Mohamed Saïd Badaoui: “No m’identifico gens amb el salafisme”

Entrevista a l'activista musulmà, que va ser expulsat de l'estat espanyol divendres, després de trenta dies reclòs al CIE de Barcelona

VilaWeb
Fotografia cedida per Mohamed Saïd Badaoui.
Alaaddine Azzouzi
22.11.2022 - 21:40

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Divendres la policia espanyola va deportar l’activista musulmà Mohamed Saïd Badaoui, acusat d’haver-se radicalitzat i de ser un perill per a la seguretat. Badaoui feia trenta dies que estava reclòs al CIE i va ser deportat al Marroc en un vol amb tan sols un altre passatger: Amarouch Azbir, també activista islàmic acusat de radicalització. Els vigilaven tretze policies espanyols.

De la ciutat de Larraix estant, Badaoui defensa la seva innocència. Critica no haver tingut l’opció de defensar-se i diu que la policia espanyola no ha aportat cap prova sobre el suposat radicalisme religiós. “Només demano que ells aportin les proves i que jo em pugui defensar”, diu. Feia més de trenta anys que vivia a Catalunya i era president de l’Associació per la Defensa dels Drets de la Comunitat Musulmana (ADECOM) a Reus. Ara començarà de zero al Marroc, on espera la dona i els fills.

Us han expulsat amb unes acusacions molt greus: ser salafista i haver radicalitzat menors no acompanyats.
—És veritat, són molt greus, però reitero que no aporten cap prova. L’informe de la policia no fonamenta les acusacions. No diuen ni quan vaig radicalitzar els menors, ni quan he tingut un discurs radical ni per què m’etiqueten de salafista. Són ells els qui haurien de contrastar les acusacions.

Us identifiqueu amb el salafisme?
—No, gens. Sempre he dit que com a musulmans tenim uns drets i uns deures a l’estat espanyol. Sóc musulmà practicant, no ho negaré, però l’única cosa que he buscat és que no ens neguin els nostres drets. No he tingut mai una posició radical ni m’he ficat mai en la vida dels altres. He practicat la confessió religiosa en la meva vida personal. Han arribat a dir que sóc imam. Jo ni sóc imam ni m’he format per ser-ho, ni tinc memoritzat l’Alcorà. Els cinc anys que vaig ser a la mesquita de Reus com a portaveu, vaig fer el contrari del salafisme. Vaig obrir la mesquita a tothom per primer cop: a entitats socials, entitats veïnals, centres educatius. Si no, com és que l’Ajuntament de Reus ha fet una declaració institucional a favor meu dient que vaig col·laborar braç a braç amb l’administració per a teixir ponts entre la comunitat musulmana i no musulmana? Aquesta és la realitat.

En què es concreta el vostre activisme a Reus?
—Durant aquests anys he denunciat la vulneració de drets per part de l’administració a la comunitat musulmana i les persones immigrades. Per exemple, amb l’accés a l’empadronament, que és una obligació dels municipis i molts la incompleixen. També he denunciat les identificacions de la policia per perfil racial. Les dificultats d’obtenir un habitatge de les persones immigrants: un altre exemple. Faig una tasca social. He col·laborat amb el sindicat d’habitatge, Reus Refugi i amb el col·lectiu Unitat Contra el Racisme i el Feixisme. Sempre m’he ofert a atendre la gent més vulnerable.

Ara heu hagut de tornar al Marroc. Com heu viscut personalment els darrers dies?
—Vaig paint tota la injustícia que hem hagut de suportar aquests darrers mesos. Han estat dies complicats, molt intensos. No hem parat d’ençà que vam rebre la notificació de la policia espanyola, el dia 5 d’agost. Concentracions, entrevistes, reunions amb representants polítics… Ara mateix, almenys, estic en llibertat i vaig definint el meu futur. Sens dubte, tot això ens ha canviat la vida, a mi i a la meva família.

Haureu de començar de zero.
—Totalment. Aquí al Marroc no hi tinc res. Ni casa ni feina. És tornar a emigrar un altre cop. Vaig emigrar del Marroc a deu anys cap a Catalunya amb els meus pares. I ara em toca començar la vida de zero, a quaranta anys. Ens afectarà a tots: la meva dona és valenciana, no ha estat mai al Marroc ni parla àrab. Amb els meus fills passa el mateix.

La vostra família, doncs, també vindrà al Marroc?
—Fem els preparatius perquè vinguin. Necessiten uns dies perquè tenim totes les pertinences allà, els mobles i el cotxe. Tot. Ara ens hem de desfer de tota la nostra vida i començar de zero.

Vendreu el cotxe?
—Haurem de vendre els mobles i el cotxe. El pis és de lloguer. Ells només portaran la roba que necessitin, tampoc no podran dur gran cosa més.

Com es va dur a terme l’expulsió de divendres?
—Em va trucar el meu advocat a les tres de la tarda i em va dir que el company Amarouch Azbir havia estat detingut per la policia espanyola. Feia tota la impressió que la seva expulsió seria imminent i la meva, com que sempre ens han dut junts, també. Es va fer de nit i jo ja anava a dormir. Pensava que ja estava, que no vindrien. I de sobte, cap a dos quarts d’onze s’obre la porta i entren de cop quatre policies. Em van prendre el mòbil de la mà perquè no pogués trucar a ningú i em van dir que recollís les coses. Al passadís hi havia més policies, que em van notificar que havien vingut a executar l’expulsió. Em van fer signar un paper per a oficialitzar la meva sortida del centre i a les onze ja érem fora del CIE en direcció de Madrid.

I llavors?
—A mig camí, vam parar a Saragossa –a les tres de la nit–, una parada per anar al lavabo. Em van dir si volia menjar res. Els vaig dir que no, només aigua. A les cinc de la matinada ja érem a Madrid. Ens van dur a l’aeroport de Barajas, on ens esperava un vol programat a les vuit. Era un avió totalment reservat per a mi i l’Amarouch Azbir. Ens acompanyaven tretze policies espanyols, però no hi havia més passatgers.

Quina era la companyia aèria?
—El logotip tenia dos noms. En el primer hi deia Ibèria i l’altra part no la recordo. Però Ibèria, segur.

I aleshores, cap a Casablanca.
—Sí. Vam arribar a Casablanca cap a les deu del matí. Ens hi esperava la policia marroquina, que ja tenia constància de la nostra arribada. De fet, ens van dir que ja ens esperaven el 20 d’octubre, data de la primera deportació programada. Aquella vegada el Ministeri d’Interior va aturar l’expulsió per la pressió social i política.

En un vídeo que vau enregistrar en arribar a Casablanca vau elogiar el tracte de la policia marroquina. Per què?
—A mi em preocupava bastant la policia marroquina perquè l’informe de la policia espanyola em descrivia com una persona radicalitzada. Pensava que podria ser objecte de represàlies al Marroc. El tracte va ser molt cordial i amable. No ens van emmanillar ni res. Em va sorprendre totalment. De bon començament ens van dir que no es creien el relat de la policia espanyola i que el meu cas tenia un rerefons polític i no de radicalització. Vam arribar a la comissaria de Casablanca a les dotze del migdia, vam declarar i ens van deixar en llibertat.

Què us van demanar?
—Em van demanar per què la policia espanyola pensava que era una persona radicalitzada. Els vaig dir que no aporten cap prova, que ens acusen sense justificar-ho. Em van dir que havien seguit el meu cas. Han estat al corrent de totes les accions que hem dut a terme, des de la carta a Marlaska per a aturar la deportació fins a la declaració de suport del parlament. Els va sorprendre el desplegament policíac: tretze policies per a dues persones en un sol avió. Em van assegurar que no havien vist mai un procediment com aquest. Això ens dona la raó. La policia espanyola sempre ha tingut la pretensió d’expulsar-nos i ha utilitzat tots els mitjans a l’abast per a aconseguir-ho. Un avió per a dues persones! Econòmicament els ha sortit ben car…

Éreu en tot moment amb Amarouch Azbir. Què se’n sap?
—En sortir de la comissaria de Casablanca vaig trobar-me els meus pares esperant a la porta. Vaig demanar l’Amarouch què faria. Ell és de Nador, al Rif, i jo sóc de Larraix. Són ciutats molt allunyades entre si i allunyades de Casablanca també. Em va dir que primer aniria a Larraix a casa d’uns amics i que després ja es desplaçaria a Nador. El vam portar amb cotxe fins a Larraix i el vam dur fins a la casa dels seus coneguts. Ell ja està a Nador i estem en contacte per telèfon. La lluita la continuarem tots dos junts, per demostrar la injustícia que hem rebut. Estem en contacte també amb els advocats, en el meu cas Ivan Aybar i ara Benet Salellas. Valorem les accions legals per a reparar aquesta injustícia. Si no es fa justícia a l’estat espanyol, estem disposats a arribar a Estrasburg.

Teniu prohibit d’anar a l’estat espanyol durant deu anys. Però voleu tornar-hi.
—Sí, tan aviat com es pugui. Vaig arribar a Catalunya quan tenia deu anys i em sento català. Ho deia a ma mare aquest matí, que tot i ser d’origen marroquí, sóc més català que marroquí. Són trenta anys a Catalunya. Sóc musulmà i català i això no m’ho prendrà ningú. Estic al Marroc, però m’estimo aquella terra, aquella llengua i aquella gent. I sé que vull demostrar la islamofòbia i el racisme que hi ha a l’estat espanyol. Vull treure’ls la careta.

Com vau viure els trenta dies internat al Centre d’Internament d’Estrangers?
—Molta gent es pregunta si el CIE és una presó. Doncs ho és. Sens dubte. L’única diferència és que és una presó racista perquè només hi ha gent d’origen immigrant, tots en situació irregular. Fins i tot el director del centre em va dir que era dels primers cops que tenien una persona documentada. Ningú no entenia què hi feia jo. El tracte va ser bo. Estic segur que sabien el ressò que ha tingut el meu cas i no volien tenir cap problema amb mi. Ja són prou polèmics els CIE… Em van oferir un mòdul d’aïllament. A l’altre mòdul, les cel·les són compartides amb 4 o 6 persones. Com que havia de rebre moltes trucades i atendre els mitjans de comunicació, necessitava una mica de tranquil·litat. Per això el vaig acceptar. I hi vaig estar els trenta dies.

La vostra deportació s’empara en l’article 54.1 de la llei d’estrangeria, que permet expulsions de “persones que amenacen la seguretat nacional” sense procés judicial. Sentiu que us heu pogut defensar com volíeu?
—En cap moment. Tot el procés ha estat administratiu. Per què hi és l’Audiència Nacional? No m’han deixat defensar. Han donat tota la credibilitat a l’informe policial sense cap mena de crítica. No han aportat cap prova. Això en un país democràtic no ha de passar. Només demano que ells aportin les proves i que jo em pugui defensar.

Heu dit alguna vegada que la deportació és una represàlia per haver demanat la nacionalitat. Ho podeu argumentar?
—Les alarmes de la policia es van encendre quan vaig demanar la nacionalitat espanyola. Ho van vincular amb el fet que, suposadament, tinc pretensions polítiques. A l’informe surt unes quantes vegades.

Les teniu, aquestes pretensions?
—No. No sé d’on ho han tret [riu]. No ho he considerat mai. No puc tenir pretensions polítiques perquè amb el permís de residència ni tan sols tinc dret de vot. Tinc contactes amb alguns polítics, que em convidaven a actes i jo a ells, però per a teixir ponts i perquè hi hagi una bona relació. Creuen que vull la nacionalitat espanyola per a accedir a la política. Fins i tot la Rebeca Carranco d’El País va escriure: “Fonts policials insisteixen en el temor dels serveis d’intel·ligència i els operadors policials que es constitueixi a Espanya una opció política basada en el salafisme.” Com és que es fan aquestes pel·lícules?

Parlant de política, alguns mitjans han mirat d’associar el salafisme de què us acusen amb l’independentisme, arran del suport que heu rebut al parlament.
—La policia espanyola creu que les suposades pretensions polítiques es durien a terme en el si d’un partit independentista. Potser tenen por que la comunitat musulmana comenci a simpatitzar activament amb l’independentisme. Ja coneixem el conflicte que hi ha entre Espanya i Catalunya. Això ve de fa temps. Madrid sempre ha intentant de vincular Catalunya amb l’islamisme radical. Sobretot els anys del PP. Jorge Fernández Díaz va dir el 2015 que les quatre mesquites més radicals d’Espanya eren catalanes, entre les quals la de Reus. No és casualitat. Tot té a veure també amb el suport que he rebut: CUP, ERC, Junts i En Comú Podem. Tres dels quatre són independentistes.

I el PSC?
—Hem provat de tenir el seu suport, però no ho han volgut. A l’Ajuntament de Reus van signar la declaració de suport. Però no van voler donar suport a la declaració del parlament ni tampoc a la carta a Marlaska. M’ha dolgut que la posició del PSC hagi estat covarda. En privat, els parlamentaris que em coneixen, em donaven suport. Però em deien que de dalt no els deixaven donar-me suport al parlament. El PSC ha estat molt submís al PSOE.

Hi ha convocades unes quantes concentracions contra la vostra deportació. Què en penseu?
—Agraeixo el suport que rebo. Des que he arribat al Marroc, he rebut una allau de missatges de suport. Demano que ens unim per fer front a la injustícia. No es tracta d’orígens o religions, són drets bàsics. Avui em passa a mi, però demà li pot passar a algú altre. La policia espanyola et pot fer la vida impossible amb un informe fals. I perdre cinc anys o sis de la teva vida. Mira la gent dels CDR quines complicacions que han tingut per les manifestacions del 2017.

També hi ha un sector de l’opinió pública que desconfia de vós i veu bé que hàgiu estat deportat.
—Han estat dies molt durs. He rebut també missatges d’odi i insults. Han utilitzat imatges de la meva filla per a atacar-me. Fins i tot s’han escampat notícies falses sobre mi i la gent se les ha cregudes acríticament. Jo no he dit mai que les dones d’occident hagin de dur el vel. Una pàgina s’ho va inventar i la gent s’ho va creure. Hi ha molts prejudicis i la gent dóna per fet que tots els musulmans som iguals.

Un tema recurrent és associar islam i masclisme o islam i homofòbia.
—Sovint a Twitter em demanen què penso sobre la gent LGBTI. Doncs què he de pensar? Jo els respecto i no hi tinc res en contra. Cadascú que sigui com vulgui. Respecto tothom, independentment de la seva orientació sexual, gènere o origen. A part, em demanen l’opinió, però jo no vaig demanant a la gent quina posició té sobre determinats temes. Sempre ens hem de justificar i hem de donar explicacions contra els prejudicis.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes