Un moment de la sèrie curta 'A musée vous, à musée moi'. COCORICO & CO. / ARTE

La primera cosa de la setmana que m’ha fet somriure: m’he imaginat que veiem per la tele obres mestres de l’art adaptades en dos minuts als gustos (diguem-ne) actuals, plenes de vida. Una història enlluernadora en cent vint segons! En pantalla no són pas poca cosa. Una sèrie curta de pintures conegudes (n’hi ha tantes) aquí i al món mundial. D’aquelles que tothom en sap alguna cosa. Per exemple: La noia de la perla, el quadre de Vermeer que té novel·la i pel·li, a més d’un munt d’adaptacions fotogràfiques en publicitat i en el món de la moda. Segurament no l’has vist en directe, però tant és, és com si fos de la família. La coneixes. I Vermeer és tan i tan dolç i suau, tan íntim, i se’n conserven tan pocs quadres que gairebé ploraries… Doncs imagina-t’ho: la noia de la perla és interrogada a la comissaria, la policia sospita que ha robat la perla –d’on la pot haver tret, una noia com ella?– i quan ella diu que la hi ha donat Vermeer li pregunten, sense contemplacions, qui carai és aquest Vermeer, el seu macarró?

La sèrie es pot veure per la cadena franco-alemanya Arte, un dels reductes que queden (encara) del que pot ser una televisió pública europea, més ben dit, del que hauria pogut ser i només és en petita mesura. Ja passa per la segona temporada. No sé com en deuen dir en alemany, en francès té un títol d’aquells que traduir-los mereix una creu de Sant Jordi: ‘À musée vous, à musée moi’, que juga amb coqueteria i encant amb la similitud fonètica entre ‘museu’ (musée) i ‘divertir-se’ (s’amuser). És divertida i tremendament intel·ligent. En un altre episodi, les senyores despullades de l’Esmorzar a l’herba de Manet proposen una orgia als senyors de vestit negre i copalta que les acompanyen i en munten una de ben grossa. En un altre, Durer es plany als responsables del museu muniquès del fred espantós que hi fa i reclama una mica de calefacció, que li és negada per raó de les retallades pressupostàries: s’haurà de conformar amb Déu i els seus seguidors a les xarxes…

La idea és fabulosa, i celebro que se centri en obres dels museus públics. És clar que els propietaris particulars no hi accedirien, però és també una crida perspicaç a valorar el patrimoni públic.  Se l’ha empescada una productora belga, Cocorico Co. L’ha creada una dels fundadors, Fouzia Kechkech, i la realitza Pablo Muñoz Gómez, dos joves fills de les migracions dels seus ancestres, nascuts a Bèlgica. Hi toquen tots els afers contemporanis que us pugueu imaginar: la igualtat de gènere, el racisme, la immigració, el maltractament animal, l’ecologia… Amb humor negre i mala bava, no pensem pas que som davant d’uns llestos que imiten els xous de l’espavilat que el diumenge al vespre a TV3 diu que parla d’art…

A l’episodi dedicat a La lectura de Renoir, dues noies parlen dels mèrits comparats entre llegir un llibre imprès o per la tauleta… Uns altres quadres revisitats a què la sèrie dóna vida són Filles de la revolució de Grant Wood, la Marilyn de Warhol, Vespre d’estiu de Hopper i el Narcís de Caravaggio. Ja m’estic fent la llista de les obres que a partir dels nostres museus públics m’hi agradaria veure, en una adaptació d’aquí. 

Tota la tele es fa així des dels noranta, en gran mesura: provant i assajant nous formats que si tenen èxit després són venuts com a franquícies. Si el format te l’inventes tu, en pots treure un riu d’or o de plata. Si ets una productora privada, igual. Podríem deixar de fer només programes de gracietes i treure partit de la gràcia d’altres grans temes que són a la disposició. L’art n’és un de fabulós: també és imatge, senyores i senyors de les productores privades i del departament de nous formats de la tele pública!

Si molt convé, senyores, senyors, feu una enquesta per les xarxes o per aquí mateix, per VilaWeb, i pregunteu quines obres dels museus públics que paguem prefereix l’audiència. N’apunto tres, La galeria de Feliu Elias (MNAC), Un món d’Ángeles Santos (és al Reina Sofia, que també paguem entre tots), la grisalla de les Menines de Picasso (museu ídem). Que n’hi ha de més conegudes? I tant, però és que la sèrie que imagino duraria i duraria, faria temporades tan llargues com Mad Men i Breaking Bad i ho petarien tant com aquestes i com ho està fent À musée vous, à musée moi.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb