A occident aquell era el dia de Nadal de 1991, avui fa just vint-i-cinc anys. A Rússia, on el nadal ortodox es celebra uns dies més tard, era en canvi un dia normal. De feina. Un dimecres qualsevol que tanmateix estava destinat a marcar per sempre la història del món. A les 7 i 32 de la vesprada, amb un fred inclement, un funcionari del Kremlin va pujar a despenjar la bandera soviètica amb la falç i el martell de la torre on onejava sempre, il·luminada per potents focus. La plaça roja estava pràcticament buida però pels altaveus va sonar amb força l’himne que generacions senceres de russos, georgians, kazaks, armenis, txetxens, estonians o iacuts havien cantat per enaltir la que havia nascut com la república dels treballadors: ‘Slavs’ya, Otechestvo nashe svobodnoye…’ Aquell ritualitzat i envellit ‘Glòria a tu! pàtria lliure’ va sonar aquella nit amb la solemnitat de sempre. Estranyament.

Amb el pas dels anys Putin ha recuperat molts símbols soviètics, entre els quals l’himne, la música del qual segueix sonant, amb un altra lletra, ara com a himne de Rússia. La bandera de la Unió Soviètica, però, no tornaria a flotar mai més sobre Moscou, en aquella torre des d’on havia presidit setanta anys llargs de comunisme. En el seu lloc es va hissar immediatament la bandera tricolor russa, un emblema perseguit i criminalitzat només fins uns pocs mesos abans. I amb això la Unió Soviètica, el fenomenal imperi comunista que ocupava onze fusos horaris, de Vladivostok a Kaliningrad simplement es va esfumar de la història. Per als qui, com jo, feia anys que estudiàvem i viatjàvem a la URSS intentant seguir la seua complicada vida política era tan difícil de creure allò que estàvem vivint…

L’última nit de la Unió Soviètica va començar mitja hora abans de la baixada de la bandera, a les set en punt. A aquella hora, des d’una sala petita del Kremlin que no era el seu despatx habitual, Mikhail Gorbatxov va fer una declaració televisada al seu país i al món. ‘Compatriotes, benvolguts camarades: després de la formació de la Comunitat d’Estats Independents ací s’acaba la meua feina com a president de la Unió Soviètica’. Gorbatxov vestia de negre i tenia a les mans els fulls amb el discurs que havia preparat. Al seu costat una tassa de te, que no va tocar fins que les càmeres no van desconnectar. Al seu davant un munt de periodistes que no acabaven de donar crèdit al que estaven sentint. Dos guàrdies de seguretat, record del que havia estat el fort grup de guardaespatlles de la secretaria general del PCUS, es recolzaven contra la paret, un d’ells amb les mans al davant i un altre amb les mans al darrere i la mirada perduda. Tot just si havien fet a un costat les dues cadires que normalment hi havia en aquella taula. Tot semblava improvisat, trist, pobre, gèlid.

Ara tot just sabem, per un recent llibre de Svetlana Savranskaya i Thomas Blanton, que Gorbatxov va dubtar molt sobre quan i com havia d’anunciar el final de la Unió Soviètica. Va pensar en fer-ho dimarts 24 però finalment va decidir que el dia ideal era el 25 al vespre. Això li va donar vint-i-quatre hores de coll per a preparar el que més por feia al món: el traspàs dels codis nuclears soviètics al president de la nova Rússia, l’impetuós i poc previsible Boris Ieltsin. Dues hores abans del seu discurs va telefonar al president dels Estats Units George Bush. L’unia amb Bush una amistat profunda i real que es veu clarament reflectida en la transcripció de la conversa que presenten els dos autors de “The Last Superpower Summits: Gorbachev, Reagan, and Bush: Conversations that Ended the Cold War.”

En aquella telefonada Gorbatxov explica a Bush que és a punt d’anunciar el final de la Unió Soviètica i que tot està sota control. I li prega que vigile ell també els líders de les noves repúbliques i sobretot els de Rússia, especialment en els afers nuclears. Li demana, però, que done suport al seu gran enemic Boris Ieltsin i que reconega la independència de les onze repúbliques que naixeran oficialment aquella nit. Els dos homes que junts havien canviat tant el món es van dedicar, segons es pot llegir en la transcripció de la conversa, paraules molt afectuoses i sinceres. Bush fins i tot convida Gorbatxov a anar als Estats Units, invitació que aquest rebutja: ‘jo no m’amagaré en la taiga, seguiré lluitant.’

El Kremlin era, i és, un complex mastodòntic. El recinte inclou dins la famosa muralla quatre grans palaus i quatre catedrals que encara aquella nit eren el centre de poder de la URSS. En aquell temps el poder polític de la república russa residia en l’anomenada Casa Blanca, un edifici més o menys modern vora el riu, on sobretot s’hi reunia el soviet rus. Va ser des d’allà que aquella nit Boris Ieltsin, el president de la Rússia soviètica que anava a ser el primer president de la Rússia independent, es va desplaçar fins al Kremlin travessant amb el seu cotxe oficial la llarga avinguda d’Arbat, tallada al tràfic pels guàrdies, com en les ocasions més solemnes. La fortalesa del riu Moscova seria, des d’aquella nit, el seu propi palau, desallotjat Gorbatxov, desallotjat al preu d’acabar amb la Unió Soviètica.

Perquè aquesta va ser la clau del final de la URSS. Ieltsin va deixar caure la Unió Soviètica no perquè n’estigués en contra sinó per apartar al seu gran, i de fet únic, adversari polític. Dins la Unió Soviètica, constitucionalment, Gorbatxov, com a president de tots, estava per sobre d’Ieltsin, que només era el president de Rússia. Però si la URSS desapareixia ningú no estaria per damunt del president rus.

La independència de Rússia i les onze altres repúbliques post soviètiques té aquest element de lluita personal en el centre de tot. Les tres repúbliques bàltiques ja havien marxat i la URSS havia reconegut a l’agost d’aquell mateix any la seua independència. Les altres onze es van trobar aquella nit que eren independents. Algunes d’elles, Armènia, Geòrgia, la mateixa Ucraïna, ho esperaven amb ganes des de feia molts anys. Però algunes altres, sobretot les repúbliques de l’Àsia Central es van trobar que eren independents sense ganes ni de ser-ho. Unes setmanes abans Rússia, Ucraïna i Belarús, el nucli fundador de la URSS havien acordat dissoldre la Unió Soviètica, sota la pressió del president rus. Per a Ieltsin era una jugada tàctica ja que comptava amb refer-la immediatament després. I efectivament onze d’aquelles repúbliques soviètiques, totes les de la URSS excepte Geòrgia i les tres bàltiques, van signar a les poques setmanes un acord per crear una Comunitat d’Estats Independents que estava destinada a reconstruir la Unió Soviètica però ara sense soviets. El projecte, tanmateix, va fracassar i Ieltsin es va convertir oficialment en l’enterrador del país en el qual ell mateix creia, aquell que anava del Pacífic a la Bàltica.

Anys després Vladimir Putin va explicar en una curiosa entrevista parlant de Boris Ieltsin com de difícil li va resultat a aquest abandonar el Kremlin quan va arribar l’hora de deixar de ser president. Putin, que el va succeir en el càrrec, va explicar que fins i tot li havia demanat que el deixés seguir vivint dins aquells murs en un dels diversos palaus de la fortalesa. Era el cinc de gener del dos mil, dos dies abans del nadal ortodox i nou anys després d’aquell altre nadal que havia vist la desaparició de la URSS. I aquell Ieltsin imprevisible, borratxo, cridaner i mal educat que s’havia acostumat a viure com un tsar, pel que es veu no comprenia que el seu paper històric només havia estat el d’acabar amb la URSS.

Gràcies a ell avui la que havia estat la segona gran potència de la humanitat només és un record, però els russos segueixen discutint sobre si el preu de l’ambició personal de Ieltsin no va ser massa car. Tant que s’han inventat una deliciosa expressió ‘blizhneye zarubezhye’ (l’estranger d’ací al costat) que amaga clarament l’enyor d’un món on no res es movia de Berlín a Pequín i en els cinc continents sense que Moscou o Washington hagueren pres una decisió al respecte.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.