No és ‘true crime’, és Carles Porta

L’univers Carles Porta és polièdric i fructífer. Queda lluny aquell 30 minuts sobre la muntanya de Tor que va ser la gènesi de tot plegat, i que ara fa uns mesos va batre tota mena de rècords de la plataforma 3Cat amb la nova sèrie documental. El 2015 es va arruïnar com a productor d’un film basat en el Mecanoscrit del segon origen que no va funcionar a taquilla, però un any després va començar un camí que aleshores no sabia que el conduiria a l’èxit com ho va fer. Allò que va començar com una secció de crònica negra al programa Estat de Gràcia de Catalunya Ràdio va donar pas a la primera sèrie de no-ficció de l’emissora: Tor, tretze cases i tres morts, que recordava com havia estat l’enregistrament d’aquell documentari icònic. Del pòdcast va saltar a la programació regular de Catalunya Ràdio amb Crims, i de la ràdio a la televisió, amb una estrena espectacular el febrer del 2020 amb el cas de Brito i Picatoste. Després d’allò, l’estrellat. Més temporades de Crims a la televisió i la ràdio, programes originals en castellà per a Movistar+ i Amazon Audible, alguns dels llibres de no-ficció més venuts dels darrers anys, un videojoc i dos productes més de la factoria centrats en casos concrets: El segrest, un pòdcast centrat en el segrest de Maria Àngels Feliu, la farmacèutica d’Olot, i el ja esmentat Tor, que demostra com encara pot enganxar l’audiència una història que li han explicat moltes vegades.

Abans de l’estrena oficial dilluns, 3Cat va preestrenar ahir “Palauet”, el primer episodi de la cinquena temporada de Crims, davant una audiència privilegiada de seguidors que van respondre a la crida de seguir una marató d’episodis. A més de l’episodi inèdit, al cinema Phenomena de Barcelona, s’hi van projectar “L’assassí del Putxet”, “Mataiaies” i “Santaló”, tots ells seleccionats pel públic com a episodis preferits. I, abans, van poder seguir un col·loqui amb Carles Porta; Sigfrid Gras, director de TV3; Anna Punsí, directora de continguts de True Crime Factory (encarregats de la investigació periodística del programa) i Guille Cascante, productor executiu de Goroka, els encarregats d’imprimir-hi l’aspecte visual i narratiu marca de la casa.

“És un èxit excepcional. Ja us avanço que hi haurà més Crims, n’hi haurà fins que en Carles vulgui”, ha deixat clar tot just començar Sigfrid Gras. La idea del col·loqui, que moderava Eloi Vila, era disseccionar el fenomen del true crime i veure per què té tant d’èxit a Catalunya, però de bon començament Porta ja va esmenar la premissa inicial: “La pregunta és per què agrada tant el nostre true crime. N’hi ha més, i no té el resultat que tenim nosaltres. Alguna cosa devem fer que els altres no fan. La nostra manera d’explicar, la nostra elegància, el nostre rigor… Però alhora, la nostra tensió narrativa, que desperta les emocions primàries. Els altres que ens volen copiar no ho tenen.” Un dels aspectes clau és la factura visual cinematogràfica, que eleva la narració i fa el salt endavant que el periodisme de successos ordinari no pot fer. “A TV3 van ser molt valents. Nosaltres teníem clar què volíem fer, que s’assemblés al true crime americà, però això no existia a la televisió en obert”, va dir Cascante. “Busca pel món, que no hi ha productes tan ben fets com el nostre!”, exclamava Porta.

D’ençà de l’estrena de Crims, TV3 ha intentat de connectar amb els seguidors del programa oferint més productes de crònica negra, com El forense, Cibercrims o Megamix brutal, però no han deixat la mateixa petja que Crims ni Tor. Cada episodi de Crims ha estat vist per 800.000 espectadors, de mitjana, i alguns han arribat a quotes d’audiència del 30% en pantalla, una xifra meteòrica. Però encara més, amb les quatre temporades emeses ha acumulat 3,5 milions d’espectadors. “És mig Catalunya, que algun cop ha vist Crims“, deia el director de TV3, que en remarcava tant l’èxit d’audiència com d’incidència, la capacitat de fer forat en la conversa social. “Tenim altres programes amb audiència, però no amb tanta incidència”, ha dit.

“En el periodisme de successos expliques la realitat en petits fragments, i és difícil seguir tota la història fins que hi ha una sentència. La gràcia de Crims és seguir la història sencera”, va afegir Anna Punsí, que feia brillar la Cadena SER amb la seva informació de successos i tribunals fins que Porta la va fitxar per al seu equip.

Com acostar-se als protagonistes

Evidentment, el prestigi treballat durant anys facilita que a l’equip de Crims se li obrin unes portes que no se li obren a qualsevol que s’acosta a les fonts. Però amb això no n’hi ha prou. Més encara quan es tracta de fer parlar les víctimes i els seus familiars, encara ferits per la pèrdua. “Legalment, no tenim l’obligació ni de trucar-los ni de demanar-los permís. No ho sabem fer d’una altra manera, volem explicar la història amb ells”, deia Porta, que explicava que a vegades havien hagut d’acompanyar la víctima durant un any i mig abans no se sentís còmoda per parlar davant la càmera.

“La primera aproximació és per mitjà dels advocats, perquè sabem que a les famílies els pot remoure”, desgranava Punsí. “Ells fan la primera comunicació i, després, intentem fer reunions personals per a exposar què volem fer i com ho volem fer.” Hi ha a qui li costa menys, qui ha de fer un procés més llarg i qui, directament, es tanca en banda i es nega a aparèixer-hi. “Però el que ens demanen sempre és que expliquem la veritat, tal com van anar les coses. La documentació és molt important per a saber com va passar la història, perquè la memòria és molt fràgil”, afegeix Punsí.

Accedir a una entrevista, posar-se sota els focus, i recordar uns fets traumàtics per a explicar-los a una càmera és dur. Però Porta reivindicava que, tot plegat, tenia un punt de reparació, de permetre que uns familiars que no només havien passat una pèrdua, sinó també l’aspror d’una investigació policíaca i un procés judicial, sentissin una mà càlida a l’espatlla de qui volia explicar tota la història i volia escoltar-los. A vegades, de fet, són els mateixos familiars els qui es posen en contacte amb el programa per explicar un crim que els va tocar de prop.

Aquesta és una de les vies que els mena a triar les històries, però no és l’única, explicava Punsí. Una altra és, purament, la potència mediàtica del cas, que ja genera interès per si mateix, com el crim de la Guàrdia Urbana o el crim del Putxet, àmpliament seguits a la premsa abans de convertir-se en episodis de Crims. “I l’altra és que siguin històries amb interès, que puguin explicar-se en cinquanta minuts i que tinguin elements que els facin encara més interessants quan les expliquem amb l’estil que ens ha ensenyat en Carles”, deia.

“No sempre l’encertem”

Enmig del cofoisme, Punsí va ser qui va punxar el globus i va reconèixer les arestes del programa. De crítiques, n’hi ha hagut d’ençà de la primera temporada mateix, segurament el preu a pagar per caminar en la fina línia que significa fer un programa sobre assassinats reals. “No sempre l’encertem, intentem sempre millorar-nos. És una feina molt delicada”, va dir. En la conversa amb el públic va emergir una d’aquestes crítiques. Poc abans, Porta havia presumit de l’èxit que significava que, gràcies al seu programa, s’hagués pogut identificar qui era la noia que va aparèixer penjada a Portbou (Alt Empordà) el 1990. I un seguidor de Crims els va retreure l’emissió del cos mort de la noia penjat d’un arbre perquè podia influir en la comissió de suïcidis. “I us ho diu algú que ha passat per dues temptatives de suïcidi”, va afegir.

“Si no haguéssim tret les imatges d’aquesta noia, no l’haurien reconeguda. Et penses que no ho vam tenir en compte? Al segon capítol no hi ha cap imatge així. Hi vam donar 30.000 voltes, però sabíem que, si volíem tenir incidència, havíem d’ensenyar la noia”, li va contestar Porta, que li va expressar el suport pel que havia hagut de viure. Punsí hi va afegir que mostrar les imatges del cos penjat tenia un valor en si mateix, perquè concordava amb les explicacions forenses que, tal com estava penjada, no era possible que fos un suïcidi.

En aquest equilibri en la manera com explicar les històries de Crims, Porta va fer referència a un treball d’una estudiant de criminologia de la Universitat Pompeu Fabra, que concloïa que el programa no contribuïa pas a crear alarma social. “Hi ha gent que li fa por baixar al pàrquing, però què hi podem fer?”, va dir. I va afegir: “Nosaltres no hem de salvar el món. No podem. Quan fem un capítol, intentem que sigui com menys dolorós millor, tant per a qui l’ha patit com per a qui el veu. Però jo vull que estiguis enganxat a la cadira, que t’emocionis i sentis por, potser. Perquè et vull a la cadira.”