Ho sento.

És estiu i ja han passat les tempestes i tenim ganes de mar i de paisatge, del temps que s’escola perquè sí, fer un cim o passejar, llegir, granissat, un viatge, etcètera. No hauria d’escriure coses com les que escriuré avui, però és que no ho puc evitar. Ho he provat, de debò que sí: el llot de la diputació, el xou de la bullanguera que ara és a Madrid, tot tan trist i gallinaci que no m’hi he vist amb cor. Que no he pogut. Literalment i físicament. Els dits no em responien. El teclat no marcava res. Res que no fos un nom. El seu nom.

Efrem.

I és que la vida continua. I que aquesta constatació, tan simple, es fa insuportable.

Sé que és una obvietat i que cadascun de nosaltres, tothom que no tingui l’ànima de suro, tard o d’hora s’encararà a una situació similar i que la surfejarà com bonament podrà. La malaltia, la mort, aquest dolor inevitable, nuat a l’existència, l’altra cara inseparable de la lluna.

Ho sabem. No ho mirem o no ho volem veure o no en parlem o no el que sigui però suposo que ho sabem. I què? No hi ha prevenció possible. Ni bena ni escut. Arriba la mort i, quan ella passa, la resta, ves, tot sembla banalitat i purpurina. Que no ho és, que ja ho sé, que tot és vida. Però ara ho sembla.

I no puc escriure sobre res més, avui.

Es deia Efrem. Li dèiem Xemfo. Tocava el piano. Tenia un germà, el pare i la mare, una gata pelada de nom Bobó. Molts amics. Molts. I una angoixa per dins que no sempre se li veia.

Ara és mort. De cop. Tal com són aquestes coses. S’ha llevat la vida i el món s’ha fet petit i irreversible.

El cervell humà encara és un enigma i qui sap si ho serà per sempre, aquest joc que som, aquest equilibri de matèria connectada, els buits, la química, els intangibles. Un enigma quan ens sembla que funciona i quan es trasbalsa també.

Érem amics des de petits. Des de sempre. Pels pares, primer, per l’escola, els estius, confidències d’adolescents, les històries que resulta que perduren quan passa el temps i ja no et veus tant o gairebé gens però que quan et trobes, mira, saps que han fet pòsit, que no cal dir-ho però que hi són per sempre, que et coneixes de fons fins i tot quan no t’entens. Hem de tornar a quedar, eh? Sí.

Coses així.

No sé si ha estat decisió o desesperació. Si ha manat la malaltia o si ha estat ell que li ha dit que ja no em dominaràs. No sé què ha estat ni tampoc si es pot saber. M’esforço a pensar-hi, a racionalitzar-ho, llegeixo: que el suïcidi és la primera causa de mort no natural al món, que a casa nostra duplica les morts en accident de trànsit i que, tot i això, li plantifiquem a sobre una espessa capa de silenci. La qüestió és que en continuem fent tabú i que això converteix el problema en una bola cada vegada més grossa. Això: el silenci que l’envolta. Ara que hem après a dir càncer, el suïcidi s’ha quedat amb l’etiqueta de ‘mal dolent’. Com un estigma. Com si no hi fos. Com si callant-lo el poguéssim conjurar.

I resulta que, en fer-ho, aconseguim justament l’efecte contrari. I, de retruc, s’engrandeix més encara la pena de l’entorn. Perquè després del xoc, del no pot ser, del no m’ho crec, s’instal·la la pena fonda i punxeguda que trena culpes que, sense ser-hi, tant costen d’esbandir: que si li hagués dit, que si li hagués telefonat, que si.

Per als qui s’estimaven, s’estimen, la persona que el fa, el suïcidi és, potser, l’acte més incomprensible, el més insuportable d’acceptar.

Vull pensar que finalment l’Efrem va prendre les regnes de la seva vida, que va voler decidir i que va decidir això, però jo què sé.

Ara que ja és tard, precisament perquè ja és tard, realment voldria dir-li que no li ho perdonaré mai. Perquè no hi ha res a perdonar.

Aquest article que llegiu es publica gràcies als quinze mil subscriptors voluntaris, que amb el suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.