Lloques, ballestes i enagos: vocabulari caramellaire imprescindible

  • D'on prové el mot "caramella"? Què són les lloques i per què es diuen així? Com s'anomenen les peces de vestir dels caramellaires? · Detalls i curiositats d'aquesta festa tradicional

VilaWeb
Jordi Badia i Pujol
06.04.2023 - 21:40
Actualització: 09.04.2023 - 11:28

Les caramelles són una tradició que encara es manté molt viva a Andorra i al Principat de Catalunya (en més d’un centenar de poblacions d’unes vint-i-cinc comarques). N’hi ha de molt diverses: amb cantades i prou, amb cantades i ballades; n’hi ha de desarmades, n’hi ha d’acompanyades de trabucs i n’hi ha que tenen per element central la ballesta, que encara que ho sembli no és pas cap arma. N’hi ha de centenàries i n’hi ha de força recents. N’hi ha que duren un dia, n’hi ha que en duren dos… (Vegeu totes les cantades en aquesta pàgina de Festes.org.)

Em centraré en les caramelles que conec, les de Callús (Bages), que són antigues i alhora molt vives. Per presentar-vos-les, partirem del vocabulari que qualsevol caramellaire ha de dominar i, si escau, n’explicarem l’origen.

D’on ve “caramella”?

Una caramella és una mena de flabiol que abans tocaven els pastors. La paraula ve del llatí calamella, que volia dir ‘canya petita’. En català, ja trobem el mot caramella en un text de Ramon Llull, de fa més de vuit-cents anys. Amb el pas del temps, el mot va eixamplar el significat i va passar a anomenar la colla de gent que cantava a les festes. I, més tard, les caramelles ja no era el grup de cantaires i prou, sinó les cançons que es cantaven en aquestes festes, sobretot per Nadal i per Pasqua.

La paraula caramelles no costa gaire de dir, però quan la gent va voler posar nom als cantaires la cosa es va començar a complicar, perquè caramellaires ja és més enrevessat. I vet aquí que molta gent, per escurçar-ho, en deia camellaires o camillaires. Aleshores, si dels cantants en deien camillaires, les caramelles es van convertir en camilleres, camelleres, camigeres… I encara avui hi ha gent que ho diu d’aquestes maneres.

Les lloques

Mentre els caramellaires canten al carrer, hi ha tot de parelles de joves que s’encarreguen d’anar a trucar portes per arreplegar diners. Són les lloques. Una lloca és una gallina que cova els ous i els pollets. Per a entendre què té a veure la recollida de diners amb la gallina covadora, hem de recular en el temps.

Abans el premi que la gent donava als caramellaires no eren pas diners, sinó ous, i, amb tots els que aplegaven, al cap d’uns quants dies feien un bon tiberi amb unes truites ben grosses (una truitada). El dia de Pasqua, quan cantaven les caramelles, a mesura que recollien els ous els anaven ficant dins unes portadores que traginaven a cavall d’una mula. I aquesta mula l’anomenaven la lloca (com si covés els ous que duia damunt). Doncs vet aquí que aquest nom s’ha mantingut fins avui, encara que els ous ara siguin diners i les mules s’hagin convertit en joves trempats i eixerits.

Una lloca de les caramelles (imatge: Costumari català, de Joan Amades).

La ballesta

L’origen i el valor de la ballesta ens l’explica Joan Amades al Costumari català: “Cada colla sol portar una alta perxa i al capdamunt una cistella ben guarnida amb flocs de cintes, flors i picarols. Aquesta cistella, un cop feta la cantada, l’acosten a la finestra de la casa per tal que hi posin el present destinat als caramellaires. Un parell o més d’aquests van proveïts de ballestes (mena d’estri plegable i extensible, format de llistons) per mitjà de les quals fan arribar flors a la finestra de la casa en agraïment al present rebut.”

Ballesters tirant la ballesta en un balcó de Callús (Bages).

Avui, les ballestes fan la funció primitiva, però també la de les perxes. Com que el “present” ja no són ous, a la punta de la ballesta, al costat de la flor, hi ha una barretineta que fa de bossa perquè els veïns hi deixin monedes o bitllets. La ballesta ha esdevingut un veritable símbol de les caramelles, si més no a Callús i a Súria.

La vestimenta

Els vestits de caramelles són els tradicionals catalans. Els nens i els homes van vestits amb camisa blanca, llacet, faixa, barretina vermella, pantalons negres i espardenyes. Les nenes i les dones porten camisa blanca, faldilla estampada de flors, mitges blanques i espardenyes vermelles. Les nenes, a més, poden dur un cosset (peça sense mànigues que cobreix el cos), un davantal de seda negre, un ret (bossa de malla per a retenir els cabells) i uns maneguins. Totes aquestes peces exclusives de les nenes desapareixen quan passen a la colla dels grans, però s’hi incorpora un cinyell vermell. Opcionalment, moltes dones duen uns enagos, una falda –generalment blanca– que va sota les faldilles per donar-hi vol (també se’n pot dir faldeta).

Aquests noms de peces de roba presenten unes curiositats lingüístiques. En primer lloc, molta gent no diu cosset i maneguins, sinó que fa servir els castellanismes corpinyo i manguito, que s’haurien d’anar desterrant. Per una altra banda, el mot ret (que en català és masculí) no procedeix de l’espanyol red, sinó directament del llatí rete; el tenim documentat d’ençà del segle XIII. I, finalment, enagos és un mot acceptat, procedent del castellà enaguas. Antigament, en castellà en deien naguas, mot pres del taïno de Santo Domingo. També s’admeten les formes enagües i sinagües.

“Aire!”

Si assistiu a una cantada de caramelles, sentireu en algun punt de la cançó aquest crit: “Aire!“. És una expressió que vol encomanar moviment, energia, coratge… Prové de les sardanes: quan el ritme de la dansa es torna més marcat i més alegre, algú de la rotllana crida “Aire!”, i tot agafa embranzida. És una manera d’encoratjar tota la colla a moure’s, a saltar i a puntejar amb energia, amb joia. Doncs això es trasllada també a les caramelles: en el punt culminant de la cançó –que sol ésser una sardana o un vals–, quan les ballestes s’enlairen cap al cel i desafien la llei de la gravetat, els cantaires criden amb braó: “Aire!” És un moment màgic, el cim de la Pasqua.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any