Hi ha veus que calen els ossos. Hi ha músiques que penetren fins a fer saltar llàgrimes. Poques. Passa poc. I quan passa, un ha de rendir-se a l’evidència, no hi ha més: ‘Ve-t’ho aquí.’ Hi ha una part de do, sí, i una gran part de feina. Que ho diguin a Maria Arnal i Marcel Bagés, que van paint amb el cap fred la collita sembrada fa un any amb el primer llarga durada, 45 cerebros y un corazón (Fina Estampa, 2017). Apareixen en les principals llistes musicals, han recollit tot de premis, han actuat a grans festivals i a mig món. Tot són elogis i cartells d’entrades exhaurides per a aquest duet que reconeix que els ha canviat la vida. Música tradicional portada a avui. A voltes, cançó protesta lliure d’etiquetes. Tots els recursos de la guitarra i aparells electrònics, i Maria Arnal que, amb veu i cos, fa entrar les cançons com un torrent. Impossible restar-ne indiferent.

Aquests dies, han viatjat als Estats Units per actuar a Washington (el concert sencer, en aquest vídeo) i a Nova York. Ens citem amb ells la tarda abans de l’últim concert abans de tornar a casa. Unes hores després, deixaran amb la boca oberta el públic de l’emblemàtic Joe’s Pub de Manhattan.

Quin any, no es deu poder demanar més.
—Maria Arnal [M.A.]: Treballem moltíssim. Tenim molts concerts. Ens ha sorprès molt la rebuda que ha tingut el disc, no ens ho hauríem pogut imaginar. Jo volia fer concerts de tant en tant, però tot s’ha accelerat. També ha passat perquè estava preparada. He fet classes de veu amb un professor molt bo que m’ha preparat molt bé. Hi ha molta feina per a poder sostenir el ritme d’ara, i una molt bona relació.
—Marcel Bagés [M.B.]: També tenim algun hater. A mi em fa molta il·lusió quan en trobem algun…

Diuen les cròniques que Arnal treballava d’acomodadora al Teatre Lliure, es va trencar el fèmur i ho va aprofitar per estudiar cant, perquè li agradava. D’això deu fer uns cinc anys. Podem dir que tot plegat va néixer per casualitat?
—M. A.: No va ser per casualitat, però sí sense gaire pretensió. Hi ha molta intenció darrere de tot això. Però aquesta intenció ha anat agafant diferents formes. Al principi, hi havia un repertori molt bàsic, jo volia donar més espai a la música en la meva vida, i volia fer-ho en un projecte amb molta confiança i a gust, amb una persona que entengués les meves inquietuds, que tingués molta curiositat, amb qui pogués treballar en equip. Volíem fer una cosa de veritat, cuidada, que valgués la pena tota la feina diària.
—M. B.: Tot passa per casualitat…
—M.A.: No ho diguis més, això. [Riuen.]

La part que menys ens atrau de la política són els partits. La política són les decisions de cada dia.

En Marc Sempere, del col·lectiu Compartir Dóna Gustet, els va posar en contacte quan preparava un film i volia que Arnal fés la música dels crèdits finals. Eren anys de debats sobre els drets d’autor a la xarxa i Compartir Dóna Gustet va fer molt per la cultura lliure. ‘El ball del vetlatori’ va ser la primera cançó que van fer junts Arnal i Bagés, i d’allà sortiria l’EP Verbena. ‘Va passar un temps encara fins que no vam començar a treballar seriosament, però quan ho vam fer ja no vam parar’, recorda la cantant. Les necessitats de tots dos van coincidir en el temps. Potser tot passa per casualitat, però cal feina i talent perquè vagi a algun lloc i tingui cap sentit.

La tasca de recerca en arxius i fonoteques que va fer Arnal en un començament ens fa pensar en la de Pep Gimeno, Botifarra.
—M.A.: Ens agrada molt, és una persona meravellosa i l’admirem moltíssim. Hi hem coincidit en alguns concerts i hi hem cantat. Però tenim maneres diferents de relacionar-nos amb el resultat de la feina, tot i la intenció i el respecte. Bé, a banda que ell s’ha passat tota la vida anant pels pobles enregistrant cançons i nosaltres no ho hem fet, això, perquè ja ens hem trobat les cançons a internet, enregistrades per gent com ell. És a partir d’aquí que les hem fetes servir per a fer cançons nostres.

Ell es manté en l’origen, vosaltres ho porteu a un altre lloc. Hi ha cap voluntat de recuperar una tradició?
—M.A.: No. Hi ha un respecte, una estima, per aquesta mena de músiques. També el fet que siguin d’autoria col·lectiva ens permet d’intervenir-les i donar formes mixtes a les cançons, amb parts tradicionals i parts amb lletres nostres. Sobretot, pel que fa al discurs, ens permeten de parlar de certes músiques no pas des d’un lloc nostàlgic, ni de museu, ni romàntic, ni tan sols nacionalista, sinó d’utilitat. En el nostre cas, per exemple, ens interessa més parlar d’aquest passat des de la història de ’45 cerebros y un corazón’, des d’aquest tabú, des d’allò que és incòmode.

La cançó la vau fer arran de la notícia de la descoberta d’una fossa comuna de la guerra del 36-39. Ha arribat la generació que finalment s’atreveix a parlar-ne?
—M.B.: És la generació que ens toca fer-ho. Tots tenim històries d’avis maltractats i silenciats i amb por. Mon avi sempre em deia: ‘Els sentiments i els pensaments polítics, porta’ls dins el cor, però no els diguis mai a ningú.’ Aquesta obsessió per no expressar-se, i no solament en l’àmbit polític sinó en tots els camps. Nosaltres ja ho veiem des d’una certa distància. Però també vivim en un moment en què no s’ha fet un traspàs natural de tot plegat. És interessant posar el focus a saber qui ets i d’on véns, i fer servir aquest material per a crear-ne de nou.

Hem d’entendre que teniu una intenció de sacsejar consciències, o aquest vessant més polític de les vostres cançons és de més a més?
—M.A.: Per nosaltres, la política no són els partits, aquesta és la part que menys ens atrau. Per nosaltres, la política són les decisions que prenem cada dia. Tot allò personal és polític, això ho hem après del feminisme. Aquest espai d’intimitat que envolta tots els aspectes de la nostra vida, com la mort, el dol, l’afirmació de la vida, el treball, l’amor… És aquesta distància la que ens ha interessat de tractar en aquest disc. Ho pensem així, i no al revés. I és per això, penso, que la nostra música és molt crítica però no és pamfletària. I això fa també més complex i interessant el projecte.

La memòria no apareix només en cançons més explícites o menys, sinó en el fet d’agafar un Estellés, un Ovidi, un Brossa… Com hi aneu a parar?
—M.A.: Han vingut ells a nosaltres, més que no al revés. Nosaltres hem anat fent sobre la marxa i hem anat agafant les cançons que ens interessaven més, les que funcionaven millor i ens ho feien passar més bé. La nostra manera de generar conceptes és des de la nostra pràctica artística. I no al revés.

També recupereu cançons populars, com un cant de batre o un de vetlla.
—M.A.: És des d’on partim. Tota la resta es genera a partir d’aquí. I Ovidi, Estellés, Brossa, tots treballaven amb material tradicional.

Tractem músiques tradicionals no pas des d’un lloc nostàlgic, ni de museu, ni romàntic, ni tan sols nacionalista, sinó d’utilitat.

Més enllà de la influència tradicional, que és la més visible, quins altres projectes us han inspirat?
—M.B.: Volíem desplaçar els instruments, desdibuixar les guitarres, fugir de la idea de duet tradicional. Escoltàvem electrònica. Per mi, seria molt més forçat presentar-me a un escenari tocant una acústica i intentant ser Toti Soler. A Catalunya hi és molt, aquest referent. Hem escoltat moltes altres coses: per què no incorporar-les al duet?

A hores d’ara ja deveu anar pensant en el pròxim disc…
—M.A.: Ens interessa avançar com hem fet fins ara, investigar noves sonoritats i anar cap a un lloc més electrònic. Sense deixar d’explicar coses que ens interessen i que siguin crítiques. Ens ve de gust continuar el camí que hem agafat, sobretot de les últimes cançons, com ‘Tú que vienes a rondarme’.

I continuareu partint del llegat tradicional?
—M.A. Això ja forma part de nosaltres. Però això no vol dir que no canviem la relació que hi tenim. La manera que hem trobat ara ja està trobada. Ja no és tan divertit, per nosaltres. Potser ara ens és més interessant fer servir un mostrejador d’una música tradicional per fer-ne un beat que no pas que jo canti el que canta un altre senyor. Som persones curioses, volem anar canviant. Per això també hem estat capaços de créixer tant en poc temps. Som curiosos, treballem molt i volem provar coses noves. Farem una cosa diferent.
—M.B.: Ara, hi ha coses que formen part del nostre ADN. De fet, ‘Tú que vienes a rondarme’ no és sinó una jota.

Acabem demanant-los que es defineixin l’un a l’altre. Què en destaquen, professionalment i personalment. I així s’elogien:

—M.A.: A mi m’agrada molt la curiositat del Marcel, és molt juganera. M’inspira molt. M’hi enganxo molt. És un lloc des d’on crear que em sembla meravellós, se situa molt en el present. És una persona molt respectuosa. Jo sóc més intensa i està molt bé ser pràctic. Quan tinc dubtes i inseguretats, ell sempre hi és, és molt pràctic i positiu. Ets molt positiu, Marcel. Això m’agrada molt, de tu.
—M.B.: Maria és una persona molt intel·ligent. [Arnal fa espetegar la llengua. Riuen.] Ho ets. Sap captar què pensa la gent i transformar-ho en lletres i en el seu art. És molt intensa i això és molt bo. És com un tornado que dispara cap a moltes bandes, i com que té molta intel·ligència, sap captar molt bé quan l’ha encertada. Això que ha fet és espectacular: mira on s’ha situat en tres anys! Evidentment, això només ho pot fer algú molt intel·ligent i que sap triar el camí. I és una persona meravellosa.

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb