Fa dies que observe amb una certa sorpresa el debat polític del Principat. Si mires o escoltes els mitjans podries arribar a pensar que tot és com sempre, que vivim una temporada habitual, fent coses habituals. En tot cas, tens la sensació que si no és exactament així és perquè els presos i els exiliats ho impedeixen amb la seua sola existència, però poca cosa més.

La major part dels analistes, de les tertúlies i dels debats contemplen escenes de saló, en què les majories i les minories, les investidures i la formació de govern van prenent forma com si aquesta hora precisa, en aquest país concret, fos l’avorrida hora de la formació de govern en qualsevol democràcia més o menys consolidada. I supose que per això els càlculs que fan tenen a veure amb els corrents interns, amb les personalitats, amb qui té més mania a qui, amb el format i la composició dels grups parlamentaris, amb quant de poder es repartiran, amb els cercles concèntrics d’influència que són els partits. Partits que majoritàriament insisteixen, per cert, en la mateixa imatge: escenes de saló on les majories i les minories bla, bla, bla…

Fins i tot el sorprenent viatge d’avui del president Puigdemont a Dinamarca, si és que acaba anant-hi, es mesura o es vol mesurar per la tàctica, pels graus de proximitat, pels fils de contactes, pels intercanvis de posicions. Tot sembla com una gran escenografia en què les peces es mouen de manera mecànica i com si res no les pogués fer eixir de l’engranatge. Tot apareix com si fos mecànic. Un país autòmat que en tot cas discuteix qui el té sota control.

Però jo això m’ho mire perplex. Perquè em sembla intuir que el problema és que, veient i escoltant el que diuen, ells en realitat no us veuen. Que no veuen els dos milions de persones que vàreu fer possible el primer d’octubre, que vàreu conduir el govern a la proclamació de la independència i que vàreu derrotar de manera inapel·lable el 155 a les urnes, quan Nadal ja tocava a la porta. Que no veuen, en definitiva, la força que ha dirigit el país des de l’estiu, que li ha marcat el recorregut a fer. Ningú no sembla comptar amb vosaltres.

I he de reconèixer que constatar això em sorprèn i em deixa perplex. Perquè jo veig molt clar que anem en rumb de col·lisió una altra vegada i que, en conseqüència, igual com va passar l’octubre republicà, el paper del carrer, la reacció espontània de la gent, les decisions que es prenguen després dels fets que tots sabem que passaran, seran la peça determinant del nou cicle polític, allò que desencadenarà el futur. Cal només una espurna. I la detenció avui de Puigdemont, o el desenvolupament de la sessió d’investidura la setmana vinent o qualsevol altre gest de prepotència del govern espanyol ho podria ser. Ho podria ser i jo tinc la sensació que ara ho canviaria tot. Perquè ja no veig aquell gran desconcert i aquella tristesa que van seguir el 27 d’octubre, sinó una decisió que creix minut a minut i costa de contenir, la decisió de no deixar passar cap més oportunitat i de no repetir els errors. I em sembla que aquest és l’element més transcendental de tots, encara que alguns no us vegen.

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb