en totes les revolucions hi ha sempre un ‘moment Txornòbil’, que és necessari per a guanyar. A Iugoslàvia, va ser el trencament de la rotació de la presidència federal. A Tunísia, va ser el suïcidi d’un pobre xicot, Mohamed Bouazizi, que agafava peix sense permís i va ser atacat per la policia. A Hong Kong, ha estat una llei d’extradició perfectament prescindible però que la ceguesa del poder no ha sabut dimensionar. Al nostre país, és molt possible que aquest moment Txornòbil fossen el primer i el 3 d’octubre de 2017 i que ara, com també va passar en el Txornòbil original, tinguem davant una rèplica monumental que el poder ja no pot contenir. Espanya va fer el que va fer l’octubre i el novembre del 2017 sense pensar en l’estabilitat i la viabilitat del seu estat a llarg termini. Perquè després de tantes mentides apuntalant mentides, ja no sabia veure la realitat catalana. És ridícul però és impressionant: s’ho creuen. Es creuen les seues mentides. I per això Felipe VI estava convençut que reprimint al màxim la ciutadania i decapitant el moviment polític, al cap de dos anys, l’independentisme hauria estat derrotat. El problema és que ara es veu de manera evident que han aconseguit controlar àmplies capes de la política, domesticar-les, tots aquests que ens diuen avui que no ens mobilitzem o que ens mobilitzem només fins on ells diuen. Però en canvi han encès el carrer molt més que no ho estava el 2017. I aquest és l’error fatal.

Perquè la tercera cosa que vaig aprendre de la caiguda de l’URSS, i crec que la més important, té a veure amb això. Recorde una entrevista amb l’ucraïnès Nikolai Ivanòvitx Rijkov, qui durant un temps va ser, diguem-ne, el primer ministre de Gorbatxov. Rijkov era un personatge estrany i inquietant, com ho demostren els seus vaivens polítics posteriors. Però quan encara era un alt càrrec del Kremlin i potser interpretant malament què volia dir la famosa glàsnost, va fer unes declaracions, bestials com poques coses he llegit mai, retratant el poder de Moscou. Deia Rijkov: ‘Ens passem el dia fent suborns i acceptant-ne, mentim als informes oficials i després fem que els periodistes mentesquen a cada minut perquè així no se sàpiga que mentim nosaltres. Ens encanta que ens fotografien als podis, enmig de les masses, mentre pensem en veu baixa que podrem mentir infinitament perquè ningú no sap que els mentim i que, per tant, no cal atendre la realitat ni fer-ne cas. I aleshores, tot cofois i confiats, somriem i ens dediquem a posar una medalla al veí, que el veí ens la pose a nosaltres i així anem fent de dalt a baix i de baix a dalt tot el dia.’

El sempre despert Aleksandr Iàkolev, per mi la ment més privilegiada políticament de la cort de Gorbatxov, va agafar aquelles paraules al vol per explicar que amb aquell comportament l’efecte que s’aconseguiria és que la gent se sentís cansada de ser soviètica, farta –com avui tants de nosaltres estem farts de ser espanyols.

Però va anar més enllà, i advertí d’una cosa que avui ens hauríem de repetir els uns als altres per entendre què podem aconseguir, no sé si aquesta setmana, no sé si aquest mes, no sé si enguany, però no pas en un futur gaire llunyà, si som capaços de fer aquests dies el que hem de fer en resposta a la sentència. Iàkolev va explicar a Gorbatxov que el gran perill era que quan la gent se n’afartàs el poder soviètic ja no hi podria fer res. Perquè insistint en aquella tàctica d’apuntalar la mentida amb més mentides i insistint a no prendre les decisions sobre la realitat sinó sobre la història falsa autofabricada, la credibilitat del règim s’enfonsaria del tot. Fins a nivells incontestables i definitius. I, aleshores, si el poble continuava exigint canvis radicals al poder i ho feia fermament i confiat en la seua força, el Kremlin, simplement, ja no tindria temps de fer ofertes de cap classe, per a pactar acords a mig camí o per a explorar solucions on tots poguessen guanyar, amb la intenció que la gran Unió Soviètica, fos sota la forma que fos, pogués sobreviure. No. Simplement s’hauria acabat i només faltaria que un funcionari anònim abaixàs la bandera. El final de tot, per tant. Imparable, incontestable, demolidor.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Almar
Josep Almar
13.10.2019  ·  19:43

Gracies Vicent per la valentia.

Efectivament, pot passar tot.
Tota la policia d’Espanya no es prou per controlar el territori català i els mes de cent mil catalans apuntats al Telegram serem només els iniciadors. Confio que al darrera vindran molts mes a fer relleus fins que tothom tingui clar que només una Republicà catalana pot oferir una vida digne i mes justa

Pedro Luís Esteban
Pedro Luís Esteban
13.10.2019  ·  19:46

Brillant, benvolgut Vicenç. El mitòman, una determinada Espanya en aquest cas, acaba creient-se les seves mentides. Jo també crec que estem en un moment crític. El punt de no retorn fa dos anys què el vam sobrepassar. La sentència tindrà conseqüències incontrolables. Salut i República.

Josep Albà
Josep Albà
13.10.2019  ·  19:47

Potser sí que queda una darrera oportunitat per a la meva generació. Una darrera oportunitat de donar sentit a tota una vida… No m’ho acabo de creure, però no m’ho perdré.

Senyeres desplegades i al carrer, amics.

Deixeu-m’ho dir també en l’original grec: Η ΝΙΚΗ Η ΘΑΝΑΤΟΣ! O VICTÒRIA O MORT!

Visca la Terra!

Joan Beltran
Joan Beltran
13.10.2019  ·  19:52

Molt ben documentat
Magnífic
Les persones majors esperem que l’efecte Txornòbil exploti aviat

Jordi Schiaffino
Jordi Schiaffino
13.10.2019  ·  19:55

Que mes es pot dir ?, Lúcid, transparent, clar i entenedor ho te tot per definir aquest moment. Moltes gracies Sr. Partal.

Ricardo Barri
Ricardo Barri
13.10.2019  ·  20:00

Chapeau,Vicent.

jaume vall
jaume vall
13.10.2019  ·  20:07

Majúscul exercici de periodisme i de memòria.

Gràcies infinites per la informació, per l’anàlisi, pel recordatori. També per les previsions, tot i que només són això, comparacions , paral·lelismes que poden esdevenir realitat repetida, o no.

A part de gràcies, felicitats. Per aquest article i per una trajectòria impecable . Ser un periodista de referència durant dècades només està a l’abast dels grans.

Si “això nostre” acaba bé, amb la república catalana, amb un estat independent, democràtic, social i de progrés, aquesta setmana haurà significat, com bé escrius, un “moment Txernòbil”. Al mateix temps aquesta editorial pot esdevenir un escrit referencial de pedagogia històrica i de clarividència. A la manera d’un “J’accuse”, a la manera d’un “Washington Post”, a la manera de la “Carta dels 77”, a la manera de la “Carta de Jamaica” de Bolívar, a la manera de la “Declaració de Virgínia” de 1776. A la manera d’un Kapuscinski. Potser exagero. Potser no.

En qualsevol cas, el temps ho dirà. Però no esperem passivament que el temps ho digui. : ” …..no et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen. Baixa al carrer i participa. No podran res davant un poble unit, alegre i combatiu.’ Vicent Andrés Estellés.

JORDI BALBASTRE
JORDI BALBASTRE
13.10.2019  ·  20:16

Gràcies Vicent,
Se’ns gira feina.
Endavant dons.

Antoni Soy
Antoni Soy
13.10.2019  ·  20:16

Un article molt ben documentat, molt treballat i molt ben escrit. I, teòricament, d’una gran racionalitat. I que, deixant clar que les coses no seran fàcils, sustenta que ha arribat UN moment en què les coses poden anar bé per a la república catalana. Només espero que tingui raó, tot i que jo ho vegi amb menys optimisme que en Vicent.

Enric Vilar
Enric Vilar
13.10.2019  ·  20:17

Logic tot.
El mateix poble espanyol és donarà compte de la gran mentida i demanarà la autèntica i legalment votada República.
“al tiempo”.

Joan Carles Melgarejo
Joan Carles Melgarejo
13.10.2019  ·  20:24

Cada línia és utilíssima. Un dels millors articles que he llegit mai.
Felicitats. A partir de demà, tinguem-ho molt en compte i actuem en conseqüència…
I anem pensant què farem després del “momentum”…perquè arribats a aquest punt ens ho juguem tot. Pot ser que estiguem vivint moments decisius, tant per a les nostres vides com per a les dels que vinguin darrere.

Marta Alegret
Marta Alegret
13.10.2019  ·  20:39

Magistral! Gràcies Vicent per divulgar tant coneixement i alhora esperançar-nos.
El llop ñol ja no ens fa por i li farem pam-i-pipa, aquesta serà la seva derrota

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
13.10.2019  ·  20:39

Per demà, la sentència boomerang. Amb acusacions exagerades, amb proves falses o inexistents, amb descarats falsos testimonis, amb irregularitats processals, amb el vet de contrastar allò declarat amb els fets i imatges documentals quan era hora, el tribunal dictarà sentència i recaurà sobre ells i els deixarà amb les vergonyes a l’aire davant el món. La veritat ens farà lliures.

Montse Casellas
Montse Casellas
13.10.2019  ·  20:41

Gracies Vicent. Tinc 73 anys i estava convençuda que no ho viuria. Després del teu Txernòbil se que si ho viure, GRACIES.

Albert Beltran
Albert Beltran
13.10.2019  ·  20:46

Moltes gràcies Vicent, m’ha agradat molt la teva reflexió. Ha estat un plaer llegir-la.

JOSEFA IGARTUA
JOSEFA IGARTUA
13.10.2019  ·  21:07

Finsels🅾️us ||*|| (@Dumacbcn) twitteó:
Això no hi havia exèrcit que ho pogués aturar.
Cada vegada que ho penso em bull la sang.
#ForaBotiflersDelsNostresBarris
#Farsants https://t.co/RCBhzDokiY https://twitter.com/Dumacbcn/status/1178818205286055937?s=17r17
Recordeu era l’11 novembre del 17. Que poden fer els repressius si repetim aquella data??. Que poden fer si els emprenyem com mosques cojoneres sense treva??? Sense violència pero tuzudament alçalts o asseguts???
Gràcies Partal.

Francesc Subiràs
Francesc Subiràs
13.10.2019  ·  21:12

Bon article. Si senyor!

Antoni Mañé
Antoni Mañé
13.10.2019  ·  21:24

Gràcies Vicent. “CUM LAUDE” , sempre he cregut el mateix que vós, Vaig fer un contacte per ràdio HF, i vaig establir connexió amb un indicatiu de Ucraïna, que per cert parlava català, les persones de l’est son molt políglotes, i el seu fill va ser un dels executor de cobrir la central com a oficial de l’exèrcit de la URSS, comandava un helicòpter per fer la protecció del sarcòfag, clar la radiació el va afectar, i en va demar un antiflamatori per el seu fill, que en alla no el tenien, piroxicam, (Feldene De la casa Pfizer), és van fer gestions i la casa aquesta crec que els hi va enviar, també tinc entés que aquest xicot el vàren tractar a València PV. Segons fons escoltades per ràdio en el seu dia, ⭐️//// Independència i Llibertat 🏴󠁧󠁢󠁥󠁮󠁧󠁿 🎗

Carles Gil
Carles Gil
13.10.2019  ·  21:29

Em sembla que la comparació amb la caiguda de l’URSS és forçada: Espanya no és un ens de tan descomunals dimensions (URSS + Pacte de Varsòvia), tronat, encarcarat i en declivi en tots els sentits, amb la població cremadíssima. Espanya és petita i té ara com ara un gros problema, però no milers, i el sistema és dúctil, tot i que estigui en mans de barroers ( siguin o no patriotes; de patriota, cadascú ho és a la seva manera, no hi val cap diccionari). El cas és que aquests barroers no volen cedir ni un mil·límetre de poder a Catalunya; això és, de fet, el que els fa barroers: tenen poc marge per a la flexibilitat, i és aquesta la seva feblesa.

jordi Rovira
jordi Rovira
13.10.2019  ·  21:29

Sí. Fa molt dies que sento com el seu discurs s’embolica més i més per ser ja d’impossible enteniment. El gegant s’ha fotut de peus dins la bassa de fang!

Josep Maria Miquel
Josep Maria Miquel
13.10.2019  ·  21:30

Benvolgut Vicent :
Espanya és un imperi que s’acaba, semblarà fort fins al final.

Josep Salart
Josep Salart
13.10.2019  ·  21:31

Aquí no tenim cap Boris, tením botiflers que no volen l’unitat independentista i això fa molt de mal a Europa i al món. No ens tenen per seriossos en l’objectiu de voler un estat independent.
Sortirem al carrer durant uns dies i poca cosa més, aldarulls, estomacades, algún detingut i algún ferit. I potser ni això perquè la gent encara pensa el que te a perdre, i hauría d’entendre que si ho perd tot, ho guanya tot. No podem viure tant tranquilament pensant que hi ha presos. M’apunto voluntari a rebentar la porta de la presó.
Fa seixanta dos anys, més els nou mesos al ventre de la meva mare que vull deixar de ser esclau, vull ser lliure, no vull ser espanyol. Defensar la meva llengua i el meu territori m’ha portat estomacades, presó, incomprensió, pèrdues materials, en definitiva una il.lusió boja que encara ningú me l’ha robat.

Narcís Clavell
Narcís Clavell
13.10.2019  ·  22:02

Gràcies Vicent, als meus 86 anys poques vegades he gaudit llegint 3 vegades , el teu escrit
.

Jaume Riu
Jaume Riu
13.10.2019  ·  22:03

Aquesta tarda amb l’article de Josep Casanellas Nualart ple de coherència documentada, com en dic jo, i ara al vespre llegint serenament l’anàlisi que Vicent Partal ha construït sobre les mentides que apuntalen altres mentides en comptes de gestionar la realitat, em sento recomfortat.
Fa anys que ho veig, fins i tot ja ho vaig escriure abans de l’1-O, i no dubto que recuperarem la legalitat republicana més aviat per l’esfondrament del regne d’Espanya que no pas per la força de la gestió política. Avui ens ho has explicat amb l’exemple de l’esfondrament de la URSS, que sembla força la caiguda del Mur de Berlin el 1989, que només unes hores abans semblava impossible.
Montse Casellas, tinc 72 anys i estic convençut que aviat serem la República de Catalunya, cada dia ho veig molt més clar.

Francesc Xavier Bueno
Francesc Xavier Bueno
13.10.2019  ·  22:06

Soc subscriptor del diari i mai no he fet cap comentari. Avui sí. Trobo forassenyada la seva anàlisi tant per la forçada comparativa de la URSS amb el Regne d’Espanya com per la correlació de forces a dins de Catalunya i vers Espanya. No conec ningú capaç de calar foc a casa seva per plantar-se davant de l’adversari sense ja res a perdre i només poder tirar endavant de manera irrevocable. Així han triomfat les revolucions de debò arreu. Aquí no passarà res d’això: protestes, performances, etc. i mica en mica tornar a la feina mansoiament. Per guanyar cal estar disposat a arriscar-ho tot i aquí ningú no vol perdre res, perquè anem tirant , mengem, tenim vacances, etc. No són agradosses les meves paraules, com tampoc ho van se el dia 4 i 5 d’octubre de 2017, però no em vaig equivocar en res. No passarà absolutament res rellevant. La Història és verament alliçonadora. (I sisplau, no tornem amb el tic- tac i altres pocasoltades)

JOSEP MARIA OLLE
JOSEP MARIA OLLE
13.10.2019  ·  22:11

Vicent, no pud cir res mes que : Expecional, magistral .
Sigui el carregament q demà ens farà falta a tots, per aconseguir lo esperat.

Ferran Galí
Ferran Galí
13.10.2019  ·  22:11

Molt interessant i engrescador, certament hi trobo aire optimista que va molt be, en el moment actual. A part de la tesi de la mentida i la corrupció com a principal causa de l’enfonsament de la URSS, em ve a la memòria les paraules de Kissinger q ho centrava amb el crack econòmic, com el principal factor de l’enfonsament de la URSS.

Jaume Bosch
Jaume Bosch
13.10.2019  ·  22:11

Gràcies Vicent.
Seguim en la línia que sostenia-ho amb l’Eduard Voltes, en el col.loqui del Col.legi Major Sant Jordi, ara ja fa anys.
En el sentit que aconseguirem la llibertat mes per la seva negligència que per els mostres mitjans, que també.

Sílvia Poll
Sílvia Poll
13.10.2019  ·  22:16

Gràcies Vicent, un cop més però la nit d’avui la viurem amb nervis, por i esperança. Estem en un moment crucial de la nostra història i aquesta vegada no el podem deixar escapar. Siguem forts i valents i com que no crec en cap deu, que els astres ens siguin favorables. Molta força per tothom. Els qui vivim fora del pais, també hi som, no esteu sols.

Jordi Buïl
Jordi Buïl
13.10.2019  ·  22:33

M’ha agradat el reconeixement de part d’en Vicent que els espanyols no són patriotes, la primera vegada que ho llegeixo en molts anys.

Per això són incapaços de pactar, de cedir, pel bé del que diuen que és el seu país: perquè no se l’estimen.

Hi ha una diguem-ne demostració de la seva manca de patriotisme. I és aquesta:

—els espanyols no catalans diuen que Catalunya és Espanya i, doncs, que els catalans som espanyols.
—per tant, diuen que els catalans són connacionals seus.
—si fossin patriotes, voldrien el bé de tot el seu país, que és Espanya, Catalunya inclosa.
—per tant voldrien també el bé de Catalunya i, doncs, dels catalans.
—i, per tant, escoltarien els catalans, mirarien d’entendre’ls, i hi arribarien a acords per tal d’agermanar-los amb ells, perquè estiguessin contents de ser espanyols.
—com que la volença i l’actuació dels espanyols no catalans no són aquestes, sinó unes de ben diferents, queda demostrat que no són patriotes.

Elisabet Linares
Elisabet Linares
13.10.2019  ·  22:35

Mireu Parta: les vostres editorials, son de les lectures polítiques més brillants que he llegit. NO conec com va anar l’esfondrament de l’URSS, no en sé gaire, però el vostre símil amb Espanya el comparteixo de ple. Les mentides, manipulacions , corrupció, personalismes immmensos i amplíssims de molts , molts , polítcs, les ganes d’anorrear-nos pel simplr fet que existim, la força de la gent del carrer, el saber dominar la por perquè creiem en nosaltres mateixos, les ganes de la nostra independència, la llibertat que olorem, les ganes de fer un país nou i molt millor, i…. tot això els sobta i els sorprèn, els deixa sense recursos, perquè ells, no s’estimen, no saben què és tenir ideals, lluitar per una gran idea COMUNA, sortir al carrer sense conéixer, però sabent-te germà de lluita. Per tot això i molts sentiments meus, crec que vos, teniu raó. La fi, pot trigar més o menys. Depèn de nosaltres, i de la nostra capacitat de lluita, de no defallir. Però acabarem sent LLIURES. Salutacions

Josep Usó
Josep Usó
13.10.2019  ·  22:41

Sí que és veritat. S’ho creuen. Al País Valencià hi ha un gran percentatge de gent que es creu tot el que diuen les televisions i els seus diaris. I, al final, resulta que els dirigents dels partits també viuen de cara a una immediatesa i a unes martingales i tripijocs que no els deixen (o no ho volen fer) mirar al seu voltant. Això els redueix a mers comparses, ara mateix. Sembla que la gent està engrescada. I ara sap molt més que fa dos anys. On vas a parar!

Ramona Caballé
Ramona Caballé
13.10.2019  ·  22:58

Brillant , clar i profund amb els seus anàlisis! És el meu periodista de capçalera! Com m’ ha ajudat a entendre la situació aquests anys tan durs! Gràcies per posar a l’ abast dels lectors el teu talent i rigor professional !

Matilde Font
Matilde Font
13.10.2019  ·  23:12

Excel·lent editorial. No puc dir res més.
Esperem estar a l’altura de les circumstàncies que vindran a partir de demà.
Endavant sempre.

Maria Rosa Guasch
Maria Rosa Guasch
13.10.2019  ·  23:16

Molt clar, Vicent. Pot passar tot, només cal empènyer! De fer estem en pendent ferroviari, com sempre dius, i ja prop del final… esperem-ho.

Victòria Peris
Victòria Peris
13.10.2019  ·  23:24

Moltes gràcies Vicent x l’eccel.lent treball.
Espero q el poble de Catalunya estiguem a l’alçada del moment. Endavant! Força!!

Pepi Borrego
Pepi Borrego
13.10.2019  ·  23:24

Una editorial brillant! una lectura i observació reals del què bull al carrer.
Tsunami democràtic!

Shaudin Melgar
Shaudin Melgar
13.10.2019  ·  23:25

Exceŀlent editorial que s’agraeix d’allò més, Vicent. Chapeau!

ENRIC ROIG
ENRIC ROIG
13.10.2019  ·  23:34

Senyor Partal: Penso i li agraeixo el gran favor que ens ha fet a una majoria de catalans (si tots votessim per lucidesa i convenciment el mateix, la majoria republicana sería imparable). El meu agraïment és perquè ha donat coherència, ha construït un esquelet que dona cos i sentit a una sèrie de vivències, actituds i criteris que molta gent teníem surant sobre una gran bassa de desconcert. Un pensament organitzat lògicament en el temps i l’espai i que explica les causalitats, ens permet comprendre holísticament (paraula que estimava molt un profe d’antropologia a la Universitat) una problemàtica molt àmplia i complicada; significa, crec jo, un augment significatiu de la seguretat de prendre decisions correctes en moments gens clars. Que ens sigui força útil per evitar mossegades verinoses d’aquesta mala gent que es creuen que els catalans vivim en un territori que els pertany a ells.

Enric Mirambell
Enric Mirambell
13.10.2019  ·  23:34

Com a novel·la de ficció o sèrie de televisió està molt bé l’article. La URSS tenia un sistema propi que no funcionava i que no era competitiu, a part de molts altres problemes. Espanya no té cap sistema propi, a part dels vicis coneguts per tots, i la comparació és ridícula i grotesca.

Jordi Font
Jordi Font
13.10.2019  ·  23:48

Estiguem a l’alçada!

Teresa Alsina
Teresa Alsina
13.10.2019  ·  23:50

Excel.lent artícle, Vicent.
No acabo de veure la comparativa amb el que va passar a l’antiga URSS, Xernobil fou un fet molt traumàtic que va afectar a milions de persones. Vaig estar a la URSS al juny de 1990 i res a comparar amb la situació nostra. La revolució des de la “panxa plena” i la situació de benestar que tenim és molt difícil de mantenir. Amb serenor, persistència i veritat continuarem avançant cap a la nostra fita.

Joan Josep Isern
Joan Josep Isern
13.10.2019  ·  23:59

Un text impecable, esplèndid. Clarificador i, alhora, engrescador. Felicitats, mestre Vicent!

JOSE MANUEL PARRA
JOSE MANUEL PARRA
14.10.2019  ·  00:11

Gràcies Vicent per aquesta magistral lliçó d’història, que il·lumina el nostre camí a seguir , i que és el fruit del teu aprofundit estudi d’un dels més rellevants processos històrics recents. Quina diferència amb els reiterats i descontextualitzats plantejaments d’ un historiador acadèmic, aprenent de bruixot en l’àmbit de la política, que poden tornar fer-nos fracassar!

JOAQUIM GRIELL
JOAQUIM GRIELL
14.10.2019  ·  00:18

Unes reflexions molt adients i caldrà que les torni a llegir. Article exel·lent
Gràcies

Manel Novo
Manel Novo
14.10.2019  ·  00:20

Sap greu però hi ha una grandíssima diferència entre la situació de la URSS i la del règim espanyol del 78: la URSS presentava un govern, un estat que es “venia” com a “socialista”, del poble i per al poble, etc. I quan el poble acaba finalment de treure’s la vena dels ulls i descobreix clarament la mentida, tot el “muntatge”, l’engany es va desplomar com un castell de cartes.
El règim espanyol del 78 no s’ha venut ni es ven com a govern del poble, per al poble, etc. Com a molt intenta repetir que és una “democràcia consolidada” amb un “estat de dret”, amb la boca petita i intentant dissimular el riure…

Molta, moltíssima gent va acabar de treure’s el vel de la falsa “democràcia” espanyola entre la sentència del TC el 2010 i l’1 d’octubre de 2017. Aleshores, ho hem dit molta gent, el 3 haguéssim pogut començar a fer caure el règim si no haguéssim esperat què feien els líders institucionals 8que finalment no van fer).
Aviam ara si ja ens hem fet grandets…

VICENÇ CALLARISA
VICENÇ CALLARISA
14.10.2019  ·  00:30

Brillant Vicent. Un gran exercici periodistic. Un anàlisi on dir allò que molts pensem: Espanya caurà pels seus errors

Josep-Anton Monfort
Josep-Anton Monfort
14.10.2019  ·  01:19

Un article magnífic, gràcies Vicent. Tanmateix segueixo pensant que l’auto engany i la prepotència no són compartides per bona part de la classe dirigent espanyola. Són perfectament conscients de la mentida que propaguen però saben que ningú a Europa els farà rectificar, encara que alguna sentència o comentari transpirinenc els vagi en contra. Si actuen d’aquesta manera criminal és perquè els interessa, perquè en treuen profit i no els fa cap por d’usar la força i tot el que calgui. “TODO por la patria”. És una guerra i no ens han volgut mai com amics sinó com a paganos. La bona notícia és que la seva brutalitat indica que els forcem a mostrar-la més que en tots aquests anys de la Catalunya mesella. Als carrers, i a veure qui guanya.

Ignasi Mora
Ignasi Mora
14.10.2019  ·  01:48

Impressionat pel teu text i procurant aprofitar una mica l’astúcia de David (si és que sé, ells segur que no saben) el teu article ha il·luminat alguns racons del meu cervell. Per començar, he recordat la cara que se li ha fet a Rivera, al parlar amb el “francès”, que ara mana, cara de fracassat. Però de seguida he recordat també la incomprensió del desenvolupament del juí del procès, que un dia era eufòria i el següent era derrota. I és que la lògica no funcionava, ni la intel·ligència tampoc (perquè no n’hi ha: funcionaris de segona és el que són). Fan feredat no per la seua força i mentides, sinó perquè no saben pensar, ni tan sols enganyar, perquè són com una novel·la negra de trama molt fàcil, on en la cara d’un dels personatges no sap dissimular que és l’assassí.

Josep Maria Barberà
Josep Maria Barberà
14.10.2019  ·  05:18

Ho sento però no hi estic totalment d’acord. L’anàlisi és genial però una cosa important falla. Tot això que dius, Vicent, s’aplica, a la Unió Soviètica, més o menys a tota, però sobre tot també a Rússia, la nació “central del poder”. Per tant, el risc, confirmat després, de destrucció del régim, era evident. Aquí ens trobem en una situació ben diferent. Tot aquest assaig que has desplegat és ben cert pel que fa a Catalunya, però no a tot l’estat espanyol. L’apuntalament de la mentida que fa anys que dura és ben evident i tothom ho sap i ho rebutja a Catalunya però no a la resta de l’estat espanyol. La caiguda del régim és una realitat a casa nostra on una majoria amplia de ciutadans li gira l’esquena. Però la situació no és la mateixa a la resta de l’estat. El moment Txernòbil d’aquesta situació no va ser l’1-O. Va ser la sentència del 2010 contra l’Estatut. El poble català es va alçar pel seus drets nacionals mentre que a la resta de l’estat, una gran part de la població, primer va aplaudir aquesta sentència i, més tard, es va deixar radicalitzar pels mitjans de comunicació adoctrinadors escampant les mentides de les clavegueres de l’estat. El resultat és la caiguda del régim a Catalunya, una gran part de nosaltres ens hi hem desconnectat, però, per l’altra banda, un apunta.ament, d’aquest règim amb una evident deriva autoritària anticatalana. El que hi ha aquí, al meu modest entendre, és un evident conflicte internacional. Vull donar, per acabar, un punt d’optimisme. Els moviments de l’estat espanyol per tornar a la “normalitat constitucional” estan tan errats que ens afavoreixen a nosaltres. Els pròxims dies podrien ser el final. Si la resposta al carrer és massiva, i la faula de la granota i l’escorpí es compleix, com jo també penso que es complirà, la repressió farà que les nostres files, les nacionals catalanes, esdevinguin incontestablement, majoritàries. Aleshores l’estat espanyol, només tindrà dues opcions : anar a fons amb la repressió, amb uns resultats nefastos tant per nosaltres, com per ells; o bé asseure’s a la taula de negociació, posició democràtica i intel.ligent que no estic segur que siguin capaços de prendre. Una salutació a tots. Tossudament alçats! Per la república catalana!

Martí Guillamet
Martí Guillamet
14.10.2019  ·  05:21

Cada vegada es fa més creïble la previsió del matemàtic figuerenc Alexandre Deulofeu :al 2029 l imperi espanyol es fragmentarà

JORDI PIGRAU
JORDI PIGRAU
14.10.2019  ·  06:59

Segons el Sr Guillamet, encara manquen 10 anys

Espero que no. Però l’editorial d’avui, avançat en el temps, vol significar que alguna cosa ens
preparen.. A part de la SENTÊNCIA
Tant de bo!! Octubre del 2017 es flairava a l’ambient, ara no oloro res..

Carme Perello
Carme Perello
14.10.2019  ·  07:09

Gràcies per aquesta àmplissima informació. No estic tan informada com el sr Barberà, per poder rebatre sí s’assembla ó no el tema URSS, amb Catalunya, però el que sí que sé, és que parlar de negociació amb Ezpaña, això sí que ara, és un altra apuntalament de la mentida, i en aquest cas, si fos així, l’apuntalament el faríem nosaltres també.
Estem parlant d’un Estat,com qualsevol altre, que el conforme una sèria de figures que, haurien de ser uns professionals de la política, economia (Rato??), diplomàcia (Borrell??),…..i així anat sumant, ahir, el me passat, l’any passat, fa 15 anys……. tot ha és hi ha sigut un bluf, però nosaltres, els catalans, en el moment del postfranquisme, havíem de fer una aposta per Ezpaña, perquè…..sortir d’una dictadura, i poder parlar de lleis, drets, autonomies, tornades d’exili, etc…..era el sumummmm¡¡
Però tot això, ara, no és ni factible, ni és la realitat, i menys, una negociació, amb un Estat villà, miserable, que s’ha cregut, i es creu, el més llest, a costa d’utilitzar la seva diguem “arma”, la de l’inventiva, la farsa.
Sempre es parla de l’estat ezpañol, però s’ha de dir que part del poble ezpañol, s’ha deixat manipul.lar (són majors d’edat), i s’ha deixat tancar en una bombolla, diguem “síndrome d’estocol”, vivint en lo acomodat i no rumiar gaire….gens. Fa mal el que ditc, però és aixi.
Sinó, perquè uns criden “a por ellos”, i els altres utitlitzen el silenci????

Albert Miret
Albert Miret
14.10.2019  ·  07:29

Felicitats Vicent! Has dibuixat amb una exactitud reservada només als millors el castell de sorra espanyol que es desfà amb cada ventada.
Avui no vull escriure res perquè només penso a llegir el teu article i tornar-lo a llegir per gaudir paraula per paraula de tanta claredat d’idees.
Gràcies Vicent! Realment estem en el moment Txornòbil. Ara només ens cal a tots gestionar-lo amb intel·ligència i coneixement.

Montserrat Pagès
Montserrat Pagès
14.10.2019  ·  07:38

Magnífic i savi article amic Partal, moltíssimes gràcies

Carme Jaume
Carme Jaume
14.10.2019  ·  07:44

En aquests moments en què estem, on sabem que volem fer camí, però ens debatim cap a on anar per poder prendre, El, camí.
Vaig començar ahir al vespre a llegir-vos, he tornat aquest matí… Gràcies Vicent, per aquesta feina d’obertura de finestres que ens possibilita
tenir els ulls més oberts per anar fent… El camí

LLUÍS CASTILLO
LLUÍS CASTILLO
14.10.2019  ·  07:48

Un relat excel·lent Director, com correspon a un gran periodista. Aprofitant que en Miquel Gilibert encara no s’ha pronunciat per fer-me veure la trista realitat, direm que tot és possible i que tot està per fer. Nazdrovye tovarich.

Anna Maria Porta
Anna Maria Porta
14.10.2019  ·  08:01

Imaginem com volem que sigui el nostre País. Fem una llista positiva i engrescadora, àmplia , no deixem res al calaix . Amb la ment forta i persistent. Tothom ,com més millor, un gran tsunami mental !!!! La força de la ment !!! Som-hi , tothom a posar el nostre granet de sorra, O , potser el nostre cavall Bernat.

Jordi Quinquilla
Jordi Quinquilla
14.10.2019  ·  08:07

Aquests són dies que duraran anys. Som-hi tots!

Pep Agulló
Pep Agulló
14.10.2019  ·  08:15

MENTIR PER APUNTALAT LES MENTIDES

Excel·lent reflexió. El que els queda doncs, és un relat virtual ple de mentides que se’l creuen, hi estan obligats…L’Estat està al seu grau màxim d’inestabilitat i qualsevol Txernòbil ho pot ensorrar tot…

La sentència és el delicte! (en la realitat democràtica).
Els delinqüents en la seva sinistra paròdia jurídica han volgut escenificar la venjança plena d’odi, però potser seria més precís dir plena de por…

A Catalunya la credibilitat del règim neofranquista ja s’ha perdut del tot…i com diu Vicent, això és la condició necessària perquè passi de tot…

LLIBERTAT I AMNISTIA!

Mariona Gracia
Mariona Gracia
14.10.2019  ·  08:30

Moltissimes gracies una vegada mes gran Vicent!
Ens ajudes Molt amb el teu periodisme a veure-hi clar, a pensar

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
14.10.2019  ·  08:37

Hi ha una cosa que no em quadra. El suport internacional a Espanya (o el silenci còmplice).
Ahir, en un programa de gran audiència italiana, varen convidar el president del Parlament europeu Sassoli. Varem omplir els contactes del programa amb desenes de missatges demanant que li preguntessin pels vots catalans robats.
Doncs, cap pregunta. Frases retòriques i tonteries sobre l’Europa unida.
A Europa i a fora d’Europa, també hi ha molts periodistes i governs que están apuntalant la mentida.
Partal, estic esperant un article sobre aquests governs i periodistes estrangers que apuntalen mentides.
I voldria saber qué fan els periodistes catalans per donar una mà a la internacionalització del cas català . No crec que n’hi hagi prou amb traduir algun article en anglès.

Montserrat Pla
Montserrat Pla
14.10.2019  ·  08:47

Vicent, no puc afegir res més al que has dit. Perfecte. Gràcies.

Josep Aixà
Josep Aixà
14.10.2019  ·  09:18

-vaixell. No “buc”
-no hi va trobar cap urna. No “ni una sola”
-mengen croquetes. No “sopen”
-hi van seure. No “asseure”
-cap país NO és invencible
-tipa. No “farta”

Pere Grau
Pere Grau
14.10.2019  ·  10:01

Sr. Vall: aquest editorial de V.P. es mereix totes les comparacions que vostè fa. No exagera gens!
Amiga Silvia: els que som fora com tu i jo, ja sabem que no podem fer res de decisori, però tpts fem TOT el què podem. I no fallarem!
Sr. Aixà: Buscar nicieses sense importància per criticar un document així, ho trobo senzillament mesquí. Com diu la dita: li assenyalen la lluna i només veu el dit.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
14.10.2019  ·  10:10

Poques situacions hi ha, pel què fa a la independència de les nacions, que siguin comparables. Del pinyol de l’editorial d’avui diria que ens diu que tot depèn de nosaltres, avui, ara hem de prendre una decisió, cadascun de nosaltres, una decisió individual que ha de formar part de la gran decisió col·lectiva. El règim està ferit però no mort. Em preocupa molt les crítiques que ha rebut Toni Comin per l’entrevista al Periódico: “s’ha de buscar el desgast econòmic de l’estat”
https://www.elperiodico.cat/ca/politica/20191009/toni-comin-entrevista-bloqueig-economico-estat-7672324

La sentencia és dramàtica i la humiliació al poble català és sideral. Si això no és un moment Txornòbil no ens mereixem ser un estat. Si a l’estat espanyol li costa poc controlar la situació i la controla, la carpeta catalana es tancarà definitivament de les cancelleries d’Europa.

Josep Ramon Noy
Josep Ramon Noy
14.10.2019  ·  10:19

Bravo Partal! Anàlisi excate del que està passant. España ha passat a ser el regne de la mentida i això és mortal de necessitat. Totes les estructures socials, inclosos els estats naturalment, basats en la mentida tenen els dies comptats. La mentida es retroalimenta a sí mateixa fins a provocar el desequilibri, fins i tot mental, i el caos a causa de l’acumulació de errors. El mateix va passar a l’URSS, efectivament, i va acabar com va acabar. I també als USA a Vietnam, i van acabar fugint per cames.

Jordi Nogués
Jordi Nogués
14.10.2019  ·  10:22

Gracies Vicent!. Extraordinari analisi!!. ara a empenyer tots perque l’estaca tombi!!

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
14.10.2019  ·  10:27

El moment Txornobil es donarà si ara:

– els junqueristes (versió ERC del pujolisme autonomista pactador),
– els de la CUP (amagats darrera un “purisme” que el fan prioritari davant la independència de Catalunya),
– els PdCAT (encara amb molts pujolistes dels del peix al cove -recordem si no les paraules récents d’Artur Mas intentant refredar la resposta tot dient que podem perjudicar empreses-)
– la resta de partits independentistes minoritaris (que malmeten els seus vots no aconseguint res)

Es donarà doncs si tots ells abandonen el seu egoisme particular i es marquen un objectiu únic i comú:
Unitat total el 10N pet aconseguir la independència de Catalunya.

La resta de consideracions (dretes-esquerres) són irrellevants en el moment Txornobil, o excuses dels seus líders per no agafar el brau per les banyes.

Si tots els independentistes podem votar un sol partit Republicà Català el proper 10N, no es perdrà cap vot, aconseguirem arrabassar amb molts més escons que anant separats, i donarem un missatge real refrendari al món amb el % de vot independentista. Ens haurem pogut comptar de forma indiscutible, fent callar als mentiders naZionalistes espanyols que diuen que no som prous.

Están els partits independentistes, els nostres polítics, per la labor?

Vicent Juli Iborra
Vicent Juli Iborra
14.10.2019  ·  11:03

Tot és un circ mediàtic, la sentència ja estava escrita abans del judici i tot l’establishment processista no mourà un dit (o el cul) des dels seus escons. David Raventós és en vaga de fam des de l’1 d’octubre i no vaga de fam amb glucosa, vaga de fam de veritat: https://famdindependencia.cat/ És una autèntica vergonya com tots els mitjans de comunicació catalans inclòs Vilaweb estan censurant la vaga de fam i l’estrena del documental La Mentida https://lamentida.cat/

Miquel-Àngel Montserrat
Miquel-Àngel Montserrat
14.10.2019  ·  11:33

Molt d’acord amb l’editorial, amb un PERÒ:
aquí no hi ha direcció política, no hi ha un lideratge, no hi ha una estratègia, no hi ha, en resum, quelcom bàsic i imprescindible per dur a terme qualsevol acte col·lectiu.

Carles Matute
Carles Matute
14.10.2019  ·  11:59

Vicent, el teu article d’avui és magnífic; magnífic i pedagògic. El paral·lelisme entre el que va passar amb l’antiga URSS i el que li està passant a Espanya és demolidor, i és que un sistema apuntalat en una ficció més tard o més d’hora acaba petant. I en això incloc també a l’Unió Europea.
Ara, si ho sabem gestionar, tenim una oportunitat més (una altra, i s’acaben) per dur l’aigua al nostre molí. Ja veurem què passa.

Josep Aixà, per cert, t’has passat tres pobles. Ara no tocava.

Joan Ortí
Joan Ortí
14.10.2019  ·  12:24

Una vegada mes Vicent, -en aquest cas d’una manera excepcional- el teu anàlisi, és oli en un llum. Gràcies!
Portem masses anys vivint en la mentida, molts anys! Però han creat un sistema embaucador que els hi funciona; monarquia de cabaret; església; exercit; cossos de Seguretat; estol immens de funcionaris de totes les graduacions; un sistema econòmic CEOE domesticada pel regim i servint als interessos financers d’uns quants; uns sindicats comprats pel sistema que han desmobilitzat a la classe treballadora de les seves reivindicacions i en darrer lloc tenim el famós quart poder, que aquí a Espanya, ni es quart ni es poderós, perquè estan tant al servei del sistema financer i polític que han deixat de ser quart poder. (se li diu quart poder perquè quant fa la seva feina poden fer caure governs i presidents).
Els colonitzadors viuen nomes pels seus interessos particulars han deixat completament el sentit patriòtic de lluitar per fer progressar a “la seva pàtria”. Volen viure be sense treballar, a costa dels impostos colonitzadors. Els partits polítics i la política simplement es el decorat formal per amagar tota la gran mentida. Ells sempre han estat els primers anticunstitucionalistes, perquè tot el seu entramat es basa en la mentida i per tant és anticonstitucional.
El meu dilema és dir, nois ja s’ho fareu, nosaltres tirem pel dret; o aconseguir una complicitat de tots els sectors progressistes, per exemple que la editorial de Vilaweb sigui compartida per tots els mitjans digitals d’Espanya progressistes, que a totes les places de totes les ciutats i pobles d’Espanya es concentrin els grups progressistes per defensar la democràcia.
Si avui els súbdits espanyols, no passen a ser ciutadans, el Txernòbil espanyol trigarà!
Tanmateix nosaltres anem per feina, resistència pacifica permanent, fins a proclamar la república catalana.
Joan Ortí

Eduard Samarra
Eduard Samarra
14.10.2019  ·  12:29

Hola a tots i totes. M’acabo de fer subscriptor i és la primera vegada que comento, tot i que porto llegint l’editorial i els seus comentaristes força temps.

Em sembla que l’exposició del director és sensacional però hi veig algunes coses que necessiten aclariments. Realment Yeltsin va ser l’únic causant de la destrucció final sense que hi hagués altres factors que hi influissin? Em costa de creure.

La comparació és interessant però massa forçada, tal i com apunten alguns lectors, perquè al marge de pinzellades hi ha moltes coses que no s’hi assemblen. Txornòbil va ser un cataclisme de magnituts incalculables, però sobretot un fet inesperat i només per això no veig com la sentència ha de ser-li comparable.

TInc dubtes de si estem preparats per fer front això. Quan llegeixes les cròniques d’Hong Kong t’adones que la gent jove no ha estat la força motriu del procés i això té la seva importància. Els postulats de Luther King defensen una tenacitat i conviccions que em costen d’apreciar aquí. Aquests dos anys han servit per a mentalitzar-nos del que hi ha, però no sé si ens hem preparat gaire ni si ens hem descol·lonitzat la ment de debó.

Per tant tinc la sensació que seran els esdeveniments, és a dir un moment Txornòbil de debò, inesperat, els que ens empenyin a saltar al buit, cosa que fins ara no hem fet; tota reacció ha estat medida, controlada dins els confins de la moderació i l’evitació de qualsevol conflicte. Jo soc més dels que creu que un catalizador real serà la tan anunciada crisi econòmica i més que probablement connectada amb l’emergència climàtica. Perquè Espanya, en termes econòmics, de façana és el Top 5 europeu, però per dintre s’assembla més a Grècia que a qualsevol dels països amb què se suposa que es compara.

Última línia per dir que malgrat els dubtes, no perdré mai la fe.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
14.10.2019  ·  17:11

Emmanuel Todd, sociólogo francés de renombre, en 1976, dos años antes que Helène Carrère, en su ensayo “La chute finale: Essai sur la décomposition de la sphère soviétique” anunciaba y razonaba por qué la URSS se desintegraría. Sus argumentos eran meramente del ámbito de la demografía. Si no lo ha hecho, le recomiendo encarecidamente la lectura del ensayo de Todd.

Con esto quiero decir que explicaciones antes del día de autos y después del día de autos hay varias. No se tome a mal mi sentido del humor británico (es el mío, no lo puedo evitar) pero de su análisis se deduce que lo mejor que nos puede pasar es que salte por los aires Vandellós II porque sino, en mi humilde opinión, no veo relación de enjundia entre la URSS y el mediocre Reino de España en el que la mayoría de sus habitantes están encantados de ser mediocres, es más, están orgullosos de serlo, aunque lo califiquen de otras maneras.

Yo voy a hacer un análisis más pragmático, menos o nada “mascletá”.

Admito que juego con ventaja porque escribo este comentario unas horas después de hacerse públicos los autos del día de hoy. Pero le prometo, por la memoria de mi santa madre, que antes del día de autos pensaba lo mismo (con mis dudas, claro está).

Hoy es el día de la “mascletá”, de las rasgaduras de vestidos (cada cual el suyo). Leo en la prensa que ERC anima a los del Tsunami a acudir al aeropuerto de El Prat y literalmente me parto de la risa porque la policía a cuyo mando está el Govern independentista acabará por sacarlos a tortas (por no decir otra cosa). ¿Surrealista? No, no es surrealismo es que esa policía es como la policía china de Hong Kong. Lo surrealista es que lleven el nombre de Mossos d’Esquadra como si eso les diese un uniforme català. Sí ya sé que los Mossos es la policía de todos, incluso de Inés Arrimadas pero esa facilidad que tienen los Mossos de actuar con la misma “eficacia democrática” que los piolines, sorprende, y a quien no sorprende, asquea. Por supuesto, los sacarán a tortas cuando algún chalado (o infiltrado) tiré una botella. De traca. De traca la manipulación.

Escucho al MH President del Parlament desgañitarse, a las puertas de la sede de ERC, como si de verdad estuviese indignado, apelando a los derechos, la democracia y no sé qué mandangas más, como si Barcelona fuese Berna. Escucho al MHP Carles Puigdemont apelar a la Justicia, a Europa, en fin … más de lo mismo.

En toda esta mascletá que es el día de autos solo quedará clara una cosa: Los políticos independentistas catalanes apelan, incitan a los de a pue a mostrar su indignación en els carrers y, esos mismos políticos catalanes independentistas enviarán a su policía a darles no ya tortas sino hostias.

¿En cuanto a la sentencia? Lo que ya estaba negociado es que todos los condenados accederían a los permisos para salir del trullo sin esperar a cumplir la mitad de la condena, tal y como exigía la Fiscalía. Y si me apuran, la propia sentencia estaba negociada. A menos que me equivoque del todo y el Tribunal Supremo del Reino de España sea la Corte Suprema Suiza.

En resumidas cuentas y aviso a navegantes.

Si bien el 1-O la policía catalana actuó de manera ejemplar que nadie se haga ilusiones de que ante Tsunamis Democràtics post 1-O actúe de la misma manera. No lo hará. ¿Por qué? Porque el 1-O interesaba a muchos de los poderes fácticos que se autodenominan independentistas creyendo poder negociar con la Corte del Reino, pero en el post 1-O, se negocian los permisos (y a medio plazo otras fórmulas) para que salgan del trullo. Eso sí, la carnaza en ambos casos somos los de a pie.

Mascletá, tot és des de l’1-0, mascletá.

P.S. El operativo contra el Tsunami en El Prat en el momento que escribo está configurado de la siguiente manera. La policía catalana ocupa el primer control fuera del aeropuerto. La policía española ocupa el interior del aeropuerto. ¿Quién será más “democráticamente eficaz”? ¡No se pierdan el próximo capítulo de la telenovela “La Historia interminable del Procés” !

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €