Mig any de la gota freda, entre la persistència de les víctimes i un Mazón agenollat davant Vox

La desolació més profunda és companya íntima del silenci. I això és el que hi havia a primera hora del matí del dimecres 30 d’octubre de 2024 als carrers de les localitats afectades per la gota freda. Silenci i desolació. Només se sentia l’aigua espessa que encara corria per alguns carrers, i plors ofegats. Durant moltes hores, dins fins i tot, els habitants d’aquells pobles van estar sols amb el seu silenci, amb el seu dolor i amb els seus morts.

I quan el silenci es va trencar, la desolació es va fer més gran, més ampla i més fonda. Quan els mitjans de comunicació vam començar a difondre imatges que il·lustraven una tragèdia que semblava inabastable i inacabable, testimonis de veïns que es feien creus que el terreny que xafaven fos el seu poble, el seu carrer o el seu negoci. A partir d’aquell moment, el món sencer va saber què havia passat. L’arribada dels voluntaris i la lenta aparició dels equips de rescat, de bombers, de neteja, van convertir aquells carrers adolorits en un brogit i un anar i tornar de gent que maldava per ajudar.

Tantes ferides obertes

D’això avui ja fa mig any, i encara hi ha molts rastres que no s’han pogut esborrar, moltes coses per refer, i moltes ferides per tancar. Les recialles de la destrossa encara són als centenars d’ascensors que no s’han pogut arreglar i en el rostre de les persones que no poden eixir al carrer perquè tenen la mobilitat reduïda, per exemple. I és en la humitat que continua habitant moltes plantes baixes o en els camps de conreu, que encara són inaccessibles i, és clau, improductius.

Però, malgrat aquestes petjades tan presents, en aquests sis mesos hi ha un altre silenci que s’ha trencat de manera definitiva: el del carrer i el de les víctimes, que persisteixen a demanar responsabilitats polítiques i penals al president de la Generalitat. La negligència i l’abandonament amb què Carlos Mazón va abordar les alertes que anunciaven pluges torrencials sobre llocs concrets del País Valencià, queda, cada dia que passa, més demostrada.

Presidència, els seus assessors, treballen i maquinen cada dia noves explicacions per a preservar el president, per a guanyar això que en diuen el relat. Però sempre dura poc, perquè, en aparèixer una nova informació o una providència de la jutgessa que instrueix el cas, ràpidament queda esmicolat com un sucre esponjat. No hi ha prou bastida per a aguantar les mentides.

La jutgessa desmunta l’estratègia de Mazón

La magistrada del jutjat de primera instància i instrucció de Catarroja, Núria Ruiz Tobarra, destaca per la rapidesa amb què treballa, per l’empatia amb què tracta les víctimes, i per la claredat amb què s’expressa en les interlocutòries i resolucions. Enmig de la desolació i del menysteniment institucional, les víctimes han trobat una mena de bàlsam en veure com afaiçona la investigació i la fa avançar.

Quan es va fer càrrec de la causa, va descriure què havia passat el 29 d’octubre com un “episodi dantesc, un infern real de destrucció, mort i foscor”. A poc a poc, ha apamat els fets i ha descrit el comportament dels responsables d’Emergències de la Generalitat com de “inactivitat gravíssima” i “passivitat evident”. Ruiz Tobarra cerca el nexe causal entre els esdeveniments d’aquell dia i les morts i les lesions i apunta l’existència d’una “absència palmària d’avisos a la població que no va poder prendre mesures per a protegir-se”. El 24 de febrer va escriure que els morts desconeixien absolutament la situació i s’havien quedat en les plantes baixes, havien baixat als garatges o, senzillament, havien quedat atrapats en el carrer o en els cotxes.

En la interlocutòria del 10 de març, que justificava l’encausament de l’ex-consellera Salomé Pradas i el seu número dos, el secretari d’emergències, Emilio Argüeso, rebutjava l’apagada informativa amb què el Consell es tapa per traslladar la responsabilitat de la manca de decisions al govern espanyol.

La jutgessa pren declaració a totes les víctimes, les escolta i els dóna conhort, però també ha citat a declarar els encausats i desenes de testimonis. A més, unes quantes vegades ha convidat el president Mazón a declarar voluntàriament. Per la condició d’aforat que ostenta, ella no el pot citar. Mazón, que sempre diu que té ganes de col·laborar amb la justícia, també diu que no anirà voluntàriament al jutjat de Catarroja.

Les declaracions de Pradas i d’Argüeso van servir per a mirar d’exculpar el president, per a insistir a culpar el govern espanyol per mitjà d’agències estatals, com ara AEMET o la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, i per a intentar demostrar que no van facilitar la informació que necessitaven per a prendre les mesures de protecció a la població. En una interlocutòria posterior, la jutgessa va arribar a dir que semblava que a la reunió del CECOPI ningú tingués telèfons mòbils, que estiguessen aïllats en una bambolla on no entrava la informació de l’exterior. També va criticar que Argüeso no sabés llegir la informació que li arribava de la CHX, o no sabés interpretar la que es podia consultar telemàticament sobre l’augment del cabal del barranc de Torrent.

Resistir a lloms de Vox

Mig any després del fang, Carlos Mazón continua essent president de la Generalitat gràcies a la respiració assistida del partit d’ultradreta Vox i a la tolerància del Partit Popular espanyol, que el manté en el càrrec, potser amb l’esperança que se socarre tot sol. Els de Santiago Abascal li han aprovat el pressupost i eviten que prospere qualsevol iniciativa de l’oposició. El preserven, li fan copets a l’esquena en les sessions de control de les Corts i li asseguren que no ha de patir per la seua continuïtat al càrrec. El president i tot el PP valencià han pagat gustosos el peatge necessari: esclafar la cultura i creació en català, escanyar, manipular i castellanitzar els mitjans públics de televisió, laminar tant com siga possible l’ensenyament del català a les aules, renunciar al Pacte Verd Europeu i combregar amb el terraplanisme climàtic… Aquest és el preu que sabem fins ara que els valencians pagaran perquè Mazón tinga pressupost. Però això no vol dir que les exigències augmenten de to a mesura que passen els mesos o la pressió social i judicial siga més forta.

Mazón continua essent president, però viu pres dins les quatre parets del Palau de la Generalitat. Quan ix ho fa de manera molt controlada, a llocs on se suposa que hi ha gent amiga, però, així i tot, l’escridassen. Li va passar a Alacant i a Oriola, que, teòricament, és territori favorable. El crit de “Mazón, dimissió” s’ha escampat per tot el país i, per bé que no es trau de la boca el mot “reconstrucció”, la sensació que fa és que ni tan sols ell es creu això que diu.

Un president amagat

Carlos Mazón i el seu equip també han evitat tant com han pogut de comparèixer davant les Corts. Fins el 15 de novembre no va anar-hi a retre comptes de la seua actuació el dia de la gota freda. Tot el Consell s’havia vestit de dol rigorós, l’ambient era molt tens, a l’hemicicle, però amb les primeres paraules i la manera de dirigir-se als diputats, que és dirigir-se a la ciutadania, ja es va veure que el president no tenia cap intenció de demanar perdó a les víctimes i als damnificats, i que tampoc no assumiria cap responsabilitat. Mazón portava centenars de folis que va llegir amb el posat d’un funcionari que té ganes d’acabar un tràmit desagradable.

Amb aquell discurs, es van detectar els fonaments de l’estratègia de culpar el govern espanyol de la mala gestió. Concretament, contra les agències estatals AEMET i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer. A partir d’ací, el “relat” de Mazón i de tot el consell, especialment de la número dos, Susana Camarero, ha estat aquest: “Apagada informativa”, “Ningú va avisar que el Poio anava ple”…

En les rèpliques, els partits de l’oposició van ser molt durs amb el president. Li van retraure l’absència, li van demanar explicacions. On era, què feia, per què no havia anat al CECOPI? En una de les intervencions, Joan Baldoví li va dir: “Aquest patracol de papers no l’ha escrit el seu gabinet, sinó els seus advocats.” Efectivament, cada paraula estava perfectament mesurada per traure el president de la zona de presa de decisions aquell dia. Eximir-lo de qualsevol responsabilitat. En el banc del govern, la consellera Salomé Pradas amb prou feines podia contenir les llàgrimes. Sabia que li quedaven poques hores en el càrrec i sabia que el president que la va nomenar giraria cap a ella el càrrec de la responsabilitat i la deixaria caure.

El PP espanyol, de moment, el sosté, però l’amaga tant com pot. Un exemple és que, malgrat que actua com a amfitrió al congrés del PP europeu que es fa avui i demà a València, el seu nom ni hi apareix.