Marisa Blasco
Marisa Blasco en un moment de l'entrevista per videoconferència

Estàvem avisats. Marisa Blasco, cap de l’UCI de l’Hospital Clínic de València i presidenta de la Societat Valenciana de Medicina Intensiva, fa setmanes o potser mesos que clama perquè es prenguen mesures tan estrictes com calguen per a evitar l’expansió descontrolada del virus. També demana a la gent que no es pense que això sempre li passa a un altre.

Blasco descriu l’evolució de la pandèmia en aquesta tercera onada com un tsunami que s’enfila sense aturador. I, amb aquest ritme de contagis, preveu que arribarem a l’estiu patint molt.

L’entrevistem per Skype, dimecres de vesprada, després d’un altre dia esgotador a l’hospital que se suma al dia anterior i a l’altre i a l’altre. És la quotidianitat que el virus ha instal·lat als hospitals i a les UCI de tot el món. Una quotidianitat que gestionen persones que a vegades, com explicarà en la conversa, s’han d’amagar en un racó després d’haver donat males notícies per telèfon als familiars d’un pacient, i d’un altre i d’un altre…

Com us trobeu?
—Esgotada, però bé.

Abans de començar l’entrevista hem rebut la nota de la conselleria.
—L’avió que cau cada dia, oi?

L’avió i les 418 persones que a hores d’ara hi ha a les UCI.
—Van amb retard, les dades. Aquesta xifra ja està superada amb escreix [la dada de l’endemà ja era de 440 persones]. Fa un parell de dies que hem superat la xifra d’ocupació de la primera onada, i això no és el més greu.

Què és el més greu?
—Pel nivell de contagis que hi ha cada dia, sabem que, pel cap baix, fins d’ací a unes setmanes les xifres continuaran augmentant, i això em trenca el cor.

Dilluns, la consellera Barceló va dir en conferència de premsa que les xifres eren dolentes, però que a les UCI encara hi havia marge. A què es refereix quan diu això?
—No ho sé. No ho sé.

—…
—En una situació ideal, les UCI han de tenir capacitat per a ingressar pacients. Si aquest és el marge a què es refereix la consellera, estem venuts. No podem funcionar amb l’UCI ocupada al 100%, mentre tinguem oberta la porta d’urgències de l’hospital. Hem de tenir un 10% o un 15% de marge per a atendre aquestes urgències. A més, si hem de créixer cap a altres àrees, tampoc és bo, és massa intens, perquè els recursos humans i materials són limitats.

Quan es parla de marge, a costa de què és?
—De res. Ja no fem quasi res. No és tan terrible com al març, però allò que no era urgent o inajornable ja s’ha deixat de fer. Això també és molt greu. Per això jo només parle d’urgències, que és amb el que treballem a les UCI. El que fem ara és com augmentar la demana un 200% d’un any per l’altre.

Com descriuríeu ara la situació als hospitals valencians?
—La conselleria no vol donar dades hospital per hospital, i a mi em sembla bé, perquè no voldria que la gent acabara no anant a un centre quan té necessitat perquè pensa que no el podran atendre. L’atendran. En general, hi ha uns hospitals que pateixen més que uns altres, però al remat, els que estan més bé ajudaran els que estan més malament. El problema és que, al final, ens saturarem tots, perquè això és una entrada constant, diària, brutal… La primera onada va ser una carrera a l’esprint, perquè va pujar molt de pressa, amb molt pendent, quasi en perpendicular. La segona onada va ser més llarga i molt més lenta. Aquesta tercera és un tsunami i pugem a una velocitat de vertigen, com en la primera, i ja hem superat el cim de la primera.

Quan em pregunten què passa, els dic: vés al Corte Inglés o al carrer de Colom i veuràs la quantitat de gent que hi ha

Hi ha hagut treva per a agafar aire, entre les onades?
—Vam tenir una mena de lluna de mel ideal a principi d’estiu, quan es van notar els efectes del confinament. Jo entenc que va ser molt dur i que l’economia se’n va ressentir molt, i els serveis, tothom… I sé que ara això es vol evitar.

Fa temps que el demaneu, el confinament dur.
—És que, si no, no podrem disminuir la xifra a pràcticament a zero, com aleshores. Aquesta onada tan intensa ja supera la primera, amb la diferència que ara tardarà molt més a desaparèixer perquè no estem confinats. I no és una cosa que ens agrade, als sanitaris que la demanem. En absolut! Jo entenc què significa, però és que l’altra cosa són vides humanes, i és treballar en molt males condicions del personal sanitari. I això ens passarà factura a tots. Als pacients covid i als no-covid. Ja hem suspès les activitats quirúrgiques no urgents, i això ja és dolent. Per no parlar dels diagnòstics…

Això de suspendre les operacions no urgents es pot considerar un fracàs del sistema?
—No sé si un fracàs del sistema sanitari o un fracàs de l’educació sanitària de la població de la societat. Nosaltres no hem parat en cap moment de treballar als hospitals. Ha fallat la transmissió de la gravetat de la malaltia. No m’agrada parlar de culpables, sinó de responsables. I potser tots som responsables de la situació actual. Polítics i sanitaris, per no haver transmès bé el missatge, i la població en general. Avui mateix he agafat un taxi i l’home em pregunta, com pot ser que passe el que passa? I jo li he dit, vés a fer una volta per El Corte Inglés o pel carrer de Colom. És tot ple de gent!

—…
—Ara ingressaran a les UCI les persones que es van trobar malament entre els dies 28 i 30 de desembre, aproximadament. Encara no han arribat els de Cap d’Any ni els de Reis ni els de les rebaixes. Si sabem res del virus, és que es transmet pel contacte. El fracàs és de tots. No m’agrada que el fracàs siga només de la sanitat o només dels polítics. Tots en tenim, de responsabilitat, però el ciutadà també. I molta.

En quines condicions afronta el personal sanitari aquesta tercera onada?
—Encara que alguns no han pogut fer totes les vacances, físicament estem bé. Però psicològicament ja és una altra cosa. Sabíem que això passaria i hem avisat, però així i tot, ens han enganxat. Però continuem. Com diu una amiga meua, quan t’enfrontes al virus no hi ha res més que tu i el pacient. Quan ets davant el pacient, se’t cura tot.

Hauria estat bo mostrar amb més imatges què passa a les UCI o a les plantes perquè la gent s’adonara del perill?
—D’una banda, entenc que no ho hagen volgut mostrar. De l’altra, pense que cada vegada que s’han mostrat coses d’aquestes, la gent ho ha interioritzat i normalitzar. Pensen, això no m’afecta a mi. Jo faria visites guiades a les UCI.

Visites?
—Sí, més que imatges o sancions als que no compleixen les normes, els posaria feines a l’UCI. Els posaria la granota i les proteccions i els faria treballar ací dins. Sé que és complicat i difícil, molt utòpic, però és l’única manera que no interioritzen les imatges, com passa amb la guerra, amb la fam al tercer món, o amb els paquets de tabac. Hi ha gent que et diu, a la meua família hi ha dos o tres positius, però estan bé, són a casa. I jo els dic, és que aquests que estan bé són la font de contagi de persones que després em trobe jo a l’UCI. Vine a l’UCI, posa’t la granota i parla amb aquests pacients que es van morint i estan sols.

El fracàs és de tots: dels polítics, de la sanitat, dels ciutadans

Els malalts que arriben a les UCI en aquesta tercera onada sobreviuen més que els de les anteriors?
—A principi d’estiu, ens semblava que sí. Però anem arribant a la mortalitat que teníem en la primera onada. I això vol dir que un pacient d’UCI de cada quatre es mor. I això és… No t’arribes acostumar mai a la mort, mai. A més, ara tot és molt dur. Estem molt enclosos amb això de les visites. Fins que va arribar la pandèmia, jo mantenia una lluita per la humanització de les UCI, volia UCI obertes, que els malalts pogueren tenir companyia… La covid ho ha torçat tot. És insuportable que una persona no veja el seu familiar en setmanes o mesos, perquè això no és bo per a ningú. És un desastre. Una tragèdia. Es perdran valors molt importants que no podrem salvar de cap manera.

Quins valors?
—El primer de tots és el de la vida, perquè es mor molta gent. El valor de la no solitud en el moment de la mort. I encara que no t’hages de morir, la importància que té per a tu, que estàs malalt, tenir familiars quan ets a l’hospital, i que no et visiten solament persones que entren vestides com astronautes, tot i que al final ens coneixen. Això, per no parlar dels professionals. No és agradable informar per telèfon. La comunicació no verbal és important. Tocar un familiar quan li dónes una mala notícia… A vegades veus un company plorant en un racó i és perquè acaba de tenir una conversa terrorífica amb un familiar. I quan pots fer-ho directament, quan pots tocar o abraçar, et reconforta també a tu.

Dissabte passat es van notificar 6.240 contagis. Quin serà el procés de totes aquestes persones?
—D’ací a unes setmanes, espere que els qui ara hi ha ingressats encara hi estiguen, perquè si no, voldrà dir que han eixit per la mala via. Per tant, si ara els hospitals ja voregen el col·lapse i no tenen ni un llit lliure per a qui arribe per urgències, no els podran cedir el llit. De manera que els qui vinguen d’aquest dissabte no sé on els atendrem. Els atendrem, és clar. Però no és igual atendre trenta pacients que cent trenta. Si la progressió de pacients és aquesta, no els podrem dedicar ni el mateix temps ni els mateixos recursos. Potser estaran en habitacions normals, o a urgències. Espere que no hàgem d’arribar a posar-los en ambulàncies com a Londres. Tenim les imatges de Londres.

Els hospitals de campanya són una solució?
—[Respira profundament] Encara que no siguen una solució completa, segur que alleujaran. El problema d’aquests hospitals pot ser la dotació, perquè no sé com ho faran, però si es doten amb personal de tots els departaments, farà que apugem la ràtio per a cada professional. Haurem de treballar el doble, en el mateix temps i en espais pitjors. Ho deixe ací.

Quanta esperança teniu posada en el fet que la vaccinació alleuge tota aquesta pressió?
—Moltíssima, perquè no puc confiar en l’educació comunitària ni ciutadana ni en la política. El virus no desapareixerà, i la vacuna significa que ens anem protegint contra la infecció greu d’aquest microorganisme. Per tant, a mi, personalment, que sóc la que veu els pacients crítics, em va molt bé la gent vacunada. Si arribem a l’anomenada immunitat de ramat i ens podem traure la màscara, el virus començarà a circular més, però el cos sabrà com defensar-se’n i ho farà de seguida. I tindrà els mecanismes que haurà après amb la vacuna. Confie moltíssim en la vacuna, i per això demane paciència, perquè fins que no ens protegisca a la majoria encara haurà de passar temps.

Quin és l’horitzó temporal que veieu?
—D’estar malament als hospitals i a les UCI, almenys uns mesos.

Podeu ser més concreta?
—Si es prenen mesures i s’hi uneix l’efecte de la possible immunitat de ramat, pense que a l’estiu començarem a veure la llum. I això no significa que estiguem com a l’estiu passat, quan pràcticament vam tenir tres o quatre pacients a les UCI de tot el territori. En tindrem uns quants més, però serà assumible. Això ens permetrà respirar. Fins al març o a l’abril patirem molt, molt.

Voleu dir que fins al març o a l’abril haurem d’anotar cada dia aquesta xifra de morts?
—Sí. N’estic convençuda.

Per què?
—Mira que hem estudiat, que hem intercanviat coneixement, que hem comunicat experiències… Sobre el virus s’ha publicat més que mai en la història de la medicina. A més, aprofite per dir que tot el món és molt generós quan els demanem permís per a fer servir les seues dades. El cas és que malgrat tot això, encara desconeixem moltes coses. Per què a una persona la infecta i la posa al límit i al cònjuge que hi conviu de manera estreta no li fa res? Sí que sabem que quan el virus s’aferra fort a l’organisme i l’organisme es defensa, el destrossa. Destrossa molt. I en aquesta destrossa tenim molt poc marge per a actuar.

És cert que es parla molt més del vaccí que no del tractament. No n’hi ha?
—La meua impressió és que intervenim poc, que no canviem gaire el rumb de la malaltia. Es basa tot, principalment, en un poc de corticoide que sí que ha demostrat que en determinats moments funciona bé. Això, i el suport amb oxigen i ventilació. Els famosos respiradors. Això ajuda l’organisme a anar vencent el virus. En la primera onada, vam tenir una mortalitat del 25%, i ara ja som en aquesta xifra, també. Ara fem coses diferents de les que fèiem abans. Però aquest comportament no és diferent del que passa amb altres virus. En el xarampió, per exemple, només la vacunació massiva ha estat efectiva.

Amb la covid anem perdent valors molt importants, com el de no estar tots sols al final de la vida

Hi ha prou material per a fer front a tot això que sembla que encara ha de venir?
—Jo diria que sí. Encara que si això no es talla, potser no en tindrem. Però en general, sí que hi ha de tot. El material no em preocupa.

Què us preocupa?
—El personal. I que haurem d’habilitar molts espais que no tenen les condicions. Ho farem perquè s’ha de fer. A les UCI ens preocupem no tan sols per la qualitat de l’assistència, sinó també per la seguretat dels pacients. Tot allò que signifique treballar en pla de guerra farà que perdem de vista moltes coses. Si arribem a alguns extrems, ja no matarà el virus i prou. El que em fa por és que haja d’atendre un pacient encara que no tinga les condicions.

De quines condicions parleu?
—Mireu, per a un respirador, necessite unes preses concretes d’oxigen. Un llit de l’UCI té 16 preses d’electricitat, i en una sala d’hospitalització només n’hi ha tres. Amb tres preses no faig res. Tots els aparells van endollats. Necessite un nivell de seguretat en el subministrament elèctric, en l’informàtic… Tot és molt més elevat que en una sala d’hospitalització. Per això els pacients crítics són a les UCI, perquè puc endollar trenta aparells per a un sol malalt. Si hem d’atendre crítics a les sales perquè les UCI són plenes, ens faltaran totes aquestes coses.

Després de tot això que ens heu explicat, no sé si demanar-vos si veieu el final.
—A vegades vull veure la part positiva de tot això. Dic, estem fent història. D’ací a un parell d’anys direm, us en recordeu, d’allò? I ho mirarem amb pena i amb orgull. Perquè al final, en la primera onada, jo estava molt pagada, perquè pensava que tenia la sort de poder anar a treballar cada dia quan hi havia tanta gent que no hi podia anar. I feia una feina gratificant. Ara també ho és, de gratificant, però estem cansats. No paren de venir pacients i els hem dit, cuideu-vos, cuideu-vos. Ara hi ha menys gent gran infectada, perquè tenen por i s’han cuidat. La gent de seixanta cap avall no té por. La por és dolenta, però protegeix.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.