La portaveu d’EH Bildu al congrés espanyol, Mertxe Aizpurua, va ser una de les protagonistes inesperades de la sessió d’investidura de Pedro Sánchez en haver de fer la seva intervenció entre crits i interrupcions constants dels diputats del PP, Vox i Ciutadans. ‘Aquest país necessita molta pedagogia antifeixista’, va dir en sortir de la cambra i després d’haver aguantat estoicament l’intent de boicot. Hem parlat amb ella per conèixer millor el seu perfil poc conegut –és la seva primer legislatura al congrés espanyol– i perquè ens expliqui per què la seva formació va decidir d’abstenir-se.

Sou periodista i entreu en la política el 2011. Això us va generar cap contradicció?
—Hi vaig decidir d’entrar, però per un temps limitat, únicament. El 2011 l’esquerra independentista havia estat il·legalitzada en els anys anteriors i únicament podien conformar les llistes de Bildu els qui no haguessin ocupat anteriorment llocs a les institucions, no haguessin estat condemnades per diferents delictes o no haguessin passat per la presó. Hi havia milers i milers de persones al País Basc que no podien presentar-se a les eleccions. Jo estava molt a gust exercint la meva professió de periodista, però d’alguna manera em vaig veure en una disjuntiva i vaig creure que era el moment i no hi podia dir que no. Vaig ser batllessa d’Usurbil amb el compromís d’estar-hi només una legislatura.

Teníeu una sentència per apologia de terrorisme quan treballàveu a Punto y Hora. Això no us va impedir de formar part de les llistes?
—Sí que hi va haver un recurs a la JEC perquè m’inhabilitessin i no em pogués presentar, però la JEC va rebutjar-ho. Era una condemna mínima d’un any i un dia, i com que no tenia antecedents penals, no vaig haver d’entrar a la presó. Per les informacions que apareixen aquests dies, diuen que vaig estar inhabilitada durant un any per a poder exercir de periodista, cosa que és mentida. De fet, no conec ningú que l’hagin inhabilitat per a ser periodista. Busquen, busquen i busquen, i continuaran rebuscant. Però no crec que trobin gaire més. Però no se sap mai, perquè hi ha mitjans que, si no troben, s’ho inventen.

I ara heu entrat al congrés espanyol.
—Em van proposar de ser cap de llista per Guipúscoa i realment va ser la possibilitat de conformar un grup i fer força amb gallecs, bascs i catalans que em va enganxar. Aquesta idea és la que em va convèncer. I si no arriba a ser per això, doncs crec que hi hauria dit que no.

Però al final no heu format un mateix grup amb ERC. Per què?
—En la campanya sí que vàrem signar un acord amb ERC. Si no formem part del mateix grup és perquè cada partit calcula què hi perd i què hi guanya, amb temps, participacions i també diners a percebre. No hi donem importància. El nostre objectiu no era formar un grup parlamentari, sinó actuar conjuntament. I després va venir l’acord de la Llotja de Mar, en què diversos partits de l’estat vàrem reclamar un ‘acord polític’ per l’autodeterminació i la llibertat dels presos.

Parlem de la investidura. Quan pugeu a la tribuna, ja sabeu que amb el discurs que pronunciareu provocareu tal reacció?
—No m’imaginava aquell nivell de virulència i intensitat. Sí que donava per fet que en algun moment hi hauria alguna escridassada, perquè n’hem tingut abans, però no podia pas imaginar aquella falta de formes i de tot. Va ser molt bèstia. En els silencis que has de mantenir mentre t’escridassen perquè no pots sentir res, vaig arribar a pensar: ‘Això que em passa ara, precisament ho denuncio en el discurs; es visualitza el feixisme que denuncio, parlo de feixisme i el veig alhora. Quina prova més concloent que tinc raó en què dic, això que passa en aquest moment.’

Es va traslladar als passadissos?
—No. De fet, als passadissos vaig rebre moltes mostres de solidaritat. No de les bancalades que em van escridassar d’aquella manera, però sí moltes adhesions personals i felicitacions per haver mantingut les mesures.

Algú que us sorprengués?
—Sí… Però millor no te la dic.

Algú del PSOE?
—Sí que hi va haver una persona que em va estranyar que em donés suport. Però prefereixo no dir-ho, perquè crec que és un gest que forma part de l’àmbit personal.

Què us va semblar el gest d’Adolfo Suárez, de donar-vos l’esquena?
—Em va semblar un gest molt evident del fet que es vol donar l’esquena a la realitat, fins i tot físicament. Però crec que va seguir pel retrovisor allò que deia, i quan mires pel retrovisor no mires endavant i no veus què ve. Em va semblar molt absurd això que va fer.

Sou l’únic partit que ha votat en favor de Sánchez sense res en canvi. Per què?
—És que no és sense res a canvi. Si fos així, no ho hauríem fet. Nosaltres, amb aquesta abstenció, hem propiciat una oportunitat que, si no, no existiria. Nosaltres obrim una finestra, una oportunitat, perquè el govern que es formi, si vol solucionar els problemes enquistats a l’estat espanyol, ho faci. Ara han de governar i anar fent passes. Darrerament hem vist un canvi de postura del PSOE, no solament en el llenguatge, que és evident, sinó a l’hora d’abordar Pedro Sánchez diferents temes en els discursos de la investidura. Li hem donat una oportunitat i ara falta que les paraules es converteixin en fets.

Com ara quins?
—Hi ha una cosa que és evident, que és la dispersió dels presos. Hi ha famílies que ara per ara han de fer gairebé dos mil quilòmetres per estar darrere un vidre, veure el seu familiar i tornar a casa. I continuen fent-ho. Segons la legislació vigent, només caldria aplicar la llei perquè una gran part d’aquesta política canviés.

I per què no vàreu exigir-ho en canvi de la vostra abstenció?
—Perquè si aquest govern vol anar endavant, haurà de fer passes com aquestes per a democratitzar l’estat. I creiem que ho farà perquè no tindrà cap més remei, si ens atenim al fet que hi ha d’haver canvis i que es posarà fi a la política de judicialització i de repressió. La dispersió de presos és l’exemple d’una política totalment judicialitzada i que ara mateix no té sentit perquè ETA ha desaparegut i s’ha desarmat. Són polítiques de càstig i venjança que únicament fan mal als familiars dels presos. A qui està empresonat tant li fa estar dins d’una presó de Huelva o de Vitòria.

Us genera confiança Pedro Sánchez, tenint present la seva campanya, amb moments d’acostament a Ciutadans, o la valoració de la sentència dels presos?
—No, no me’n genera en absolut. I ho vàrem dir a la investidura. És una abstenció molt mesurada, molt pensada i molt valorada. Ja ho vaig dir en el discurs, que no ens en fiem del PSOE. Realment Sánchez, si estava en la tessitura actual, era perquè els seus càlculs havien errat. Quan ell va tornar a convocar eleccions, esperava un altre escenari polític que li permetés de formar govern amb Ciutadans i no haver de dependre d’independentistes catalans i bascs. Això no obstant, gran paradoxa, perquè les urnes li van demostrar la realitat plurinacional.

I si no posa fi a la repressió?
—I si no fa les passes adequades, ens tindrà en contra. Però també hem dit que tindrem paciència perquè la situació no és fàcil i sabem que ho tindrà difícil; que hi ha coses que no poden canviar de la nit al dia. Per això hem estat responsables. Però també serem exigents i, si no fa res, ho denunciarem i no podrà comptar amb nosaltres. I la legislatura és molt llarga.

Què més reclameu al PSOE? Una taula de diàleg com la que ha aconseguit ERC?
—Algun dia haurà d’arribar aquesta taula de diàleg. Però en tot cas, la solució per a Catalunya no és una solució exclusiva de Catalunya. És a dir, el problema no és ni Catalunya ni el País Basc, el problema són les estructures de l’estat i la configuració que té des del 1978. Aquest és el problema. Per tant, la solució ha de ser integral i és l’estat i la seva constitució que cal canviar, i fer molta pedagogia antifranquista, perquè si no acabarà fora d’Europa.

Com observeu la divisió latent entre ERC i JxCat en l’estratègia política? Al País Basc també l’heu viscuda.
—Sí. Ara com ara a EH Bildu hi ha gent i grups amb posicions diferents. Això no obstant, la nostra és sòlida i cohesionada, fins al punt que jo, quan estic amb gent d’Alternatiba o Eusko Alkartasuna, no penso que són d’Alternatiba o Eusko Alkartasuna. Som EH Bildu. Però ja et dic que m’agradaria estar en la situació de Catalunya, perquè hi ha una part del nacionalisme basc, el PNB, que no és en el terreny en què és ara mateix el nacionalisme català.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb