07.03.2025 - 21:40
La Generalitat de Catalunya no adquirirà les competències en immigració. Tan sols participarà més activament de la gestió que en fa el govern espanyol. No n’esgarraparà cap bocí de sobirania: la batuta romandrà a Madrid. La vice-presidenta espanyola, María Jesús Montero, no ho va poder dir més clar després de l’acord amb Junts: “No és una transferència, sinó una delegació de competències. Sembla un matís de paraules, però no ho és. Una delegació significa que la titularitat d’aquesta política continua residint en el govern d’Espanya. Per tant, allò que es fa és col·laborar amb la Generalitat perquè l’execució de les polítiques migratòries també hi pugui recaure.” Encara s’hi va rabejar tot avisant que, a la pràctica, les seves polítiques migratòries no canviarien: “Efectivament, és una competència exclusiva de l’estat que no es pot transferir, de manera que continua essent una línia vermella per a nosaltres.”
La qüestió sempre és qui té el poder últim en la presa de decisions importants. I no hi ha cap acord de Junts ni d’Esquerra amb el PSOE que impliqui canvis en aquest sentit: en tots els àmbits de negociació, després de set anys de govern de Pedro Sánchez, el poder continua en mans espanyoles. El mal anomenat traspàs de Rodalia, pactat pels republicans, consisteix en la creació d’una empresa mixta en què Madrid tindrà poder de vetar les decisions estratègiques, perquè requeriran una majoria qualificada. El finançament singular encara és a les beceroles, un projecte inconcret i vague, però tampoc no significa cap renúncia estructural per a l’estat. Fins ara, la Generalitat i el govern espanyol han acordat que el primer pas seria “muscular” l’Agència Tributària de Catalunya, que, musculada, gestionaria la recaptació, però Catalunya no tindrà sobirania per a decidir què en fa, dels recursos, cosa que continuarà decidint Madrid.
L’acord migratori té la mateixa naturalesa: si s’aprovés –cosa que el dia mateix d’anunciar-se l’acord ja semblava inviable per l’oposició de Podem i Compromís–, s’engreixaria l’aparell de la Generalitat, que s’encarregaria de tramitar permisos i documents d’identitat d’estrangers, i els Mossos d’Esquadra passarien a treballar braç a braç amb la Guàrdia Civil i la policia espanyola per controlar ports, aeroports i fronteres espanyoles. La Generalitat assumirà funcions de l’estat, però no pas capacitat de decisió. La paraula clau de les declaracions de Montero és el verb “col·laborar”. El gest que fa Junts certifica una decisió estratègica, molt més profunda que cap transferència, que ja fa molt de temps que és presa: sense independència, val més col·laborar. En lloc de fer retrocedir l’estat de mica en mica, aquests pactes serveixen perquè la Generalitat s’impliqui més en l’estat. És això, la “normalització institucional” de què parlen els socialistes.
Els acords de Junts i d’Esquerra amb Madrid semblen, sobretot, una gran reforma administrativa, una reorganització burocràtica que no desplaça cap placa tectònica. No donen més autogovern a Catalunya, que voldria dir més marge per a decidir, sinó més feina, una feina que no trepitja cap interès espanyol. Segons la vella lògica pujolista, aquesta mena d’acords –com als anys noranta va passar amb el trànsit– beneficien el país independentment del guany de sobirania que se’n derivi, perquè els funcionaris catalans s’entrenen per gestionar coses que qualsevol estat gestiona. Però la cosa important és si, més enllà d’aquest entrenament, els acords posen la Generalitat en una situació més idònia per a solucionar els problemes que hi van relacionats. Si el poder no es mou de lloc, ni geogràficament ni econòmicament, la resposta continuarà essent que no.
De fet, el risc és que passi la cosa contrària. Aquestes delegacions, que serien parcials i que, a més a més, s’anuncien amb triomfalisme sense la certesa que s’acabin materialitzant mai, permetrien a l’estat espanyol de continuar afirmant que Catalunya ja disposa d’un nivell molt avançat de federalització i que, si es queixa, és per vici. Si no s’acaben materialitzant o ho fan a mitges, encara serà pitjor: la Generalitat haurà assumit, estèticament, la responsabilitat política de la gestió d’unes infrastructures i d’unes polítiques de les quals, en realitat, no tindrà la paella pel mànec. Ja s’ha vist en els darrers gests del president Salvador Illa, que ha demanat perdó als usuaris de Rodalia per les humiliacions d’aquesta setmana, com si la culpa no fos el maltractament de Madrid, que no tan sols no és atzarós, sinó que és fruit del centralisme fanàtic que n’ha dictat les polítiques d’ençà de fa dècades.
Junts i Esquerra han decidit de col·laborar obertament amb l’estat espanyol i, per calmar els seus votants, els han promès que n’esgarraparien un tros del pastís. La realitat és que se l’han començat a menjar abans no arribi a taula i, a més a més, pretenen de fer-los creure que aconsegueixen el control de la cuina.
