El Suprem absol definitivament Tamara Carrasco després de quatre anys de calvari judicial

El ple de la sala segona l'absol, amb els vots discrepants de Manuel Marchena i de Pablo Llarena, que la volien condemnar

VilaWeb
Redacció
31.05.2022 - 15:27
Actualització: 31.05.2022 - 16:52

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El Tribunal Suprem espanyol ha confirmat l’absolució de Tamara Carrasco, acusada per la fiscalia d’un delicte d’incitació als desordres públics, previst en l’article 559 del codi penal. La decisió l’ha pres el ple de la sala segona del Tribunal Suprem, presidida per Manuel Marchena, per una majoria d’onze vots a favor de l’absolució i cinc en contra, i posa punt final a la persecució judicial que l’activista ha sofert d’ençà que fou detinguda a casa seva, a Viladecans, l’abril del 2018. Tamara Carrasco havia estat absolta dues vegades; la primera, al jutjat número 25 de Barcelona, i la segona, a l’Audiència de Barcelona. 

El ponent inicial de la sentència era el magistrat Ángel Hurtado, que volia condemnar Carrasco. Però ha quedat en minoria i ha fet un vot particular discrepant. El nou ponent és el magistrat Javier Hernández. A més, havien votat també a favor de la condemna el president de la sala, Manuel Marchena, Antonio del Moral (un dels magistrats del judici contra el procés), Julián Sánchez Melgar, Pablo Llarena i Vicente Magro.

És relativament estrany que la fiscalia recorri contra sentències absolutòries, i més encara si han estat confirmades en una segona instància judicial. En aquest cas, la fiscalia havia arribat fins a la darrera instància, el Suprem, per una causa que té a veure amb un delicte que no s’ha aplicat mai i que suscita dubtes seriosos sobre la conveniència de ser aplicat; precisament perquè permet interpretacions expansives sobre una limitació dels drets de reunió, manifestació i expressió. El jutjat penal i l’Audiència de Barcelona ho van advertir, i van fer-ne una interpretació restrictiva que finalment, i malgrat la pretensió de la fiscalia i d’alguns magistrats del Suprem, ha estat confirmada.

L’única prova que s’havia esgrimit contra ella era un àudio de WhatsApp amb què Carrasco feia una crida a protestar per la situació dels presos polítics i la repressió contra l’independentisme el març del 2018, després de la detenció del president Puigdemont a Alemanya i l’empresonament d’uns quants dirigents polítics. Fins ara encara no se sap pas com és possible que aquell missatge en un grup privat acabés en mans de la Guàrdia Civil, de l’Audiència espanyola i de la fiscalia i que servís per a engegar una persecució judicial de quatre anys.

Un llarg calvari

Tamara Carrasco va ser detinguda el 10 d’abril de 2018, acusada de rebel·lió i de terrorisme. Va estar dos dies detinguda a Madrid i, després, confinada durant més d’un any al seu municipi, Viladecans. Li atribuïen l’organització de les mobilitzacions del març del 2018 dels CDR en resposta de la detenció de Carles Puigdemont a Alemanya. L’acusació de Tamara partia d’un àudio de Whatsapp en què deien que donava directrius sobre accions dels CDR. L’Audiència espanyola no va trobar proves de terrorisme en cap dels casos, que van acabar en jutjats ordinaris. Dos anys i mig després, Tamara va ser absolta d’incitació als desordres públics, que és l’únic delicte pel qual la van arribar a jutjar.

En la primera sentència que va absoldre Carrasco, la jutgessa criticava durament la investigació feta per la Guàrdia Civil, que no havia pogut (o no havia volgut) explicar com va obtenir l’àudio amb la veu de Carrasco ni demostrar com es va difondre. Considerava que no es podia demostrar que cap acció de protesta que es va dur a terme respongués a aquest àudio. La magistrada, de fet, afirmava que el missatge de l’activista de Viladecans era informatiu, no incitava a cometre cap desordre i que les accions fetes pels CDR eren legals. La fiscalia hi va recórrer.

L’Audiència de Barcelona, posteriorment, també la va absoldre, tot destacant que el missatge de WhatsApp no implicava pas cap difusió pública i afegia que el missatge de veu no cridava a participar en les accions que es van produir aquells dies, que sí que qualificava de desordres públics. La fiscalia del Suprem hi va tornar a recórrer. I aquesta tercera i darrera vegada, també sense èxit.

 

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes