01.06.2025 - 21:40
|
Actualització: 02.06.2025 - 19:04
L’episodi entre Compromís i Sumar per la comissió d’investigació de la gota freda és una radiografia perfecta del colonialisme parlamentari espanyol. Compromís demana que Pedro Sánchez comparega a la comissió i Sumar, coalició de la qual forma part Compromís, diu que no. I que a callar. No és cap accident ni cap qüestió de tàctiques. És el funcionament normal d’un sistema dissenyat per neutralitzar qualsevol dissidència territorial.
Joan Baldoví ho ha dit clar: “El que s’ha aprovat a Madrid no és la nostra proposta.” I aquesta frase condensa dècades de farsa democràtica: els partits dels Països Catalans poden xarrar tant com vulguen, però mai decidir, si els seus interessos xoquen amb els de l’estat espanyol.
La trampa és diabòlica. Compromís necessita Sánchez al poder per a tenir alguna influència, i aquesta mateixa dependència l’obliga a trair –per més involuntàriament que siga– els seus votants quan arriba el moment decisiu. Per a Sumar és més fàcil: la seua identitat política no depèn de defensar el País Valencià, sinó de participar en el repartiment del poder estatal. Per això pot permetre’s de subordinar sistemàticament els interessos valencians als madrilenys. Però amb quina imatge en surt, Compromís, d’aquest episodi?
L’incident no és anecdòtic: és el moment de la veritat. Quan els interessos més elementals –transparència, justícia, dignitat– entren en conflicte amb la supervivència del govern espanyol, la resposta és automàtica: submissió. Les “trucades de tota mena” que confessa haver rebut Amparo Piquer són el mecanisme de control en funcionament. No calen amenaces explícites: n’hi ha prou de recordar-los que són “socis de govern”, cosa que implica renunciar a tot allò que moleste l’amo de Madrid.
I això passa, a més, en un moment en què la situació s’ha agreujat brutalment, d’una manera que no sé si sabem valorar prou bé. La radicalització de PP i Vox ha tancat qualsevol possibilitat de geometria variable. I per als nostres partits això significa una cosa: que, si continuen així i no es desfan d’aquesta dinàmica, estan condemnats a ser ostatges perpetus d’un PSOE que, en qüestions nacionals, tan sols es diferencia del PP en els matisos, no en l’essència. Ni Junts no hi pot pactar, amb el PP d’avui.
El resultat d’això? Compromís, Esquerra, Junts i Més per Mallorca convertits en decoració parlamentària. Útils per a legitimar el sistema amb una pàtina de pluralitat, però prescindibles quan les seues demandes van més enllà de les qüestions anecdòtiques. La llista d’humiliacions d’aquesta mateixa legislatura és grotesca: ni amnistia real, ni català a Europa, ni finançament singular, ni comissió de la gota freda, ni res de res. Sols el teatre de mantenir Sánchez al poder mentre la gent del País Valencià clama justícia als carrers i la gent del Principat es desespera pel temps que perdem.
Malgrat això, és evident que els nostres partits viuen encara la il·lusió patètica de creure que poden “influir des de dins”. Que poden canviar les regles participant-hi. Que poden defensar els seus “territoris” –aquesta paraula que hauríem de foragitar del nostre vocabulari– en les institucions de l’estat que els colonitza. Però Madrid no és un espai neutral de confrontació democràtica. Madrid és el centre d’un imperi que té uns interessos propis i que no està disposat a negociar-los amb ningú.
Així, doncs, la pregunta és brutal però també inevitable: val la pena de continuar participant en un joc en què sempre perdem?
Perquè Madrid continuarà essent Madrid, amb unes lògiques implacables i unes exigències de genuflexió. De manera que potser seria hora d’explorar alternatives radicals: com ara guanyar els escons, però no ocupar-los, o ocupar-los però votar sistemàticament contra tots els partits espanyols, de manera que la presència parlamentària esdevingués pura obstrucció del sistema estatal.
I dic això perquè em sembla que, al capdavall, la pregunta no és si podem canviar Madrid. La pregunta és si Madrid ens canvia a nosaltres. No em podeu negar que és francament dolorós –per exemple, en el cas de Compromís– de veure que, després de set mesos de carrers valencians plens clamant justícia, ara resulta que els qui haurien de ser els seus representants, els qui haurien de ser la veu tan sols del poble valencià, fan bondat –si no de grat, per força– a la capital espanyola.
PS1. Ahir, tal com s’havia anunciat, Txell Partal va passar a ser l’editora d’aquest diari. Per això Roger Cassany va tornar durant un dia a la redacció per a signar aquesta entrevista amb ella i amb Assumpció Maresma. Totes dues expliquen moltes coses importants i de fons sobre aquest mitjà: “VilaWeb avui és molt més que un diari”.
PS2. Demà comencen les proves d’accés a la universitat al País Valencià, però a alguns instituts i a alguns joves els serà més difícil que mai. Són els dels pobles afectats per la gota freda, on molts xics no tenen encara ni les condicions mínimes per a estudiar, set mesos després. Laura Escartí ha parlat amb afectats i ens ho conta en aquest reportatge.
PS3. Ara fa una setmana l’extrema dreta va tenir un gran avanç a Portugal, on posà en qüestió la moderació que ha regit aquest país ibèric de fa dècades. Henrique Almeida ens explica de Lisboa estant com és que ha passat això. Què ho fa que l’extrema dreta haja fet miques cinquanta anys de bipartidisme a Portugal: “Com l’extrema dreta ha esmicolat mig segle d’hegemonia bipartidista a Portugal“.
PS4. Anna Moliner és una de les actrius més versàtils del país: és capaç de protagonitzar tant un musical com una comèdia romàntica o un drama; i sap fer-ho davant una càmera, però també dalt un escenari. Emma Granyer l’ha entrevistada: “He complert un somni rere un altre, però tinc la sensació que encara sóc a la casella de sortida”.
