Lola Guitérrez, cinquanta-vuit anys, treballadora de la Diputació de Barcelona, fa poques setmanes va agafar un avió i va volar cap a Grècia. Aquesta mare de família tenia la intenció d’ajudar un refugiat kurd. L’havia conegut per Facebook i s’assemblava físicament al seu fill petit. La intenció era fer-lo pujar a un avió amb el DNI del fill i portar-lo a Catalunya. Els van detenir a l’aeroport, i ella va acabar a la presó. Ara alliberada, i novament a casa, explica en aquesta entrevista la seva experiència. I assegura que el seu cas no és pas únic: hi ha moltes dones que arrisquen la llibertat per ajudar refugiats que hi ha a Grècia. En alguns casos són parentes, però de vegades desconegudes, com ella, que volen ajudar.

Per què vau anar a Atenes?
—Vaig anar a Atenes a buscar un jove kurd per diferents motius. El fonamental és ideològic: ja està bé de l’Europa fortalesa, i que la gent hagi de morir al Mediterrani. És una realitat massa punyent. I evidentment havia anat a totes les manifestacions i concentracions, però em va semblar que una acció individual podia ajudar. L’acció, doncs, és individual. Però ens enganyaríem si ens penséssim que és una acció única. Hi ha molta gent que ha fet això mateix.

Com el vau conèixer, el jove kurd?
—Per Facebook. Des d’aquí, a Barcelona, per internet, vaig veure que penjava coses demanant ajuda al seu mur. I vaig posar-m’hi en contacte. Ens vam conèixer així. I el vaig voler ajudar. El meu pla va ser comprar-li un bitllet d’avió i anar a Grècia amb el DNI del meu fill petit. El meu fill i ell tenen una certa semblança física. La idea era volar junts de tornada, i que ell es fes passar pel meu fill. Aquest era el pla. I que quedi clar que aquest noi no és menor, com algú ha dit. No tinc constància de la seva documentació, però no em consta que sigui menor. A l’aeroport d’Atenes hi ha controls extres i ens van detenir. Unes companyes que vaig conèixer a la presó em van dir: mira, el teu cas és com el d’una companya francesa. Una dona va fer igual com jo: agafar el passaport del fill i intentar ajudar un noi que havia conegut per internet. Com jo. Va intentar-ho dalt d’un ferri. I els van detenir.

Quines històries.
—És d’allò més natural. I en el meu cas volia ajudar una persona que amb prou feines coneixia. Però imagina’t els familiars. Una dona siriana que vaig conèixer, amb papers legals a Suècia, agafa i se’n va a Atenes a buscar la seva nebodeta, que feia dos anys que era en un camp de refugiats. És natural que ho intenti o no ho és? Encara que sigui amb papers falsos. Ho és. No és gens estrany. Gens. La meva acció és individual. Vaig fer-ho tota sola. Però és evident que no és un cas únic.

I veig que moltes són dones.
—De la meva estada, en vaig treure la sensació que les que arrisquen la llibertat per anar a buscar els nens, els joves, els fills i filles, són les dones. He vist casos amb nebots i amb fills rescatats amb èxit o no per dones. Moltes, soles, separades, valentes. Capaces de fer el que fos per salvar la filla o la nebodeta. No dic que aquestes accions siguin cosa de dones. Jo dic allò que he vist. No res més.

El noi on és, ara?
—El van deixar lliure i viu a Atenes. Ara l’ajuden unes altres persones. Sé que té oncles i cosins a Alemanya. La resta de la família, l’ha perduda. Tota.

Un cop us van detenir, què més va passar?
—Vam passar tres dies al calabós de l’aeroport. Ell amb els homes, jo amb les dones. I a ell el van tornar a la ciutat, si ho he entès bé, al cap de poc. No t’ho puc assegurar. A mi, al cap de tres dies, la jutgessa decideix de deixar-me lliure sense fiança quan veu que no ho feia per diners. Però per sorpresa meva em pugen dins un cotxe, a la nit, i quan em pensava que em deixaven lliure, em porten a una presó. No entenia res. La policia no ens va explicar res, ni a mi ni a una noia kurda que havia intentat marxar, i que m’acompanyava dins el cotxe. No ens diuen on anem. I on anem a parar és Elliniko. El que aquí en diem CIE. Una presó per a estrangers. Ens tornen a fer despullar i ens escorcollen. A la presó hi sóc des del dia 30 fins al dia 8. Finalment, custodiada, em porten a l’avió de tornada. I arribo a Barcelona. Aquesta és la història.

Com era la presó per dins?
—Era una antiga base nord-americana. Em va cridar l’atenció la quantitat de tanques que hi havia més enllà de l’edifici. Té una cabuda per a unes vuitanta persones. Érem 37 dones. S’hi podia estar. La higiene de l’espai va a càrrec de les preses. Per sort, perquè si no seria terrible. Les cel·les i habitacions tenien una cabuda de 12 persones. A la meva, érem 8. Tot és d’obra. Cap moble. I uns matalassos. Uns més nets, uns altres més bruts. Imagina’t un rectangle amb un passadís al mig. Cel·les a banda i banda. Ens tancaven dins les cel·les només per als recomptes, tres cops al dia. La resta podíem anar d’una banda a l’altra. Fins i tot a la nit la porta era oberta. I el pati era de 300 metres quadrats. Companyes em deien que, comparades amb algunes altres presons, era un hotel de cinc estrelles. Hi ha presons a tocar de Turquia que són illes i que són molt bèsties. En tinc fotos i conec gent que hi és. Hi ha vàters on brolla la merda, ampolles plenes de pipí, matalassos escabrosos, rates que se’ls mengen. Condicions molt bèsties.

Què hi vau veure, dins la presó?
—Jo tinc cinquanta-vuit anys i era de les més grans. La més joveneta era una noia de quinze anys. Siriana. No sé quant temps feia que hi era. Va entrar una albanesa que semblava més gran que jo. Però vés a saber, si ho era. La mitjana d’edat era de trenta-cinc o quaranta anys. Venien dones de l’Irac, kurdes, alguna de l’Iran, Bòsnia, Albània, Geòrgia. I també gent que havia fet com jo. O sirianes amb papers de Suècia, legals, que volien ajudar familiars seus i també havien vingut a Grècia per ajudar.

Quant de temps feia que hi eren?
—Una russa, sis mesos. Legalment des que signes la deportació poden trigar sis mesos. Alguna gent havia signat la deportació. Però algunes altres demanaven asil. Per exemple, una companya del Congo, víctima de represàlia política: la van detenir i violar i va salvar la vida per casualitat. Quan va establir contacte amb el seu país, va saber que li havien mort tota la família en represàlia contra ella. Doncs era a la presó. Ni asil ni punyetes. Volia anar a Bèlgica, que és on viu el seu marit. No sé si se’n sortirà. Allà he après que tot és molt lent i que la informació és zero. Ni que tinguis advocat, la policia és qui té el poder. Desgraciadament és així. I en el meu cas això s’ha demostrat clarament.

Què voleu dir?
—Com he explicat, la jutgessa em va donar la llibertat el dia 29. I se suposa que podia anar-me’n lliure. Però en lloc d’anar lliures, la policia decideix que jo no puc sortir. Perquè em cataloguen de persona perillosa per a Grècia. El meu advocat em diu que això ho permet una llei recent. És un advocat grec, que em van trobar amics grecs que tinc. No tinc la llei a la mà. M’agradaria tenir-la. Però és el que em diu l’advocat: si la policia veu criteri de perillositat pot tancar-me, hagi dit el que hagi dit el jutge. Perquè el jutge a mi m’havia deixat lliure sense fiança. Doncs a la presó.

Que bèstia.
—Per mi, va ser la cosa més al·lucinant. Pensava que em deixaven lliure i em vaig trobar altre cop a la presó. Va ser un dels moments més durs. Crec que per una banda ho van fer per ideologia, però per una altra banda la llei els ho permet. Sí que sé que el cap de policia em volia fer servir d’exemple. D’escarment per a la gent que fa aquestes coses. Perquè hi ha molta gent que fa com jo.

No sé si m’he deixat res de preguntar.
—Només vull afegir que, si ara ho explico als mitjans, és perquè els CIE d’aquí no crec que siguin gaire diferents dels d’allà. Si parlo amb vosaltres és perquè vull sensibilitzar. Hem de tancar els CIE i obrir les fronteres i acollir els refugiats. Aquesta és la clau.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb