La cantant i escriptora Patti Smith ©Steve Sebring.

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Club Editor ha publicat L’any del mico, de la cantant mítica i poeta punk Patti Smith. És la primera obra en prosa que se’n tradueix al català i l’editora, Maria Bohigas, va confiar la traducció a Martí Sales. Amb ell hem parlat sobre aquest llibre nòmada, oníric, ple de quotidianitat, estranyesa, vitalitat poètica, trànsit entre la realitat i la ficció, que ens mostra una autora sense artificis vitals, amb una gran poètica del viure.

Situem el llibre: som el 2016. Patti Smith escriu L’any del mico quan acaba de fer 69 anys i té en l’horitzó immediat els setanta. És un moment difícil, perquè dues persones molt importants a la seva vida es van morint. Una està en coma, l’altra pateix una ELA avançada.
—Una de les coses bones que té aquest llibre és que és una mena de dietari sense que es marquin els dies en què ella explica què li va passant. I en realitat és una molt bona mostra de la dita aplicada a la literatura: ‘Show, don’t tell’, perquè ens va mostrant com viu. Aquesta és la gràcia d’aquest llibre: com viu una senyora de seixanta-nou anys, com va pel món, com mira el món. I sobretot com viu el seu passat, també. Com incorpora allò que li ha passat, amb un present molt atent, molt conscient. Hi ha tota una aposta per una vida plena. Això és una de les potes fortes d’aquest llibre i de la vida de Patti Smith. Ella busca i rebusca, no dóna res per descomptat, no es dóna per acabada, que la vida s’acaba quan s’acaba però no pas abans, que sempre és en construcció, amb passió i amb amor per la gent que estima. I aquesta manera de viure ella l’explica sense explicar-la. Es desprèn del seu decurs, de com ens mostra aquesta filosofia de vida.

Una de les primeres coses que impacten és que veus de seguida com Patti Smith és una artista total, artista en tot allò que fa, en tot allò que viu, en la manera de mirar, el punt de vista que pren davant tot allò que li passa. I no fa cap paper.
—Sí, i és interessant per la desmitificació que significa. Tot i que no en diria artista total, que és un terme que es van inventar per parlar de Wagner, que potser és l’artista menys proper a Patti Smith que hi ha hagut mai. Però entenc que voleu dir que vida i obra van completament lligades. I això és del tot cert. En aquest llibre vida i obra van completament lligades. És una persona que viu la seva vida creativament. És bonic veure com ella, que és una persona tan famosa, no està mai fora del món. Precisament, la seva dèria és ficar-s’hi i ficar-s’hi. No allunyar-se del que passa sinó ser-ne partícip. Una actitud ben oposada a la que prenen les estrelles del rock, que és anar en un avió particular a l’altra punta del món, en hotels de cinc estrelles i no tocar mai a terra. Ella és una persona absolutament terrenal, amb tot allò tan bonic que té la cosa terrenal. I seria l’altra pota del llibre: aquesta connexió amb tots els altres mons possibles que hi ha en aquest i com ella es comunica amb tot allò que és atzarós i amb un món més oníric. També és una exploració cap al món dels somnis, que està encavalcada amb la seva visió del món.

El somni és important al llibre. També una certa sensació de somnolència, un estat d’ànim. Ella juga amb el lector a no saber en quina part de la realitat es troba. Això transmet una boira, una bromera, que, amb tot, és agradable.
—A vegades és una boira i una bromera i altres vegades és una visió més clara. En realitat, ella se sent deutora de Les il·luminacions de Rimbaud, que sempre té al cap. El fet de no deslligar el fet poètic del fet real li fa viure la vida amb tota la seva potència lírica, també. I qualsevol cosa pot ser una epifania. Ella es presta al fet que la vida sigui plena de revelacions.

També és una obra plena de nomadisme. Hi ha una improvisació molt marcada per les intuïcions i no hi ha por. És curiós i graciós que no té cotxe i viatja amb el cotxe d’altra gent que no coneix, ningú la reconeix.
—És claríssima l’avidesa que té per tot. Això la fa moure i obrir bé els ulls a tot allò que li pot passar. Per altra banda, no sé si sabeu l’anècdota de Dylan, que un dia caminava per la platja i la policia el va detenir pensant-se que era un rodamón. Vull dir que la fama sempre és relativa. Sobretot, si no vas amb diamants ni catifes vermelles. Una altra cosa important del llibre és la seva edat. No es conforma a ser una senyora gran. Té seixanta-nou anys i tira milles i manté i cultiva la guspira que ha tingut tota la vida, potser amb més avidesa encara, perquè les energies del cos són unes altres. I això em sembla una lliçó molt potent de cara a ser com una antisistema de la nostra societat, una societat que venera tant la joventut i bescanta tant la vellesa. És una declaració d’intencions, aquesta manera de viure. No cal que tots passem per l’adreçador i a vint anys siguem punkies, als trenta ens casem i tinguem fills, als quaranta estiguem deprimits, als cinquanta ens reinventem… No, podem ser de mil maneres diferents i a seixanta-nou anys pots donar voltes pel món i xerrar amb gent desconeguda, cosa que sembla que només puguis fer de jove quan fas un interrail.

Però hi ha un matís en aquest viure, i que el marca l’edat: li pesen els morts, els amics i la gent estimada que s’ha anat quedant pel camí. No són els mateixos als vint-i-cinc que als gairebé setanta. I això li pesa.
—Li pesa i l’acompanya. Fa un exercici de repensar quina relació tenim amb els morts, perquè no sigui una mena de càrrega feixuga i trista. Que és una cosa bèstia, és clar. Però, precisament, tot el llibre és un intent d’una nova manera de relacionar-se amb els qui hem perdut. Traçar aquesta línia tan de la nostra societat capitalista, que deixa de banda els morts. Ella incorpora els seus morts, són amb ella.

És un any dur per a ella, se li mor Sandy Perlman i es va acomiadant de Sam Sheppard, que poc temps després que ella faci els setanta es morirà. De fet, són ben bonics els moments que passa amb Sheppard, com l’ajuda a acabar l’última obra.
—Però a l’hora de traduir el llibre, jo no tenia la sensació ni que fos un llibre trist ni un llibre elegíac. És un any dur, però ple. Per mi, pesa més la manera d’anar pel món i com ho explica que no pas la mort dels seus amics. No crec que sigui el tema central. És un dels elements forts, però… Ho dic per deixar clar als lectors que és un llibre que no té res a veure amb els llibres de dol. Aquest no és un llibre que tracti d’això. Hi passen moltes altres coses i diria que són més importants. N’hi ha una que m’agradaria destacar, que és la seva condició de fan.

Martí Sales, traductor de ‘L’any del mico’ de Patti Smith (Club Editor).

Expliqueu-ho.
—L’impuls que la porta a ser artista és la passió i l’entusiasme que li desperten Hendrix, Morrisson, Dylan… Ella va a Nova York a conèixer-los. Ella és un esperit que se sent cridat pels artistes. Tota la seva formació es basa a anar al cau dels artistes. Se’n va a veure el museu de Pessoa, visita la casa de Blanes de Bolaño… És una flipada de la vida. I això em fa molta gràcia, perquè no s’atribueix gaire a la gent famosa i consagrada com Patti Smith. Dylan no és així, per exemple. Aquest aspecte tan franc, despullat i jovenívol d’admiració sense reserves cap a altres artistes, Patti Smith el té i el cultiva. I dóna gust veure una persona d’aquesta edat que se’n va a l’altra punta del món per veure un quadre.

Sí que hi ha tot un món de referències culturals: la fascinació per Roberto Bolaño; el llibre Alícia en terra de meravelles, que travessa tot el relat, igual com el retaule de Ladoració de l’Anyell de Van Eyck.
—És indestriable per a ella, tot va junt. Veu connexions amb obres d’art que l’han acompanyat tota la vida i tota l’estona trena la seva vida, endavant i endarrere, amb aquestes referències, gairebé com si visqués d’una manera intertextual. També hi ha la fascinació per la cultura europea i s’hi relaciona des de llocs que per a nosaltres són molt comuns. Per exemple, ens explica els heterònims de Pessoa. Però és clar, ella escriu per a un públic nord-americà.

Hi ha un altre element interessant. Com que es mou molt i és poc a casa, la intimitat té lloc en espais públics. Especialment, als cafès.
—Hi està avesada i troba refugi en aquests llocs que han estat refugi de tants escriptors, de tants poetes, de tants penjats que ella admira. Hi troba la connexió i s’hi troba bé.

I en relació amb els cafès, parla molt dels àpats que fa, de què menja.
—Sí i crec que és indicatiu del seu interès per absolutament tot. Si t’has passat la vida de gira, un dels bons moments quan hi ets és menjar en llocs bons d’on t’estiguis. Ella no acota la seva sensibilitat i el seu interès. El té pertot, des d’un quadre de Van Eyck fins a uns noodles de San Francisco. Tot compta, tot ho aprofita. I el menjar és una meravella que ella no pot menystenir i està molt bé que hi surti. Perquè de vegades veus pel·lícules o llegeixes llibres on no es parla de diners i on la gent no menja. En quin món vivim? És de veritat, el món que escriu Patti Smith, és un món palpable, no és una entelèquia.

Tampoc menja gaire bé…
—Hi estic d’acord.

El llibre s’acaba amb les eleccions americanes i la victòria de Donald Trump. Explica molt bé la derrota que significa per a tota una generació d’esquerres.
—És molt interessant que el seu paper d’activista no sigui un paper d’activista pamfletària i d’eslògan, que tingui la mateixa actitud que té a l’hora d’encarar-se a les altres coses de les quals parla.

L’any del mico passa durant el 2016. Però ara, al començament de la pandèmia, Patti Smith ha escrit un Epíleg d’un epíleg que ha volgut incorporar al llibre. En el cas de la versió catalana, aquest epíleg no pot formar part del llibre perquè quan va arribar el llibre ja era imprès. Tanmateix, Club Editor l’ha editat en forma d’opuscle i l’enviarà a tots els lectors que el demanin, amb un dibuix original per a cada lector obra d’Alejandro Dardik. Què explica l’epíleg?
—L’epíleg és molt poc epíleg i perfectament podria ser part del llibre. No es nota la distància temporal i, estilísticament, té una coherència narrativa. Simplement, estira el fil i parla del retaule, que de sobte veu que està exposat i que el pot anar a veure. I amb la mateixa manera de veure el món, parla una mica del començament del confinament i mostra la perplexitat dels esdeveniments que ens cauen al damunt.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.