1. Al pas soterrani de l’estació del tren de Llavaneres, in illo tempore, un(a) tal E. va escriure el conegut vers d’Ausoni sobre el pas del temps: ‘Collige Virgo Rosas’. Els dits dels poetes conserven la memòria de les roses collides, però les donzelles, no, si fem cas del cantant Salvatore Adamo, que els anys seixanta del segle passat va tractar el tema clàssic del temps fugisser amb una impaciència misògina (‘Quand les roses’). Segons ell, temps era temps, quan les roses eren florides, les noies sortien a collir-les i els jardins s’omplien de faldilles, però quan es van fabricar flors artificials i hom podia collir-ne tant a l’estiu com a l’hivern, les noies modernes –aquelles consentides!– se n’anaven a prendre l’aire (o a prendre vent, en la gens indissimulada intenció del cantant). Pau Riba lligava l’esfullament de la rosa de Sant Jordi a la brevetat d’un coit de circumstàncies, però la noia de la seva cançó (‘Rosa d’abril’, dedicada a Joaquim Jordà) era francesa, o sigui, que l’exemple moral venia agafat una mica, i ja em sabran disculpar, per les fulles del rave. Les roses, Jacques Brel les declinava al compàs del tango (‘Rosa rosae’), acompanyat d’un cor de nínfules que hom s’imagina més aviat desuniformades. Al jardí dels cinc arbres de Sinera, Salvador Espriu collia la rara rosa blanca abans d’entrar a les fosques estances. Temps era temps. No sé pas com es troba a hores d’ara la producció de roses al Maresme, però la invitació de l’anònim(a) grafitador(a) de Llavaneres a collir-ne consentia l’optimisme. Si més no, les donzelles tenien assegurada la de Sant Jordi, sempre que el xicot les comprés al paquistanès, magribí o gitana de torn; ara, pel que col·legeixo, les noies en edat de merèixer han de conrear molts capullos la resta de l’any, que elles mateixes haurien de segar oportunament, si abans no són matxucades per una manada qualsevol.

2. Joventut, immaduresa, caducitat. Witold Gombrowicz, petit noble indòcil a fer-se gran, oposava la bella inferioritat dels joves a la lletja superioritat dels adults; segons ell, però, la revolta del Maig francès va ser producte dels adults i demostració palesa de l’afebliment de l’home madur enfront dels joves consentits –diagnòstic no gaire diferent, per cert, del que emetien els intel·lectuals comunistes de l’època. Mentre que Pierre Klossowsky atribuïa a la psicoanàlisi la fabricació d’eterns adolescents, Carlos Barral, que creia en el cos jove com a fortalesa de l’ànima, estava fins i tot disposat a negar en el seu nom per tal de fer-lo prevaldre –no en va conservava a la retina el bany d’una minyona. Per la seva banda, Gabriel Ferrater, rosa de Reus, i no despullada boca del poble, com la de Blas de Otero, s’hauria deixat ofegar per una noia amb blue jeans. Avui, quan la creació de gent immadura forma part dels pressupostos de l’estat i els adults són uns impostors del cos jove, és als joves de debò que pertoca de recuperar la consciència del món on viuen, si és que un dia hi volen viure com uns adults de debò. És clar que ja saben quin pa s’hi donarà, si, com en la cançó de Serrat, se’n van lluny de casa, quan el regne dels adults només els pot oferir contractes escombraria, jornades de dotze hores al preu de vuit, cases desokupades, motos per estimbar-se, transplantaments d’òrgans… (Els temps que corren no són aptes per a emmirallar-se com uns badocs ni per sortir a prendre l’aire com unes renoueres. Rebutgeu, gentils donzelles, roses marcides i segueu capullos d’hivernacle!)

3. Inèdit d’Attilio Bertolucci de 1931, ‘A una ballerina di tango’: la noia és una ampolla de coll llarg i els músics són homes foscos i callats. Com bé demostren Il conformista i Last Tango in Paris, Bernardo Bertolucci va heretar la flaca paterna. Penso en la generació republicana del meu pare, que era tanguista –Irusta, Fugasot, Demare–, i m’atreu la seva compacitat aparent: gent de fàbrica, setmana anglesa i hores extres, futbol i boxa, acràcia i excursions, nudisme a la platja del pont del Petroli i putes al Xino –xarxa metropolitana del sexe. En el gregarisme del jovent actual, no la sé veure, aquella compacitat; hi deu ser, però jo no la sé trobar. La meva imaginació cerca en la memòria l’estímul que el present li nega. (Parlant d’estímuls: Musil feia agitar-se les ales del nas dels vienesos bavosos per la Leontine de manera ben distinta de la d’una descocada cantant pentinada à la tango. Al barceloní Sagarra, el deprimien les noves cases d’un barri estàndard dels anys trenta, on s’imaginava que un tall vertical posaria al descobert cinc paelles amb la truiteta de costum, cinc matrimonis cardant, cinc cuineres cantant el mateix tango…)

4. Tres dones al portal. Una d’elles es troba marejada i, pels comentaris de les altres, sembla que li passa sovint. Penso: a veure si a la nit ja serà de cos present. Remembrança del dia que es va morir la mare del Cisco Alonso: tenia mal de cap, la filla va anar a buscar aspirines a la farmàcia i, en tornar, ja era morta. Leopardi recordava que, de nen (‘una persona natural’), quan veia marxar un visitant, considerava la possibilitat de no tornar-lo a veure mai més: ‘Ecco l’ultima volta, non lo vedrò mai più.’ (Però jo no sóc pas una ‘persona natural’, sinó una ‘persona afectada’ pels estralls de la vida, les rutines que anomenem cultura, i la visió d’un aire blau fosc, com el del poema de Larkin: ‘That shows nothing, and is nowhere, and is endless’.)

5. No m’estranya gens que Norberto Bobbio fos un fatalista. La ideologia jurídica del poder, emanada de Kelsen, deixa a mercè del sistema la validació i legitimació dels seus propis actes, d’on el segrest del dret per l’estat: per què estranyar-se, doncs, que els partits espanyols al poder practiquin una política totalitària respecte a Catalunya en nom de l’estat de dret? En el pla internacional, això aboca a la creença en la funció moralitzadora del dret, si ens oblidem de l’imperialisme o ‘globalització’: com s’ha passat, sinó, en un tres i no res, de la legalitat a la legitimitat, a la preeminència desproporcionada de l’estat sobre el dret? Bobbio ja citava la visió de l’estat ‘terrorista’ d’Isidor de Sevilla: ‘Prínceps i reis han estat elegits per dissuadir els seus pobles de practicar el mal mitjançant el terror i sotmetre’ls a les lleis per fer-los viure rectament.’ (Així s’explica que Felipe González (a) Isidoro i el borbó Felip vagin de bracet pel que fa a la naturalesa del seu estat: GAL o ‘a por ellos’, la mateixa cançoneta.)

6. Un barceloní amb ínfules renaixentistes i pretesament antinacionalista, dels que solien exhibir-se fotografiats amb Aznar i el rei, afirmava en un llibre que el franquisme era una cosa de comissaries i no tenia res a fer amb la cultura: al periodista que en feia la ressenya, li va caure la ploma –la ploma i l’espasa. La veritat és que el franquisme va colpejar fortament i despietada la cultura, però el periodista que bavejava, arcàdic, no sabia que un burgès només tolera ser colpejat per un altre burgès –embriac, si pot ser. (Entretant, la democràcia intermediària entre el franquisme i la veritat ha arribat per posar-ho tot en ordre: a Espanya no hi ha presos polítics.)

7. Elémire Zolla sobre el poder: ‘Quin és el secret últim del poder? Que la veritat i la força habiten entre els humiliats i els silenciats, i que qui els dóna la paraula n’esdevé senyor […] No sols la veritat habita entre els humiliats, també la força (futura) els hi és assignada. De fet, tot poder subsisteix mercès a un esquelet, que és la jerarquia; cada estrat rep autoritat des de dalt i transmet atributs des de baix: aquesta és la circulació de la sang de la força política. Però tota potència suscita, si és que no la troba, una potència oposada (i si no la té al seu davant, és fatal que s’escindeixi internament), i la potència rival estimula els estrats que pateixen la jerarquia fent pujar allò que és a baix. La mecànica dels equilibris socials requereix que la potència enemiga tingui per aliats aquells que la jerarquia imperant aixafa amb la seva mola.’ (Ara entendreu, descreguts, la posició dels indepactistes en la investidura de Pedro Sánchez Rajoy-Riverita.)

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb