residències covid

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Lola Muñoz és la portaveu de la plataforma els Estels Silenciats que demana més temps de visita als familiars a les residències de gent gran, per tal d’evitar-ne l’aïllament i el deteriorament cognitiu. Aquest col·lectiu, amb més de quatre-centes adhesions, és format per veïns de Manlleu que apleguen denúncies i casos de tot arreu. Ja fa setmanes que demana canvis en el protocol de les residències.

Al Principat, la Generalitat ha anunciat que enllesteix un protocol per a flexibilitzar les visites a partir de la setmana que ve, notícia que la plataforma ha rebut amb optimisme, però també amb una certa prevenció. Segons la portaveu, un dels problemes principals a hores d’ara és que el protocol no es fa complir i cada residència pren les seves decisions, cosa que temen que pugui continuar passant a partir de la setmana que ve.

La vostra plataforma denuncia l’aïllament que encara ara tté la gent gran a les residències. La Generalitat ha anunciat que flexibilitzarà les visites per solucionar-ho. Com ho valoreu?
—De moment, de manera positiva. No demanàvem que tornessin a obrir les residències com abans, però sí un equilibri entre la protecció de la gent gran i el contacte amb els familiars, que en puguem tenir més. Que hagin decidit de flexibilitzar el protocol ho valorem molt positivament, però alhora esperem que el que s’estableixi es compleixi, cosa que ara no passa. Ara mateix el protocol de la Generalitat diu que a les residències verdes o fins i tot taronges (en la part on no hi ha covid) es pot visitar el familiar una vegada el dia de trenta minuts a quaranta-cinc, amb la distància de dos metres, les màscares… etc. Però això no passa a cap residència, hi ha un incompliment brutal del protocol. Molts familiars ens escriuen per a dir-nos que la seva residència és verda i no els permeten la visita. A nosaltres ara només ens deixen veure la nostra mare, que té Alzheimer, una vegada la setmana. Hi podem anar tres persones, però hi ha residències on només n’hi pot anar una. Hi ha protocols per a anar a les terrasses o a la platja o per a viatjar amb avió, però fins ara aquestes persones han estat abandonades i oblidades.

Demaneu, en definitiva, que es faci complir el protocol. 
—Sí, que hi hagi una oficina que controli si les residències el compleixen, que sigui obligatori. Això no sabem si serà així amb el nou protocol. També volem que quan es decideixin els protocols els familiars en siguem part. La Generalitat va ser una mica ambigua perquè va dir que la norma depenia de l’estructura i organització de la residència. I aquí és on s’agafen: ‘No tenim personal, no tenim espai físic…’. Cada residència decideix allò que vol. A més, fins ara, el responsable de zona sanitària podia decidir segons l’índex epidemiològic. I si decidia tancar, es tancava, malgrat que la residència fos verda. Això canviarà amb el nou protocol, però hi continua havent dificultats. Tenim moltes situacions diferents i un mur amb la majoria de les residències. Hi ha casos molt desesperants, en què ni tan sols agafen el telèfon. Després els familiars es posen en contacte amb el Síndic de Greuges i Benestar Social i no n’obtenen resposta. Persones que no saben com estan els seus familiars, que ni tan sols poden parlar-hi. Ara tenim un contacte de mitja hora per setmana anant molt bé… Els mata l’aïllament, l’abandonament i el poc contacte.

Quines conseqüències d’aquest aïllament ha pogut saber la plataforma?
—Se senten abandonats, castigats, aïllats… I això té uns efectes cognitius molts importants, que condueixen a un deteriorament molt bèstia. La gran majoria dels qui viuen en residències tenen demències, però no és solament el deteriorament cognitiu. Molts familiars diuen que persones que encara caminaven han deixat de caminar. Fa sis mesos que es troben en una situació en què es vulnera el dret que té tota persona a decidir què vol fer amb la seva vida. La meva mare ha arribat a un punt en què no reacciona, ni que cridis o et moguis. Un dia vam haver de dir a l’auxiliar que la toqués perquè reaccionés. Li va tocar el braç i ella va apujar el cap i va reaccionar: li va dir ‘maca’. Això et trenca el cor… Hi ha malalties en què es necessita aquest contacte! Comporta la mateixa responsabilitat aquella mort per abandonament, en què no s’ha tingut en compte la tristesa, que la mort per covid. Ho vaig dir en una entrevista i ho continuo dient: no es moriran de covid, però es moriran de tristesa. Després Josep Maria Argimon va fer servir aquesta frase i ara hem vist que s’hi ha interessat.

Més visites vol dir més recursos i més mesures de desinfecció. El problema de fons és de recursos?
—Sí, complir el protocol, amb visites diàries, vol dir equips EPI, etc. Tot això és una despesa, però parlem de vides. No sé qui ha de posar la part econòmica, però nosaltres hem arribat a dir a la residència que ens pagarem l’EPI i la prova PCR. A la residència s’ha anat morint (no de covid) gent que estava bé. Jo no ho puc assegurar, però tinc la percepció que es moren de tristesa. Algú els ha d’estimular, fer-los viure, no protegir-los tancats en una habitació perquè això no és vida, tampoc. Els nens, per exemple, els estimulen, sobretot la gent amb Alzheimer. Ara moltes residències tornen a fer activitats, però a la majoria no fan absolutament res i s’hauria de tenir més personal per a fer-ne més. Ens diuen molt que podem encomanar-los la malaltia, però el personal que entra i surt és qui hi duu la covid. No critiquem que facin una vida ni demanem que es confinin, però la covid ara entra pel personal, no pels familiars. A la residència de la meva mare, a Manlleu, en una planta van tornar a estar quinze dies confinades sense poder sortir ni acostar-se a la porta perquè tres treballadors van sortir positius.

En el vostre cas com heu vist el canvi abans i després del confinament?
—Impressionant… M’atreviria a dir que la meva mare ha perdut un 75% en aquests mesos. Abans potser es posava nerviosa en alguns moments, però ara sortim cada dia plorant, fins i tot l’assistent social. És tristor i impotència. Penso: ‘La meva mare està drogada.’ Et preguntes: ‘Què els feu?’, ‘Com pot estar així la meva mare a les dotze del migdia?’ Li va dir a la seva companya d’habitació, plorant: ‘Què hem fet tan dolent perquè ens castiguin d’aquesta manera?’ Això ho tenim al cor les tres germanes. Ja no et dic mon pare… Ha passat d’estar cada dia acompanyada des de les deu, que arribava mon pare, fins a les vuit del vespre a aquesta situació d’ara… Durant el confinament vam fer una sola videotrucada i vaig tenir un atac d’angoixa. Aquella imatge no me la puc treure del cap, i tots els familiars estem així. Els trobem en unes situacions en què no els reconeixem, que pensem: ‘Fan un genocidi’. I no ho dic pels treballadors, que només compleixen ordres i que han hagut de treballar en condicions molt dures i sous vergonyosos. L’administració, els que marquen el que es permet a les residències, fan un genocidi. Si aquesta situació no canvia i continua aïllada sis mesos més, la meva mare no viurà. Si em dius que et defineixi la tristesa absoluta, la de l’abisme, són els ulls de la meva mare.

Els casos que heu vist com a plataforma són similars?
—Empitjorar han empitjorat tots. Una senyora pesava cinquanta-un quilos quan va ingressar a la residència, i l’altre dia li van dir que en pesava quaranta-un. Ha deixat de caminar. El fill va trucar al subdirector, molt preocupat. Després li van dir que no, que s’havien equivocat i que eren quaranta-quatre. Vius sense saber com els cuiden. Com que no tens opció de res, els veus a dos metres… També demanem més equips i proximitat.

Us heu trobat molts casos de gent que ha tret els familiars de les residències?
—Un percentatge molt alt de residents hi són perquè no hi ha opció. La nostra mare, per exemple, hi va entrar per obligació, d’urgències. El neuròleg deia que era impossible que estigués a casa en la seva situació. Quan va començar a morir molta gent durant la pandèmia, la residència de Manlleu va donar l’opció d’anar-los a buscar. De cinc casos que ho van acceptar, només un ha anat bé. La resta han acabat a l’hospital, fins i tot alguns que tenien autonomia. Hi ha patologies al darrere, medicació, diabetis que cal controlar… Hi ha persones que aparentment sembla que poden viure a casa, però que acaben a l’hospital. També sé de casos de residències, privades, en què et deien que si te l’enduies havies de continuar pagant per mantenir la plaça. Això vol dir pagar dos mil o tres mil euros més la persona que en tingui cura a casa. És molt difícil…

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.