El llibre imprescindible per a viatjar fins a l’infinit i més enllà

Fins no fa pas gaire, quan algú havia d’emprendre un viatge una mica llunyà s’amarava de totes les guies possibles i fins i tot llegia algunes novel·les o llibres que passaven al país o la zona on pensava viatjar. De fet, el viatge en si ha propiciat tota una literatura que ve de molt lluny. Un dels texts més antics que es conserven és el Periple d’Hannón, del segle IV abans de Crist, en què aquest monarca púnic informa del viatge que féu fins a l’Àfrica atlàntica. Si anem a la literatura de ficció, l’Odissea és un altre gran llibre de viatges, com també ho seria Les argonàutiques, d’Apol·loni de Rodes, que ens fa seguir les aventures de Jasó i els Argonautes a la recerca del velló d’or. Si el viatger fos de Barcelona, és possible que fins i tot abans d’emprendre la seva aventura s’endinsés en el fabulós món de la llibreria Altair i es deixés seduir per tota la bibliografia a l’abast de la seva destinació. És clar que això era abans d’internet, perquè l’arribada de la xarxa ho va canviar tot i ara les guies de viatge molt sovint són en línia i sense el filtre del redactor de la guia.

Ara, hi ha certs indrets on encara tan sols es pot viatjar amb una bona guia turística. I ara que han començat els viatges a l’espai i que sembla que cada vegada anirà a més (sempre que tingueu diners per a pagar-los), hi ha un text de referència imprescindible que no podeu deixar de llegir: Guia turística de l’univers, d’Emiliano Ricci, que acaba de publicar Cossetània en català gràcies a la traducció de Joan Casas i que es presenta com una eina fonamental per a descobrir l’espai entre mons alienígenes i monstres celestes.

Al pròleg, Emiliano Ricci ens deixa ben clares les seves intencions: “De guies turístiques espacials no n’hi ha gaires. I malgrat que ja fa temps que existeixen agències de viatges interplanetàries, i que diverses companyies aeroespacials ofereixen vols a destins de més enllà del nostre sistema solar, algunes a preus força competitius, el cosmoturista tot sovint és abandonat a les pròpies forces a l’hora de crear unes vacances a l’espai, amb el perill que, en lloc d’una ocasió per a explorar mons increïbles, s’acabin convertint en un motiu de frustració, o potser fins i tot de perill. El fet és que –malgrat que a hores d’ara un viatge interplanetari o interestel·lar sigui, comparat amb un passat recent, extremadament segur per als passatgers, amb pilots de gran experiència i tripulacions especialment ensinistrades, a bord d’astronaus amb totes les comoditats típiques dels vaixells de creuer– no saber amb quin equipament s’ha de baixar en un planeta, quina trajectòria s’ha de recórrer per arribar a una estrella determinada, o de quins ‘monstres del cel’ és convenient mantenir-se apartat pot ser, literalment, letal.”

Així doncs: “El turisme espacial ja és una cosa madura i ens imaginem que ningú no vol arribar sense preparació al seu ‘bateig de vol còsmic’, que és molt més impressionant que no pas el ‘bateig de l’aire’, com fàcilment poden confirmar tots aquells que l’han viscut. Queda aclarit, doncs, el motiu d’aquest guia. Que a diferència d’aquells atles –preciosos, és veritat– de paper setinat, feixucs i de gran format, plens d’il·lustracions i d’esquemes, no pretén ‘impressionar-vos’ amb fotografies en colors espectaculars de superfícies planetàries, nebuloses i galàxies, sinó que us proporciona les informacions essencials per a saber, planeta per planeta, astre per astre, què heu de visitar, quines excursions projectar, com organitzar el creuer de la millor manera possible sobre la base del vostre desig d’aventura.”

Primera parada, la Lluna

El llibre es converteix així en una eina fabulosa de divulgació científica, d’una banda, de ciència-ficció, d’una altra, i encara més, un bon compendi de cultura pop vinculat amb l’espai. Ho veurem més bé amb alguns exemples. La primera etapa del viatge és, és clar, la més pròxima: la Lluna. L’únic espai fora del planeta en què l’home ha posat el peu. Per a aquesta primera parada, Ricci ens recorda que cal saber caure bé, atès que els salts amb la gravetat lunar poden ser molt alts, i que la primera parada obligatòria és la regió lunar que va ser el “teatre de l’allunatge” de la missió Apollo 11. “Per trobar el lloc exacte, a l’angle sud-occidental d’una plana de lava que s’anomena Mare Tranquillitatis, només cal connectar el navegador lunar i adreçar-se a les coordenades lunars 00° 41’ 15’’ N, 23° 26’ 00’’ E.” Ricci diu: “Allà no us podreu estar de fer-vos una selfie amb la bandera dels Estats Units plantada en aquella ocasió, sobre el fons d’un cel negre com el petroli a causa de la manca d’atmosfera”, i adverteix d’anar amb compte de no esborrar les petjades de Neil Armstrong i Buzz Aldrin. Què més ens cal fer, a la Lluna? Una excursioneta pels Montes Apenninus, una visita al cràter Copernicus, dedicar-se a observar la Terra i endinsar-se en aventures a la cara oculta, com per exemple, enfonsar-se en un cràter de més de 2.500 quilòmetres en què es poden trobar dipòsits d’aigua glaçada. I, finalment, “una última recomanació: abans de fer front a l’experiència de la cara oculta –que segurament tindrà un fort impacte emotiu sobre vosaltres, perquè per primera vegada a la vida us trobareu sense veure el vostre planeta i coneixereu una sensació de profunda solitud– recordeu de portar a sobre la banda sonora adequada per fer-vos companyia, a partir de l’àlbum dedicat tot sencer a aquest hemisferi: The Dark Side of the Moon, de Pink Floyd.”

Com podeu veure, una combinació entre els records de la conquesta de l’espai, les aventures físiques, l’observació del paisatge i la cultura pop.

La guia turística continua amb un recorregut que ens ha de portar, en primer lloc, a Mart, per continuar amb Mercuri, Venus, Júpiter, Saturn, Urà, Neptú, els cossos menors fins ara considerats planetes, com ara Plutó, el Sol i els altres planetes, els exoplanetes, la Via Làctia i els seus forats negres i, finalment, els viatges intergalàctics. De totes maneres, i com molt bé explica Ricci en l’epíleg de l’obra, aquest viatge és impossible. Malgrat que tot allò que diu és demostrat científicament i que en teoria seria factible observar tot allò que ens proposa, l’entrebanc rau en el desplaçament mateix.

Un impossible: la velocitat de la llum

“Existeix un límit físic insuperable, el de la velocitat de la llum. Cap cos amb massa –com una astronau, posem per cas– podrà atènyer mai aquesta velocitat, prerrogativa només de partícules privades de massa, com els fotons, els quàntums de llum. Òbviament, en un futur podem suposar que hi haurà mètodes de propulsió més eficaços que els actuals i que es projectaran motors que ara poden semblar de ciència-ficció, i ja hi ha moltes recerques, i fins i tot alguna experimentació, per poder arribar almenys a les estrelles més pròximes, però ens temem que viatges a grandíssimes distàncies ens seran interdits per sempre.” Una altra dificultat seria aconseguir prou menjar i aigua per poder fer el recorregut.

Ricci encara ens alerta de més dificultats, com ara la frenada. “La maniobra per entrar en òrbita al voltant d’un altre cos, o senzillament per canviar la trajectòria orbital de la nau, ho és tot menys una cosa senzilla, i segurament no té res a veure amb com ho mostren certes pel·lícules de ciència-ficció, amb molts efectes especials espectaculars, però amb enormes errors de física clàssica.”

Així doncs, tenim una guia fantàstica –amb glossari inclòs– per a uns viatges que de moment tan sols podem fer al sofà de casa i amb la imaginació, amb ganes de restar bocabadats davant les espectaculars sorpreses que el cosmos és capaç d’oferir. Veurem quant triguen a aparèixer guies de regions més concretes on sí que podrem acabar anant, com ara la Lluna i Mart. De moment, tenim la primera aproximació general i un estímul per arrencar.