20.10.2017 - 22:00
|
Actualització: 21.10.2017 - 01:50
Els cops de porra del primer d’octubre i les detencions de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart han eixamplat d’una manera extraordinària la base de l’independentisme. Però, sobretot, els cops de porra del primer d’octubre i les detencions de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart han tingut un efecte transcendental per als dies a venir: han posat sobre la taula de manera descarnada el caràcter profundament autoritari, al·lèrgic a la diversitat i al diàleg, antidemocràtic d’arrel i irreformable, de l’estat espanyol.
Avui, aquest mateix estat espanyol farà encara un pas més en aquesta línia amb l’anunci de l’aplicació contra Catalunya de l’article 155 de la seua constitució. Seguesc a l’espera de veure què diran i sobretot de comprovar si tenen la menor idea de com aplicar un article així d’inaplicable. Però en qualsevol cas i amb l’anunci només, crec que ja és evident que aquest camí ha fet més fonda la fossa que separa això que alguns en diuen el ‘bloc constitucionalista’ de la majoria del país. Tant ho ha fet que les esquerdes comencen a ser molt visibles en aquells que han volgut mantenir-se fins ara més o menys equidistants. La decisió suïcida del PSC de sumar-se als dos PP, de convertir-se en un satèl·lit de la dreta, el va trencant per dins encara més, i mira que això ja semblava impossible. I posa en un greu problema Ada Colau i els comuns, que cada dia tenen menys espai de maniobra i menys arguments per a no sumar-se als partidaris de proclamar ja la república catalana.
L’aplicació del 155, amb l’intent colpista que això representa d’ocupar el govern, de manipular la policia i d’assaltar els mitjans de comunicació públics, no solament no solucionarà res sinó que tindrà com a conseqüència segura el creixement de la potència de l’independentisme. Perquè significarà que cresca el perímetre dels qui veuen impossible continuar vivint dins Espanya, en les condicions que aquesta Espanya diguem que ens proposa. Rajoy, educat en la vella escola, sembla convençut que la violència atemoreix la població, però la meua sensació és més aviat la contrària. Estic segur que aquest país lluitarà a favor de la democràcia amb molta més passió encara de la que ha fet servir fins ara per lluitar a favor de la independència. Perquè sempre ha estat així. I perquè comença a ser tan evident que no hi haurà democràcia si no hi ha independència, que simplement ja no hi ha cap alternativa per a poder triar.
Per aquest motiu, sobretot per això, l’error de càlcul de Rajoy i Felipe VI és monumental. Ara cal que el Parlament de Catalunya l’aprofite i que s’acabe tan aviat com siga possible aquest parèntesi, raonable però ja més que suficient, que el govern va obrir de manera voluntària el 10 d’octubre.
Com més va, més clar es veu tot. A l’altra banda només hi ha la intenció de vèncer i humiliar. No semblen capaços de cap mena de raonament. Caigudes les màscares, ensenyen la seua pitjor essència. A aquestes alçades, jo no hi ha cap més possibilitat que eixir el més de pressa possible del seu abast. Semblen ferits de mort, però també per això són molt perillosos. El mite de l’equidistància també ha caigut. Mireu Mónica Oltra, per exemple. Anem-nos-en, president.