Javier Mariscal: “Seria en un psiquiàtric si no hagués dibuixat tota la vida”

Entrevista al dissenyador i creador del Cobi, la mascota dels Jocs Olímpics del 1992, que fa trenta anys que es van inaugurar

VilaWeb
Javier Mariscal, dijous al seu estudi (fotografia: Albert Salamé).
Andreu Barnils Albert Salamé (fotografies)
24.07.2022 - 21:40
Actualització: 26.07.2022 - 12:43

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Javier  Mariscal (1950) és l’home que va dissenyar en Cobi, la mascota dels Jocs Olímpics de Barcelona el 1992, que justament avui compleixen trenta anys. VilaWeb va visitar divendres passat al senyor Mariscal a l’estudi de Palo Alto que té al Poblenou de Barcelona. Mariscal és ara un avi de setanta-dos anys, amb dues filles i un fill, i dos néts, i una bicicleta amb què va a treballar cada dia. Ara acaba un film d’animació amb Fernando Trueba. Divendres va rebre VilaWeb vestit amb una samarreta del Cobi, tot fumant Ducados i aixecant-se contínuament de l’entrevista per ensenyar exemples de tot allò que ens explicava sobre uns Jocs Olímpics que recorda amb orgull, en una sala plena de joves a qui creu que s’ha de donar el relleu.

—Arribem a trenta anys dels Jocs Olímpics, com els recordeu?
—Amb orgull del bo. Va ser un moment molt bonic, molt feliç en el sentit que molta gent, i està molt bé que no tothom, hi va participar posant el millor de cadascú. La societat civil i la política es van posar molt d’acord a col·laborar. Jo vinc de l’underground i estava molt d’acord a fer els Jocs amb vista a trobar diners de Madrid i canviar la ciutat. Sobretot la façana marítima. Com és possible que no tinguérem platja, que era una porqueria la que teníem? Amb els Jocs tindrem platja i ja no haurem d’anar a Castelldefels. L’altra cara era el “volem innovar”, i això vol dir risc. I a mi m’agrada el risc. Ara fa poc va sortir a La Vanguardia un article sobre els dislèctics. I ens deien exploradors, sempre necessaris per a canviar les coses. Els dislèctics som exploradors.

—Dislèctic sou? I com us ha afectat a la feina?
—Molt. Em costen molts els números. Sóc anumèric. A mi em dius tres-cents i escric 300.000. La gran majoria de dislèctics som gràfics i arquitectes. Tenim de naixement una capacitat extraordinària de fer un espai, dibuixar. La meva llengua són els colors. I les formes. Tota la vida he dibuixat, gràcies a Déu. Seria en un psiquiàtric si no hagués dibuixat tota la vida. El nostre cervell rebutja com un impermeable tot allò que sigui llegir. Em costa a nivells impensables. I jo no vaig saber que era dislèctic fins a cinquanta anys. Vaig dissimular tota la vida. I tota la vida sentint-me ximple. Arribes per agafar l’avió a les quatre, i et diuen que no, que les 14.00 són les dues. Dissimules, però l’autoestima pateix.

—I a cinquanta què passa, que us adoneu que sou dislèctic?
—La meva filla gran va anar a Londres i quan en va tornar va dir: “Sóc dislèctica.” “I això què és?” “M’han donat un carnet, m’ajuden als exàmens.” I em va explicar què era. I l’examen el vaig fer jo. Vaig entendre la meva discapacitat.

—Quan em documentava he vist que la idea del Cobi com a gos no era vostra, sinó d’en Miquel Abad.
La idea del gos d’atura era d’un batlle de qui no recordo el nom, d’un poble dels Pirineus, perquè va dir que estaria bé que fos un gos català. I després, sí, Abad va dir: “Va, agafem aquesta idea del gos d’atura.” I jo vaig dir: “Està molt bé. Una mascota, vulgues o no, ha de ser un animal. De tota la vida. Ara sí que podem centrar-nos.”

—Centrar-nos gràcies al marc donat. Crear dins els límits donats.
El disseny sempre vol dir limitacions. Un disseny típic és: em dissenyes una nova marca de tabac? Ja saps que la capsa tindrà aquestes dimensions, i no unes altres. I a partir d’aquestes limitacions, fas. Per això Barcelona és el contrari de Madrid. Barcelona és una ciutat molt de disseny. Llobregat, Besòs, muntanya i mar. I una diagonal. Estàs limitat. I crees dins aquest espai. El disseny sempre són limitacions i resoldre un problema. No té res a veure amb l’art.

