10.03.2025 - 21:40
Ahir va fer trenta anys justs de la mort d’Ovidi Montllor. D’un Ovidi que fou, en essència, un home incòmode, tan incòmode com gran artista i encara més bona persona. La seua veu –sobretot aquella manera de recitar que ningú no ha pogut imitar mai– no admetia concessions ni tergiversacions. Cantant, recitant o actuant, Ovidi Montllor era sempre ell mateix: íntegre, radical i autèntic.
La seua biografia és coneguda: fill d’obrers alcoians, treballador en diversos oficis abans que artista, comunista i pancatalanista convençut i militant. Poca gent en la nostra cultura ha pogut unir amb tanta naturalitat l’ofici d’artista amb la condició proletària i molts pensem que, per això mateix, la seua figura traspuava una autenticitat enorme que tinc la sensació que els anys han anat fent créixer. Algú –lamente molt no recordar qui era, perquè la definició és perfecta– va dir que la diferència era que l’Ovidi no actuava: vivia.
Però, dit tot això, cal recordar, i hem de recordar-nos, que aquest país nostre el deixà morir en la penúria. Mentre la transició postfranquista anava consolidant un model cultural basat en la domesticació, també, de la cultura i sobretot de les músiques, l’Ovidi i molts altres noms de la cançó van anar essent relegats als marges, considerats “massa radicals”, “massa honests” o simplement “massa catalanistes”. De sobte, quan l’esquerra i els partits democràtics es van apoderar dels ajuntaments, els gestors polítics i culturals van passar a considerar-lo –no tan sols a ell, però especialment a ell– un vestigi d’un temps que s’havia de considerar superat. I van deixar de cridar-lo per actuar, i no feren res perquè la gent l’escoltàs mentre omplien de milions subvencionats i d’actuacions pagades qualsevol folclòrica andalusa que no hagués mogut ni un dit per la democràcia.
En això no vam ser un país exemplar. Ni ho som encara. Perquè dècades després també cal recordar i recordar-nos que el moviment independentista s’ha posat a parlar aquests darrers anys de tot excepte de cultura. I de llengua. Que sembla que són coses que molesten.
Siga com siga, la paradoxa és que, malgrat això, avui, trenta anys després de la seua mort, l’Ovidi sembla més present que mai. Les noves generacions l’han redescobert, les seues cançons circulen per les xarxes, hi ha places que porten el seu nom i fins i tot monuments i festivals que en commemoren la memòria: el mateix país que l’arraconà ara el reivindica i el fa lluir en samarretes llampants i en frases per a difondre a les xarxes socials.
La cosa, si fos així i prou, estaria bé, com una mena de final feliç passat el temps. Però tampoc no cal que ens enganyem. Jo ja m’he fet gran i la veritat és que no em sent capaç d’opinar rotundament si ara hi ha més Ovidis que continuen vivint precàriament, marginats i marginalitzats per la cultura oficial, esperant potser que la mort els atorgue el reconeixement que la vida els nega. Però, sabent com som i d’on venim, m’imagine que sí, que deu passar, això, i em dol, molt especialment avui.
Em dol perquè l’autèntic homenatge a l’Ovidi seria trencar com a societat amb aquesta dinàmica perversa que continua considerant la bona cultura com una mena de luxe innecessari per a les masses votants. I perquè, en qualsevol cas, allò que ens cal i ens caldrà sempre és precisament els seus continuadors, incòmodes i bons com ell: els Ovidis d’avui.
PS1. Aquests dies molta gent ha vist esbalaïda com els mitjans públics catalans han permès a Susanna Griso de provar de reescriure la història del seu comportament professional durant el moment culminant del procés. Per això mateix, avui és obligada la memòria d’allò que va arribar a fer. “Manipulació i sensacionalisme: el manual periodístic de Susanna Griso durant el procés”.
PS2. Jordi Goula posa avui el seu afilat bisturí sobre RENFE, ADIF i l’escàndol de Rodalia. Amb dades i records que cal tenir en compte per a entendre allò que ell mateix anomena una aixecada de camisa: “Rodalia? Paciència… fins que s’acabi”.
PS3. Grenlàndia vota avui en unes eleccions que s’han tornat d’interès mundial després de la intervenció de Donald Trump. Us les expliquem amb aquest article d’Alexandre Solano; però si voleu també podeu mirar aquesta Pissarreta –publicada fa poques setmanes–, en què explicàvem d’on ve l’interès per l’illa.
PS4. VilaWeb pot oferir de franc i a tothom totes les informacions que publiquem perquè 25.000 lectors expressen el seu compromís i solidaritat amb el projecte periodístic i nacional que representem fent-se subscriptors. En necessitem més per a poder abordar projectes molt més ambiciosos encara. Ens voldríeu ajudar? Aneu a aquesta pàgina.
