Una llum entre Islàndia i Xile

Recordar per construir, recordar per enfocar amb la llum cap endavant sabent què tenim darrere, recordar així, com ho fan aquestes dues autores que goso dir que gràcies a mi ara són amigues, col·legues de llum

Tina Vallès
08.09.2022 - 21:40
VilaWeb
“...dues autores que dins del meu cap, dins del meu món, es coneixen i es llegeixen”

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

No sé quants quilòmetres hi ha de Reykjavík a Santiago de Xile, no sé com se suposa que s’han de comptar els quilòmetres quan hi ha aigua pel mig, es compten en línia recta?, es mira com arribar a destinació només trepitjant terra?, des de quan es van començar a calcular les distàncies sense patir si hi havia mar pel mig? No sé quants vols has d’agafar per anar d’Islàndia a Xile, si hi ha gaire gent que faci aquest viatge en un sentit o en l’altre, si hi ha o hi ha hagut mai gaire connexió entre xilens i islandesos. Però jo sé que hi ha com a mínim un lligam entre aquestes dues terres, potser només l’he vist jo, potser me l’estic inventant, però jo he vist una línia de llum (de llum!) dibuixant-se entre aquestes dues ciutats, Reykjavík i Santiago de Xile, una línia traçada per dues autores que dins del meu cap, dins del meu món, es coneixen i es llegeixen. Parlo d’Auður Ava Ólafsdóttir i Nona Fernández, i concretament dels llibres La veritat sobre la llum (traducció de Macià Riutort, Club Editor, maig de 2022) i Chilean Electric (Minúscula, 2018; ja us en vaig parlar en un article).

Des de les primeres línies de la novel·la d’Ólafsdóttir em va ressonar la història de l’àvia de Fernández. T’adonaràs que les coses que no passen no són menys importants que les que passen”, ho diu la bes-tia de la protagonista i em serveix de pretext, d’excusa, per teixir aquest lligam entre les dues autores, que em penso que tenen una manera de narrar i sobretot de estructurar” la narració que m’és inevitable emparentar; l’una fixant-se en els records de la seva àvia xilena, l’altra construint una ficció de generacions de llevadores islandeses, però totes dues recercant en la memòria i en la llum, la llum elèctrica o la llum natural, la llum en un sentit literal o la que veiem en néixer, però la llum i tots els seus matisos i ombres, la llum quan ens enlluerna i quan ens falta, perquè “el millor temps per entendre la llum és quan n’hi ha menys”, ho diu Ólafsdóttir i estic segura que Fernández ho comparteix, puc parlar per ella, que l’he llegida, les agafo totes dues de les mans i les uneixo.

És que Ólafsdóttir m’ha fet tornar a pensar en els records familiars com ho va fer Nona Fernández ara fa quatre anys. Les persones caiem en l’oblit”, escriu. El nostre record no perviu més de tres generacions. Tard o d’hora arriba un punt que només queda una sola persona que es recordi d’algú. Potser només en recorda el nom. I al final no queda ningú que sàpiga que hem viscut.” He tornat a recordar (m’haureu de perdonar la repetició) com n’és d’important recordar, i que això no sigui llegit amb cap tel de nostàlgia. Recordar per construir, recordar per enfocar amb la llum cap endavant sabent què tenim darrere, recordar així, com ho fan aquestes dues autores que goso dir que gràcies a mi ara són amigues, col·legues de llum.

És veritat que quan per presentar una novel·la recorrem a allò de les diverses generacions de dones de vegades se’ns obre un abisme de mandra difícil de salvar, perquè són tants els pastitxos escrits a partir d’aquesta premissa, les tres dones (per què sempre són tres, per què no cinc, set, tretze, vint-i-cinc?, és pel que diu Ólafsdóttir de les tres generacions?) que se succeeixen i tenen vides calcades amb pocs canvis, sobretot les dues primeres, fins que arriba la tercera i trenca aquella tradició o aquella condemna i resol el conflicte de la novel·la com qui s’espolsa el sucre de l’ensaïmada després d’esmorzar, plis, plas, i au, trama tancada i ben travada, amb llacet de vellut fent joc amb la coberta. Però en el cas d’Ólafsdóttir (i en el de Fernández, aclarim-ho per si de cas) no heu de patir gens per això: hi ha unes dones de generacions diferents en dansa dins de la història però ningú es mira ni la seva vida ni la seva trama com si fos una estructura narrativa que cal que encaixi com un rellotge suís, tot llisca com la vida, com la llum, amb ombres i coses que no lliguen, perquè la versemblança només funciona, i d’aquella manera, en la ficció, en un tipus de ficció.

Les persones caiem en l’oblit”, li llegeixo dir a Ólafsdóttir i em ressona Fernández a la Plaza de Armas de Santiago de Xile, i torno a mirar-me el mapamundi del menjador i a dibuixar una línia d’Islàndia a Xile, una retxa de llum solar divideix el mapa en dos mentre m’entretinc repassant la ratlla amb el dit i pensant en la Nona i l’Auður, en quina de les dues ha volat o volarà al país de l’altra abans, en quina de les dues llegirà a l’altra abans en la vida real que no és la que tinc dins del cap, dins del meu món, on elles dues ja són col·legues de llum i em claven, totes dues juntes, amb les mans agafades com qui talla un pastís nupcial, un nou revés perquè recordi sense nostàlgia, per l’afany de construir il·luminant històries, les nostres històries.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes