Concentració en protesta pel mal funcionament del servei de rodalia de Renfe el 7 de gener a València (Fotografia: Prats i Camps)

Allò de les engrunes i del pa sencer que fa tan bonic al perfil de Twitter o estampat en una samarreta o en una bossa de cotó sembla una broma de mal gust, ara. Perquè Madrid, el govern espanyol més progressista de la història, demostra un dia sí i l’altre també que no té gens d’interès de deixar que els valencians gaudisquen de la fogassa gran i cruixent, que fa aquelles llesques tan consistents i tan mengívoles. I que sí, que deixa la taula plena de molles quan es talla amb un ganivet de serra.

El patró es repeteix siga quina siga la demanda que facen els valencians: el finançament autonòmic, el servei de rodalia ferroviària, el corredor mediterrani, la justícia… Allò que siga que depenga dels diners que l’estat espanyol reparteix cada any a través del pressupost.

La seqüència comença amb un col·lectiu o amb diversos col·lectius reclamant millores en un servei bàsic. Els més motivats es manifesten, fan declaracions, obrin un compte a Twitter, piulen i repiulen. Quan l’olla encara no bull, però ja té una temperatura interessant, el Botànic fa seua la causa i s’ofereix a encapçalar-la. El PSOE, hegemònic dins el Botànic, aprofita per a dir que ara que manen els seus a Madrid tindran més possibilitats d’aconseguir allò que desitgen, de manera que fan les maniobres de distracció pertinents per a arraconar els seus socis i els deixen un paper secundari a l’obra, que es representa per fascicles.

Amb la bandera a la mà, el Botànic augmenta la gesticulació. El president Puig fa declaracions molt fermes però mesurades, sense arribar mai a la confrontació. De fet, és un mot que empra sovint per a dir, precisament, que les coses es poden obtenir sense arribar-hi.

El govern espanyol es fa ressò de la reclamació. Els primers dies fa el ronso, així demostra qui té el mànec i la paella i el pa i el ganivet per a tallar-lo i deixar anar les molles. I el BOE. Passen mesos i mesos i mesos, i la Generalitat, el president Puig, bàsicament, fa veure que s’enfada, que s’enerva, que aixeca una mica més la veu perquè Madrid l’escolte. Però sense confrontar, és clar. No siga cosa que… Puig, que nota la pressió dels socis i, una mica, no gaire, la del carrer, participa en conferències, esmorzars i organitza reunions que, presumptament, enfaden molt els seus companys d’armes de la Moncloa. I així, aconsegueix que el reben en audiència a Madrid o, millor encara, aconsegueix que el ministre del ram el visite al Palau de la Generalitat. Això li dóna més galons davant els votants i, presumptament, davant els socis.

Hi ha la reunió, la fotografia, la signatura en el llibre d’honor, l’intercanvi de regals i la conferència de premsa conjunta al pati gòtic, amb l’escala acabada de restaurar i l’escultura circular d’Andreu Alfaro que contempla, impassible, com es confegeixen discursos buits, respostes evasives i més gesticulació. A vegades la compareixença surt bé, però a vegades és un petit desastre.

Després ve la nota de premsa triomfalista que Presidència de la Generalitat envia amb tot de detalls, fotografies, vídeos i àudios, i un parell de titulars als digitals i als diaris de l’endemà. Normalment, solen ser també molt semblants, els titulars: “El govern (espanyol) es compromet a (ací poseu allò que vulgueu: millorar el servei de rodalia, acabar el corredor ferroviari o a enviar un esquelet del sistema de finançament).”

Els dies que vénen, el president Puig recorda el compromís del govern de Sánchez, i els seus socis fan com que se’l creuen.

Les setmanes vinents, els socis es posen nerviosos i fan alguna acció al congrés espanyol o alguna declaració que, ai, sembla que desestabilitza el Botànic.

Sembla que, però mai arriba a. És la virtut dels gests.

La ciutadania es cansa d’aquest joc, d’aquest teatret i es desmobilitza. Així, una manifestació convocada per tots els partits de les Corts i més de dues-centes entitats sols arreplega a València quatre mil persones a tot estirar. Això sí, Twitter s’inunda de piulets i repiulets de molta gent fastiguejada. Tant, que ni tan sols “baixa al carrer i participa perquè no puguen res davant d’un poble unit, alegre i combatiu”. Gran victòria per a qualsevol sala de màquines de qualsevol govern de qualsevol color de qualsevol país: el ciutadà que piula i es queixa a Twitter del sofà de casa estant.

A Twitter també fan bonic les frases del pa sencer, que llegides al costat de les cròniques de la reunió de dimecres entre la ministra de Transports espanyola i el president Puig i el conseller España per a abordar el desastre dels trens confegeixen un panorama esquizofrènic.

En aquest cas, els socis minoritaris del Botànic han reaccionat immediatament i de manera irada davant la descaradura i el poc fonament de les propostes de la ministra davant el desgavell de Renfe. Anunciar que es rebaixarà d’un 35% el preu de l’abonament als treballadors o als estudiants que cada dia arriben tard a l’escola o a l’oficina és quasi un insult a la intel·ligència. Dir que el mes de juny s’hauran recuperat les freqüències d’abans de la pandèmia o que es contractaran seixanta persones per a informar del funcionament del servei és una broma de mal gust.

Un bon exercici és llegir les cròniques d’aquesta reunió mentre es contempla com al compte oficial de rodalia de València van caient, de manera sincopada, piulades que informen de la supressió d’un comboi darrere un altre. Això no són ni les molles, són un crostó dur, oblidat en un racó de la panera, florit i immenjable.

Que el govern espanyol no haja inclòs dins el cartipàs de les reformes legislatives que abordarà durant el 2022 la reforma del sistema de finançament tampoc no en fa, de gràcia. És riure-se’n. És tenir la barra de practicar la política com un teatre de les vanitats, és fer bandera de la incapacitat de resoldre problemes que afecten la gent que, teòricament, els vota.

Estan obligats per aquella constitució que tant veneren a atorgar als territoris la suficiència econòmica i financera perquè la ciutadania tinga cobertes totes les necessitats. I no els l’atorguen. I somriuen, i juguen a despistar i a reunir-se i a omplir notes de premsa. I a deixar que el pa es florisca.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.