—En el cas del Cobi, quina altra limitació hi havia al brífing?
Jo em vaig fer el meu brífing. Que sigui un element gràfic molt fàcil d’identificar. Que amb mides petites funcioni i amb mides grans, també. Que tingui volum. Que es pugui fer en ferro, plàstic, imprès. Que el vegis i penses: aquest menja fuet, beu cervesa i pren gambes; viu a Barcelona; li agrada el pa amb tomàquet; és dels que et diu: “Txe, tu, com estàs?” És simpàtic; i està trist, oficialment trist no, deprimit. No volia una mascota congelada, encantada, sempre somrient, se li acaba de morir la mare i “hola, què tal?” Ha de tenir caràcter i, com tots nosaltres, dies dolents.

—Com va evolucionar el disseny?
Primer era un gos d’atura, amb quatre potes. Després, el poses dret i, ostres, sembla un monstre, l’haurem de dur a la perruqueria. Vaig netejar, vaig posar-li mans i peus per anar amb bicicleta. A poquet a poquet va sortir un personatge. Tenia panxeta.

—Per què panxeta?
Panxeta de felicitat, dels bebès. No havia de ser Rafa Nadal, el número u. Ha de fer tots els esports, com els nens a l’escola. Mai no serà un número u, sinó com tu, que baixa al bar, al cafè, dorm, viu a Barcelona.

—El paper de Joaquim Maria Trias retocant el Cobi, quin va ser?
Jo me’n vaig anar amb Barceló a l’Àfrica. I Trias, a partir dels meus dibuixos, li va posar el logotip, li va retocar les mans. Tenia tres dits, com els personatges de còmic. I quan agafava coses en tenia quatre, de dits. Per a mi el Cobi, sempre va vestit. Però també el van fer despullat. I amb el logotip, com si estigués marcat com una vaca. Què hi farem.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

—El nom, Cobi, ve de COOB (Comitè Olímpic Organitzador de Barcelona). La idea del nom és vostra?
Sí.

—Els drets del Cobi són vostres? Si algú es compra un Cobi a la Xina, avui, en veieu res?
Després dels Jocs, ja no… El Cobi sempre ha estat allà i estic molt orgullós d’haver-lo fet. Ara faig els Cobis del segle XXI. És nen, és nena? Hi ha el Cobi Hawaià. Si algú en sap alguna cosa, de Mariscal, és pel Cobi. És normal. Mai en la vida d’un grafista o comunicador visual es té l’oportunitat tan gran de representar un ninot amb una repercussió mediàtica tan contundent. El Cobi no és conegut per ser un ninot meravellós. Ho és perquè va representar els Jocs Olímpics de Barcelona. Fa poc li vaig preguntar a un advocat això dels drets. I em va dir que jo tenia els drets a partir dels deu anys, em sembla que era. No sé. El dret intel·lectual no l’he perdut mai. L’autoria és meva.

—Em sabríeu dir els noms dels dissenyadors de Misha, o de les altres mascotes olímpiques?
No.

—Us vau mirar les altres mascotes?
No.

—A banda el Cobi, vau participar en la cerimònia.
Vaig fer una mena d’interpretació sobre Velázquez, Goya, Miró i Picasso, una mena de caps grossos.

—Huerga i Bassat em van dir que a ells a la cerimònia els van marcar que el 33% havien de ser referents catalans, el 33% espanyols i el 33%, de Barcelona. Amb el Cobi, també?
No. Tingues en compte que els símbols gràfics són dos. El logotip i la mascota. El logotip és la part seriosa. Quan vas al banc a demanar un crèdit: corbata i mudat. Símbol formal. La mascota és el de cap de setmana. En Felipe González que es posa la jaqueta d’ant. I representa una comunicació més divertida, més humorística.

—Gràcies als Jocs, Huerga va conèixer Morricone, un dels seus ídols. Mariscal va conèixer algú de prop?
No. Vaig conèixer molta gent interessant, però d’aquí. També vaig conèixer el rei emèrit, que té el seu mèrit. Samaranch va venir al meu estudi i li vaig proposar una cosa: “Escolta, potser valdria la pena que la mascota estigués amb Renfe, Rayban, Colacao, Frigo, El Corte Inglés. Els patrocinadors que paguen estaria bé que tingueren la mascota. Fixa’t que si posem un Cobi Coca-Cola, ells des d’Atlanta, ho posaran a totes les llaunes. I a les llaunes dirà Barcelona 92, i serà més conegut. I gràcies als diners d’aquests patrocinadors, jo, com a ciutadà barceloní, no hauré de pagar imposts després dels Jocs.”

