Marchena i Llarena volien utilitzar Tamara Carrasco per coaccionar les comunicacions a WhatsApp

L'absolució contra tot pronòstic al Suprem de l'activista va impedir que s'imposés una doctrina perillosa que ara s'ha publicat

VilaWeb
Josep Casulleras Nualart
23.07.2022 - 21:40
Actualització: 25.07.2022 - 18:56

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El matí del 31 de maig va ser inacabable per Tamara Carrasco i el seu advocat, Benet Salellas. Era el dia assenyalat per Manuel Marchena perquè el ple de la sala segona del Tribunal Suprem espanyol deliberés i prengués una decisió sobre el recurs de la fiscalia contra la segona absolució de l’activista de Viladecans per un delicte inèdit, del qual no hi havia cap precedent de condemna, el d’incitació als desordres públics. Les hores passaven i els nervis augmentaven, perquè tot feia pensar que en aquesta darrera instància judicial, en una reunió de jutges presidida per Marchena i amb la presència de Pablo Llarena i Carmen Lamela, entre molts magistrats més, culminaria el llarg càstig contra Carrasco. Perquè si la fiscalia del Suprem presentava el recurs era perquè sabia que el guanyaria. Però el va perdre; el ponent de la sentència, Ángel Hurtado, Marchena, Llarena, Antonio del Moral (un dels magistrats del judici contra el procés) i Julián Sánchez Melgar i Vicente Magro, van ser minoria i Carrasco fou absolta. I, ara que s’ha fet pública tant la sentència absolutòria com el vot particular dels magistrats díscols, és clar que no solament es va evitar una condemna que hauria obert un precedent greu per la limitació en el dret de manifestació, sinó també per l’intent que hi va haver de coaccionar les comunicacions en grups de WhatsApp.

Perquè la causa contra Tamara Carrasco ha girat exclusivament entorn d’un missatge de so que va enviar en un grup de WhatsApp el març del 2018 informant d’unes protestes contra l’empresonament a Alemanya del president Carles Puigdemont i la situació de reclusió dels presos polítics; hi parlava d’accions que es preparaven, de talls de carretera i de línies de tren, entre més protestes. La primera qüestió és com és que un missatge d’àudio en un grup privat va anar a parar a mans de la Guàrdia Civil espanyola i va servir per a fer detenir Carrasco a casa seva un dia d’abril d’aquell mateix any a primera hora del matí a punta de fusell investigada per terrorisme, rebel·lió i sedició. Salellas sempre ho ha demanat, però no li han fet cabal mai, i la resposta potser és dins unes diligències secretes que hi ha obertes a l’Audiència espanyola d’ençà de final del 2017.

El cas és que tan sols amb aquest missatge la fiscalia espanyola i les altes instàncies jurisdiccionals de l’estat espanyol van construir la gran causa per amenaçar els CDR i desactivar-los, i Carrasco en va pagar el preu. Quan va poder anar a judici, va demostrar que l’acusació que la fiscalia li mantenia, la d’incitació als desordres públics (sense necessitat ni tan sols que passin, aquests desordres) no s’aguantava per enlloc. Una absolució. Recurs de la fiscalia. Segona absolució. Recurs de la fiscalia. I el Suprem va confirmar, finalment, l’absolució, amb una sentència que crea un precedent, perquè deixa dit per primera vegada que els missatges fets en un grup de WhatsApp no es pot considerar que tinguin el caràcter de difusió pública. Per tant, diu la sentència, no es podia considerar que Tamara Carrasco incités a res, o que pretengués que allò fos una crida multitudinària a causar desordres públics.

Aquesta sentència s’imposa al punt de vista dels magistrats que volien condemnar Carrasco, i que tenien pensat de continuar una línia jurisprudencial engegada fa anys per Manuel Marchena per restringir la llibertat d’expressió a les xarxes socials i per limitar els drets de reunió i de manifestació. La confirmació de l’absolució de Carrasco ho talla de soca-rel, i per això és tan important. Perquè el vot particular invoca, d’una banda, la confirmació de la condemna contra Jordi Cuixart per part del TC pel seu paper en la mobilització del 20-S, i, per una altra banda, la revocació que va fer Marchena mateix de l’absolució del cantant César Strawberry, a qui va condemnar a un any de presó per un delicte d’enaltiment del terrorisme i humiliació de les víctimes per uns piulets a Twitter. I en el cas de Strawberry fan esment d’aquesta sentència que després va ser desautoritzada pel TC, que va dir que havien vulnerat la llibertat d’expressió del cantant.

Marchena (mitjançant el text alternatiu a la sentència d’Ángel Hurtado), se cita a si mateix en una sentència que va acabar essent impugnada pel Constitucional espanyol. I ho fa per recuperar aquesta part del text que va escriure el 2017 i que hauria volgut aplicar a Tamara Carrasco: “L’extensió actual de les noves tecnologies al servei de la comunicació intensifica exponencialment el mal de les afirmacions i els missatges que, en un altre moment, podrien haver limitat els seus efectes perniciosos a un grup de destinataris reduït i seleccionat. Qui avui incita a la violència en una xarxa social sap que el seu missatge s’incorpora a les xarxes telemàtiques amb vocació de perpetuïtat.”

Marchena i companyia volien que això s’actualitzés i es concretés en la imposició d’una limitació sobre allò que es pot dir i allò que no es pot dir en els grups de WhatsApp, amb el benentès que aquesta aplicació permet cadenes de distribució de missatges que van d’un grup a un altre successivament fins que assoleixen una dimensió pública. I això, per aquests magistrats, és perillós, perquè pot permetre la circulació de missatges que consideren perniciosos. “És notòria la potencialitat per a convocatòries d’aglutinació de persones amb objectius o finalitats comunes mitjançant la difusió del missatge per mitjà de les xarxes socials, de manera que, en aquest cas [de Tamara Carrasco] s’engegava un potencial canal de distribució a gran escala amb vista a una alteració de l’ordre públic que, com deia, és l’únic requisit que precisa el delicte de mera activitat, tendencial i perill hipotètic contemplat en l’article 559 del codi penal [d’incitació als desordres públics, mai aplicat fins ara], i això ho aconsegueix Tamara […] per la redistribució que els seus amics facin.”

Aquesta part del vot discrepant és especialment alarmant, perquè, si s’hagués imposat com a sentència condemnatòria, hauria permès una possible persecució per part de la fiscalia de tot allò que considerés potencialment incitador de desordres que es comuniqués mitjançant aplicacions com ara WhatsApp i, per extensió, més sistemes de missatgeria, com ara Telegram i Signal. Ja no es tractaria de si una acció de protesta és considerada desordre públic quan no ho és, aplicant-hi un criteri d’arbitrarietat en què cap tot allò que la fiscalia (o la policia) vol que hi càpiga, i que genera un efecte desmobilitzador contrari al dret fonamental de reunió, tal com hem vist amb multitud de casos de represaliats per les protestes contra la sentència del procés. Ara es tractaria que hi hagués tan sols la intenció comunicada per grups de WhatsApp de voler-ho fer.

Sorprenentment, quan semblava que Tamara Carrasco seria utilitzada pel Suprem per crear aquest precedent tan perillós (i és obvi que així ho pretenia Manuel Marchena), una majoria de magistrats de la sala penal ho va aturar.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €