El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Les negociacions per a formar govern s’han suspès. Tal com hem anat explicant a VilaWeb, s’ha arribat a un grau molt alt d’acord en molts aspectes diguem-ne administratius, però les discrepàncies en els aspectes fonamentals semblen molt difícils de superar. És especialment complicat i difícil d’arribar a cap acord sobre el paper del president Puigdemont, el mecanisme per a elegir el president autonòmic, la manera com es relacionaria amb el president, la distribució de les competències i les relacions entre Vice-presidència i el Departament de la Presidència. La perspectiva d’arribar a cap acord ara mateix és minsa: aquests són els punts més importants i ja ha passat prou temps de negociació perquè totes les fórmules de debat hagen estat assajades, ara com ara sense èxit.

Aquesta negociació no és normal, com sap tothom. El repartiment de competències, càrrecs o conselleries no pot sinó restar en un segon pla davant allò que és clarament fonamental: la concreció de què pensa fer el nou govern quant a la relació de Catalunya amb Espanya. Les eleccions del 21 de desembre no van ser unes eleccions qualssevol i la victòria del moviment independentista no es pot interpretar, doncs, en cap altra clau que no siga la de la consolidació del mandat democràtic per la República. I això, dit ras i curt, significa que Catalunya no pot encarar aquesta legislatura de la mateixa manera com va encarar l’anterior: simplement essent una comunitat autònoma d’Espanya. No pot ser que la conseqüència de tot allò que ha passat aquests darrers mesos siga la formació d’un govern autonòmic plenament integrat en la legalitat creada per la constitució espanyola. Perquè si fos així, de què hauria servit la poderosa mobilització popular de la tardor?

Cal, doncs, un pas endavant en clau republicana i l’enfrontament amb l’estat, per a anar omplint de contingut i realitat la República proclamada el 27 d’octubre. I ací és on tot indica que els tres partits no tenen la mateixa visió sobre què cal fer. Amb matisos, Junts per Catalunya i la CUP volen trencar el marc autonòmic espanyol amb actuacions clares i concretes que no deixen cap espai de dubte. Esquerra Republicana, en canvi, prioritza la necessitat que la repressió se’n derivaria no paralitze l’actuació de les institucions autonòmiques. Això explica la diferència d’aproximació que els uns i els altres tenen sobre el paper del president de la Generalitat. Segons les meues informacions, Junts per Catalunya ja ha acceptat de rebaixar la proposta inicial, que a parer meu era l’única sensata: investir president Carles Puigdemont al parlament de la Ciutadella. La resistència d’Esquerra negant-se a fer la investidura ha portat Junts per Catalunya a proposar una via alternativa: que en compte d’una investidura formal, el parlament ratificàs la presidència tal com existeix ja ara. Crec, com la CUP, que això ja és fer una rebaixa massa gran, però fins ahir semblava que aquest podia ser el desllorigador de la crisi, perquè ERC això sí que ho acceptaria.

Mirant-ho des del costat positiu, al final es podria convenir que és un subterfugi enginyós per a desencallar el pacte. Però a condició que, tot seguit, Carles Puigdemont no fos relegat a exercir una presidència simbòlica sense atribucions polítiques, sinó que fos el director efectiu de l’acció de govern. Perquè qualsevol altra cosa significaria substituir el projecte republicà per l’autonòmic. No per Puigdemont, sinó per allò que ell representa. No pel menysteniment del president, sinó pel menysteniment de la institució de la presidència. Si ve un dia que Mariano Rajoy pot explicar al món d’una manera creïble que el Parlament de Catalunya ha acatat el 155 perquè el govern legítim no pinta res i, en canvi, funciona amb normalitat un govern autonòmic, aleshores crec que molts dels que vàrem anar a votar el primer d’octubre i el vint-i-u de desembre tindrem raons per a sentir-nos enganyats. I és en aquest context que cal situar la batalla d’ahir pel repartiment dels poders que haurien de gestionar el president autonòmic, el vice-president i el conseller de la Presidència. Més enllà dels noms de cadascú i de les competències que puguen tenir. Perquè no negocien qualsevol govern ni negocien per a fer qualsevol cosa.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.