—Per primera vegada es va fer així? Una mascota als productes dels patrocinadors?
Sí.

—I la idea va ser vostra?
Sí.

—Collons, paio.
I no he conegut, ni abans, ni després, una mascota amb tantes expressions. A mi em van demanar el Cobi fent tots els esports oficials, portant la bandera olímpica i el cartell. I vaig dir: “D’acord, però ampliem.” I vam fer el Cobi de la premsa escrita, el de la televisió, el de la ràdio. Els Jocs existeixen també gràcies a ells.

—Heu fet mobles, dissenyat hotels i animat films. D’allò de què esteu més orgullós és del Cobi?
Jo sóc molt crític amb el que faig. Tinc especial afecte als Garriris, aquests personatges.

—Si us diguessin de fer una mascota pels Jocs Olímpics d’hivern, què diríeu?
Que hi ha gent jove boníssima. Un altra vegada jo, un senyor de setanta-dos anys? Les generacions més joves són millors que les anteriors. La meva néta de quatre anys, l’altre dia, quan la mare li va dir: “Va nena, a dormir”, li va respondre: “Tu no ets mestressa del meu cos. El meu cos decideix quan va a dormir.”

—Ha! Diu que prepareu un film.
Documentari sobre un músic de Rio de Janeiro que va desaparèixer a l’Argentina durant el cop d’estat. Fernando Trueba va fer tota la investigació. I ara hem fet la pel·lícula They shot the piano player. Ell va gravar les imatges. I ara jo dibuixo la pel·lícula a partir de les seves imatges. I veus els entrevistats i els concerts que ell va gravar, dibuixats per mi.

—És el segon film que feu amb ell, després de Chico & Rita. Us va funcionar comercialment?
D’aquella manera. Però l’última ja seria queixar-me.

—Com a empresa heu tingut alts i baixos?
Com a empresa, com a persona i com a tot. Mira, veus allà? Aquell és Marcelo Quintanilla. Acaba de rebre un premi. Millor còmic del Brasil. I també d’Europa. Una mala bèstia. I aquest és constant. Sempre recte. Ni puja, ni baixa. I jo, alts i baixos, alts i baixos, alts i baixos, tota la vida.

—Sou fill de València. Hi aneu?
Sovint. Els italians al·lucinen, amb València, perquè és molt italiana. El mal gust italià és igual que el valencià. Però té aquest punt d’oberta, esplendorosa. És el lloc on a la gent, de ben petita, li ensenyen a mentir, ser cínic, trampós, divertit, sorollós, a apunyalar per l’esquena, a robar la nova del teu millor amic. Coses imprescindibles en la vida, que els pobres bascs, o els catalans mateix, no en tenen ni puta idea. Quan vaig arribar aquí, vaig dir: “Però, la gent s’atura al semàfor en vermell! La gent no es cola! La gent paga! La gent aplaudeix!” Aquests catalans no s’assabenten de res, pobrets. Es creuen que un drap pintat els representa i estarien disposats a matar algú per un drap pintat. De què van?

—I per què us hi heu quedat, doncs?
Seriosament: Barcelona és un deu. I perquè deixa empremta. I perquè quedaves a les deu i a les deu començaves. I si el tracte era que te’n pagaven deu mil… Te les pagaven! Barcelona, i Catalunya, són de puta mare. Passa que faig sempre conya. No em prenguis al peu de la lletra.

—Què vau fer el Primer d’Octubre, dia del referèndum?
Vaig anar a votar a la Barceloneta.

—Vau anar a votar quan vau veure les hòsties?
Sí. I no hi estic gens d’acord, eh? Em sembla que la idea del procés és una idea del segle XIX, totalment antiga, molt tramposa, l’animalada més gran i el dany més gran que ens han fet. I també et dic que no haurien d’haver anat a la presó. Ni parlar-ne. Simplement, li treus el carnet i ja no pot conduir.

—I per què vau anar a votar?
Perquè som molt emocionals. I no hi ha dret que enviïn a la Guàrdia Civil i la policia a fotre hòsties a una gent, enganyada, però de molt bona fe, que intenten de votar en una ximpleria que no tenia gens de sentit. Tot era un acte de publicitat, de veure com ens ho muntem, de fer totes les trampes del món. I una enganyifa. Però el que no pot ser és la violència. No, no i no. Això no.

—Voleu afegir res o expressar res més?
T’he dit quantitat de coses i parlo de manera poètica i boja. Però si hi ha algú que és català, aquest sóc jo. Català ho ets per elecció. No per naixement. I si algú ha fet que Catalunya funcioni bé, jo sóc una de les persones que hi ha ajudat.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes