La màquina de collar la classe treballadora té una capacitat sorprenent de prémer encara més el garrot vil quan ja crèiem que havíem arribat al final de l’engranatge i no es podia roscar més. Aquesta setmana, el premi a la baixesa humana se l’emporta l’Ajuntament de Lorca, liderat pel Partit Popular. El senyor Fulgencio Gil, batlle d’aquesta població, i el seu equip de govern no poden o no volen amagar el seu classisme vomitiu i, no senten cap vergonya de dir que els molesta la pobresa. No ho diuen clarament, és clar, no s’hi atreveixen. Ho fan a cop d’ordenança municipal i amb una actualització de la llei que (cito textualment) prohibeix tota classe d’actes o conductes que afectin negativament les característiques estètiques dels immobles i de l’entorn urbà provocant-ne la degradació. I per si això sona massa a ChatGPT, ho dic clarament: queda prohibit estendre la roba als balcons o a finestres, qui continuï essent pobre i no tingui una criada a casa que tal com els renta la roba, la posa a l’assecadora, la plega i la col·loca novament als armaris, pot rebre multes de fins a 15.000 euros.

Aquesta modificació de l’ordenança, podrien haver-la anomenada l’ordenança de la Sissí (no sé si ho dieu així, però a casa de tota la vida n’hem dit sissí, de l’estenedor metàl·lic portàtil), el de les classes populars, vaja. I proposo aquest nom perquè el que pretén el govern de Lorca és que tinguis permanentment una sissí (o més d’una) desplegada a l’interior de la casa amb la vergonyosa i incívica roba neta eixugant-se al mig del menjador, al mig del passadís, al lavabo o on recoi et càpiga, però sobretot, i per cap motiu, no gosis ofendre la mirada dels turistes ventilant la roba o eixugant-la al balcó del pis que pagues mensualment deixant-t’hi més de la meitat del teu sou. Perquè d’això va la normativa, de prioritzar els desitjos estètics dels rics, dels expats.

Segons el senyor Fulgencio, cal preservar el civisme i la convivència de Lorca, una ciutat “que viu una etapa de transformació i modernització […] amb una ciutat ordenada, atractiva, segura i respectuosa amb tothom”. És gros, l’assumpte. Ja no és que els la porti fluixa que la gent malvisqui, que no hi hagi habitatges amb lloguers a preus dignes, és que ara, a més, condicionen la vida de les classes menys benestants obligant-los a estendre dins les cases, perquè queda clar, i m’hi jugo un pèsol o el dit petit del peu, que ni don Fulgencio ni la resta de patuleia del seu govern no viuen pas en la precarietat i se’ls en fot vendre la ciutat als qui hi estan de pas, en detriment de la seva gent i els seus drets. Se’ls en fot, si en un pis diminut hi viuen anxovats quatre o cinc membres d’una família, o si hi ha vuit estudiants pagant quatre-cents euros per habitació, no tenen ni la més mínima idea de quantes rentadores cal fer, i quantes sissís calen per estendre tal volum de peces.

Fulgencio, estendre la roba, airejar-la, no és un capritx, és una necessitat, i és fins i tot un deure per a evitar problemes de salut, perquè l’olor de roba mal eixugada pot ofendre l’olfacte dels qui tenen una habitació laundry a casa, però és que la humitat pot acabar causant problemes d’humitats i de salut. Fulgencio, les ciutats, els pobles, no són per a fer bonic, són els espais on s’acumulen les cases, els habitants on se suposa que tenim dret de viure. Les ciutats són per a viure-hi, per a viure-les, i el que molesta als ulls i fereix l’ànima no és veure uns llençols o uns calçotets eixugant-se en un balcó, sinó veure el vostre classisme fastigós.

Una de les gràcies del turisme és veure la realitat de les ciutats, les seves particularitats, allò que les fa úniques i diferents de la resta. Per a veure pobles i ciutats clonats, sense esperit, sense veritat, no cal moure’s de casa. Si jo fos de Lorca, agafaria aquest senyor i la resta de membres del govern i els cardaria drets a la plaça del poble, cimentats de peus a terra, i de membre a membre hi penjaria el fil on anar a estendre la roba, i una pinceta a la collonada, de regal.