La llibertat dels presos no significa la llibertat del país

«Sobre una sensació de victòria serà difícil de construir un moment d'indignació. De manera que potser la cosa més important és preparar una altra via per a continuar intentant de fer efectiva la República com més aviat millor»

Vicent Partal
Vicent Partal
20.01.2019 - 20:51
Actualització: 20.01.2019 - 21:21
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

La imminència del judici contra els presos polítics catalans torna a centrar completament l’actualitat política en ells i en la repressió de l’estat espanyol. I és lògic que siga així. Durant més d’un any, el país ha expressat de mil maneres la solidaritat amb unes persones, amb uns polítics, que no havien d’haver passat mai les penúries que han passat pel fet d’haver estat fidels al mandat democràtic. Algú a Madrid va fer el càlcul que, amb el temps, el suport baixaria i s’equivocà molt. No únicament no ha baixat, sinó que, a mesura que s’acosta el judici, la campanya per a denunciar l’estat espanyol adquireix més força dins el país i, molt significativament, també a fora. Com va comprovar en la seua pell el primer ministre espanyol quan visità Estrasburg.

Convertir el combat per la independència en un combat bàsic pels drets humans ha estat el gran error d’una Espanya que avui ja podem dir que no ha sabut mesurar l’abast de la repressió ni els problemes que li havia de crear. Si bé també cal reconèixer que el judici i la solidaritat amb els presos i exiliats ha paralitzat el procés cap a la independència, que ha estat substituït per la defensa urgent dels drets civils, com a tasca prioritària.

L’independentisme ha resistit durant el 2018 una reacció bàrbara, mai no vista, amb una capacitat espectacular de sacrifici. Però el 2019, un 2019 que serà marcat fins a l’estiu pel judici, l’independentisme ha de mirar definitivament endavant i posar les condicions polítiques i socials per a fer efectiva la República. I això reclama, crec, pensar més enllà del judici i pensar-hi de seguida. Molta gent creu i diu que la sentència serà l’espurna que desencadenarà la reacció popular. Però, personalment, he de dir que no ho veig gens clar i que, per tant, seria important d’anar pensant com tornar a posar l’estat espanyol contra les cordes, igual com es va fer el Primer d’Octubre.

He dit que no veig clar que la reacció que el judici puga desencadenar en la gent siga definitiva i crec que hauria d’explicar per què. La meua sensació –és una sensació i prou– és que l’estat espanyol ha entès i ha assumit que el seu objectiu de màxims, aquells famosos vint-i-cinc anys de presó, són impossibles de dictar. Perquè, malgrat tot, els tribunals tenen límits i el desastre tècnic organitzat per l’infaust jutge Llarena fa molt difícil –del punt de vista purament tècnic, hi insistesc– d’aspirar a una condemna com aquesta. A més, la situació política d’avui, la defensa consistent dels presos i els exiliats al carrer i les victòries en més països d’Europa, sobretot a Alemanya, compliquen encara més la situació per al Tribunal Suprem espanyol.

Cal tenir en compte especialment que aquest judici és polític, com tantes vegades s’ha dit. I, per tant, el poder polític i la voluntat d’aquest poder hi tenen molt a veure. Cosa que fa pensar en la possibilitat real d’una condemna suau, perquè és això que interessaria més als actuals estadants de la Moncloa. I suau pot voler dir, per exemple, conspiració per a la rebel·lió o, encara millor, per a la sedició; res de malversació. I així, tot liquidat amb cinc anys de presó i per Nadal d’enguany a casa. Sense necessitat de demanar cap indult ni que el PSOE adopte cap mesura política. Sánchez podria dir que són els tribunals que ho han decidit i espolsar-se d’una manera eficaç l’evident pressió que rebrà de l’extrema dreta i de la dreta extrema.

Vist tot això que hem vist fins ara, l’arbitrarietat permanent del cas, ningú no pot fer cap juguesca més o menys segura sobre què passarà –i no seré jo qui la faça, ni vull que s’interprete com a tal tot això que he explicat adés. Però aparentment, de les moltes possibilitats que hi ha, sembla que tothom té coll avall que el tant per cent que s’acabe condemnant els dirigents polítics catalans a les penes més dures és baix. I com més baix siga, més sensació, justificada, de victòria tindrà la gent.

Però torne a l’inici. Sobre una sensació de victòria serà difícil de construir un moment d’indignació. De manera que potser la cosa més important és preparar una altra via per a continuar intentant de fer efectiva la República com més aviat millor –cosa que em consta que comença a passar. Perquè quan els presos siguen al carrer, i espere i desitge amb totes les meues forces que siga ben prompte, el país haurà de resistir encara aquesta situació, que tots sabem que tan solament té un remei: la consecució d’un estat independent. El país haurà de continuar lluitant, per tant. Haurà de continuar acumulant victòries com les de l’octubre republicà, per tant. I, sobretot, haurà de cercar la manera d’aconseguir la victòria definitiva. I crec que ningú no ho hauria de perdre de vista, això, ara que comença el judici.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
JOSEP AMILCAR ALBERT
JOSEP AMILCAR ALBERT
20.01.2019  ·  22:21

Pot ser a l’habitant de la Moncloa ja li estaria bé que li feren la feina, però hem anat veient que la claveguera de l’estat amb l’empenta i vistiplau de el preparao tenen la ferma voluntat que el procés judicial i el segrest dels polítics catalans servisca d’escarment. Així ho hem pogut veure en diverses ocasions. La darrera, les detencions de la passada setmana. El govern espanyol sense tocar bola i la virreina Cunillera encara no ha eixit del cau.
Les condemnes seran exemplars i quan el tribunal europeu sentencie hauran passat anys de presó i de repressió. Sí s’han de tragar el gripau ho faran. No els ve de nou.
Quantes vegades hem dit que no s’atrevirien i es van atrevir?
Més lliris no, per favor.

Núria Coma
Núria Coma
20.01.2019  ·  22:33

Coincidido amb Josep.
No crec de cap manera en condemnes suaus, a no ser que passi algun fet , no previst hores d’ara, però ja res és descartable o previssible.
Si no hi ha quelcom excepcionsl, de condemna suau, res

Imma Gassó
Imma Gassó
20.01.2019  ·  23:02

Doncs jo em temo que tindran les penes màximes. I sí, cal fer efectiva la República. Ja hem perdut un any per culpa d’ineteresos partidistes i batalles internes. Si no canviem els governants…

Josep Usó
Josep Usó
20.01.2019  ·  23:06

És tot l’Estat, qui està desbocat. I també deuen estar espantats. de manera que tampoc cal esperar una condemna lleu. En qualsevol cas, s’ha de tindre clar que s’han de buscar tota mena de vies per avançar capa la independència. A un matrimoni trencat i amb un maltractador, no hi ha cap reconciliació possible. En això, completament d’acord amb l’editorial.

Rosa Gispert
Rosa Gispert
20.01.2019  ·  23:19

Amb les direccions dels partits absolutament dedicades al judici, a discutir dels pressupostos espanyols, les eleccions municipals i a fer la traveta al contrari, dubto que hi hagi algú que estigui preparant res més.
Seguir centrant-ho tot en els presos és un greu error. Tant si la situació post judici és la que diu en Partal (tant de bo) com si és la contrària (el més probable) ens trobarem que un cop dictada la sentència tot s’ haurà acabat, estarem sense liders i sense objectius. A no ser que tinguem ben viu el nostre horitzó d’independència i un pla i una estrategia per arribar-hi, seguirem paralitzats.

Miquel d'Arenys
Miquel d'Arenys
20.01.2019  ·  23:56

Si hi ha una sentència amb penes mes suaus que les que demanden ara, malgrat un sol dia de presa és una injusticia, la salut emocional de molta,molta gent de l’ independentisme serà millorada substancialment, ara hi ha molta, molta gent que pateix per la situació dels presos i dels exiliats, per les seves families, dones, fills, pares grans, amics,etcètera, i pateixen també per aquesta espasa de Dàmocles que tenen sal damunt, amb aquesta barbaritat d’ anys de presó que els hi demanen. Bé, si per Nadal tenen el tercer grau, ja farà prou. Però això fara recuperar de la ferida molta i molta gent que ara se sent ferida i segons com derrotada, I això és imprescindible perque aquesta gent torni a tenir ilusió. No cal indignació, no cal, El que cal és ilusió, molta ilusió i esperança, i més coses, la indignació no és imprescindible.

Victor Serra
Victor Serra
21.01.2019  ·  00:04

No és cert que haguem aturat el procés cap a la independència. Simplement estem una mica despistats i encara no estem en condicions de guanyar la partida. Però aquest any és decissiu. Hi ha com a mínim, eleccions europees i Municipals. Hem de superar el 50% del vot i farem un salt decissiu. No entenc perquè això costa tant de veure. Ho hem de fer perquè no volem formar part de l’Espanya d’Aznar i VOX. Els judicis causaran indignació, però no resoldarn res . El que val és guanyar eleccions.

jaume vall
jaume vall
21.01.2019  ·  00:14

Ha passat sovint a la història que Catalunya està en el bàndol de les societats més decents. Al costat de les que si es mesura decència, justícia, progrés econòmic i benestar social, la balança s’inclina en favor de la qualitat del país, fent-lo homologable a les nacions més avançades. Ni cal continuar la reflexió, per sabuda… ni per inútil. Perquè sovint, també, aquesta circumstància no ha evitat estar en el bàndol dels perdedors.
Mala sort? Mmmm
Senzillament no aprofitar els vents de la història quan hi ha, també, decència, justícia, progrés econòmic i benestar social en els països que podrien ajudar-nos. En aquells periodes, la relativa riquesa a les butxaques ha actuat com a “soma” anestesiant. Després quan l’entorn ha esdevingut convuls, empobrit, i des de l’estat espanyol han escanyat més Catalunya, ens hem despertat de la migdiada, però els altres estats estaven preocupats de lluitar contra el feixisme, contra el comunisme, contra aquest o aquell actor potencialment desequilibrant… i Catalunya ha hagut de posar-se a la cua d’urgències. Com ara.
Està escrit : “Si no es coneix l’enemic i no es coneix les fortaleses i les debilitats d’un mateix, es perdran totes les batalles.” També diuen els experts : “El bon ús de les paraules i dels conceptes, no és suficient. Cal saber transformar-los en actes, en accions.”
Amb el risc d’incidir en el tema del got mig buit, però, ¿no sembla que aquests consells siguin adreçats directament als catalans que volen deslliurar-se del jou espanyol?

Antoni López
Antoni López
21.01.2019  ·  00:46

Les condemnes no poden ser exemplars en el sentit positiu del bon exemple. Seran un exemple obscè de l’ùnic que no ha fer la justícia: cometre injusticia. sigui la quantia que sigui. Si els absolguessin (!) després d’un any de segrest esteri-en obligats moralment(!!) a cercar el responsable de tant dolorosa astracanada. Si els perdonessin (?) serien uns desvergonyits, àdhuc de tot el que han demostrat que son. Aquest cas no encaixa en la lògica, ni en la moral i sobretot no encaixa en la justícia. Si els hi surt” barat (!!!) serà per
el “tiruliru” políc. ( Tiruliru: Ball esperpèntic dels anys cinquanta que va demostrar que hi havia ximples en els dos bandos)

ASERET ALMAR
ASERET ALMAR
21.01.2019  ·  00:47

No n’espero res de bo de l’Estat espanyol. Ara hem vist actuar el Deep estate i hem d’estar preparats pel pitjor. Qualsevol condemna que no sigui l’absolució és injusta i per tant els partits han de preparar-se i anar tots a una. La base ja estem farts de tanta política partidista.

Miquel Gilibert
Miquel Gilibert
21.01.2019  ·  05:58

Lamento molt posar aigua al vi, Sr. Partal, però la història ens mostra una sèrie de coses:

* Espanya ni ha patit ni pateix el més mínim per cap reacció internacional. Paraules són paraules i l’aparrheid no va caure per la vergonya internacional, sinó pels 30 anys de sancions. Que jo sápiga l’economia catalana va millor que mai i de Guindos és vicepresident del bce. Creu que estan gaire preocupats?

* Aquesta generació de polítics no ens durà a la independéncia, perquè malauradament han quedar desactivats i tampoc ni saben com. Passat el gravíssim error de no fer res el 10O, 3O o
27O i acatar totes les decisions judicials des del 21D, sense un moviment ciutadà organitzat, i la por apoderant-se de la ciutadania i de les cúpules, no hi haurà gaire més que gestos d’indignació. Si ara deixessin anar Forn i Junqueras, per exemple, vostè creu que s’arriscarien a encapçalar un moviment popular de desobediència, després del que han viscut? Vostè veu en Quim Torra, en Miquel Buch o en Pere Aragonès encapçalant la desobediència civil? Ara estem en la situació de la granota que bullen: ens aniran acostumant a més i més repressió. La nostra única esperança és la resistència i que una nova generació ho provi sense ser tan ingenus com nosaltres.

* Llargues condemnes són garanties de xantatge permanent. Des de fa 1 any i mig que ens dediquem a treure i posar llaços, muntar sopars solidaris i barallar-nos entre nosaltres. Deixant anar els presoners això s’acaba. No sortiran en 10 anys, amb sort i si no governa VOX i el PP (que probablement modifiquin, si poden, la llei). Acabarem simplement manifestant-nos cada diumenge per demanar l’acostament dels presos, com al país basc. Ah, per cert: com s’està veient en el recurs d’en Junqueras, una sentència del TEDH no vol en el fons dir res. Se la podem passar per l’engonal tranquil•lament. De totes maneres falten 10 anys com a mínim per això (3 o 4 de dilacions ací, com ja s’ha vist en els recursos, i 7 a Estrasburg)

Els catalans tenim la punyetera mania de pensar que hi ha línies vermelles que no traspassaran o que no se saltaran els seus mateixos procediments, o que Espanya mantindrà les formes d’un estat de dret. Fals i erroni: només mantenen les formes quan els interessa. Els seus procediments i garanties són paper mullat. Només cal veure les detencions de Girona, els nois d’Altsasu, el cas de les despeses de les hipoteques, la manada, els fons reservats i Villarejo..,

En fi. Si, cal un nou moviment popular. Però hauran de ser les armilles grogues durant molt de temps, perdent molt benestar, amb molts més presoners i probablement amb molts morts i ferits per la seva actuació (no la nostra- nosaltres no som violents ni ho serem mai). Ens cal molta menys estètica i molta més efectivitat.

joan rovira
joan rovira
21.01.2019  ·  07:28

Mentre mirava l’eclipsi de lluna seguint les indicacions del magnífic “Pols d’estels” d’Enric Marco d’ahir, he parat atenció als comentaris a l’editorial de primera hora d’avui i observo, a banda de la seva claredat, la coincidència en la referència a la història cíclica del país, que al meu entendre, tan malament s’ha explicat i és font de divergències i de desencís. No hem entès cap on giren ni com Europa, el Regne d’Espanya i Catalunya interactuen, perquè la història oficial ens ho amaga:

1/ sóc de l’opinió, que la societat catalana majoritària som on érem el 1931, el 1976 i el 2017: diferenciant-nos i separant-nos del Regne d’Espanya. Per tant, és un procés cíclic, que formalment encara no s’ha materialitzat; però existeix.

2/ l’aparició recent als mitjans de l’Europa fosca a Europa i el Regne en la direcció de 36 i no en la del 76 és perfectament coneguda i explicada per Mark Mazover, “Dark continent” 2009. (Títol mal traduït al castellà com Europa negra). La batalla entre liberalisme, comunisme i feixisme del segle XX continua al segle XXI.

3/ cal situar-nos no com la història oficial, catalana i espanyola, ens posen sempre a la zona de penombra sinó on la majoria de la societat sempre ha estat. Capdavantera en l’autodeterminació del país i en valors socials, econòmics i culturals tant al 31, 76 i 2017 perquè res s’ha acabat, ni perdut ans el contrari. No ens hem de deixar substituir per les versions importades o autòctones oficials, que amaguen la nostra el•líptica.

Nota: (Per exemple ahir a TV3 a la “Història del cinema català” s’escolta la veu del President Macià dient que declara la “República catalana” al balcó de la Generalitat i la claqueta ho fa, seguint amb la versió oficial de substituir els fets del poble, amb la bandera republicana espanyola. Així no!)

Anna CASACUBERTA
Anna CASACUBERTA
21.01.2019  ·  08:27

Per poder fer efectiva la República ens calen uns líders sense por i que animin a la ciutadania a tirar endavant i pel dret. Amb la por i la obediència a Madrid no anem enlloc.

Albert Miret
Albert Miret
21.01.2019  ·  08:46

Tens raó, Vicent. En una guerra no es pot estar pendent només d’un front, perquè si l’enemic és llest, utilitzarà el front per a fer de pastanaga i mentre tu bades amb això, te la fotrà per una altra banda, i crec que això és el que persegueix convidant a unes “negociacions” als nostres polítics a Madrid que tothom sap que són una maniobra per a perdre el temps.
A mi digueu-me il·lús i fins i tot hiperventilat, però jo crec que el front espanyol sap perfectament que cada vegada té més possibilitats de perdre la guerra, i és per això que l’extrema dreta del PP+Cs+vx (tots igual) insisteixen obsessivament a aplicar, no ja un 155, sinó una ocupació militar en tota regla a casa nostra. Saben el risc de perdre-ho tot que correrien, però ho veuen com a última oportunitat de domini quan nosaltres -segurament ja recolzats per diversos països que ja estan tips d’aguantar la injustícia de la Unió Europea contra Catalunya, diguem que ja s’ha acabat el bròquil, o ja se’ls presenti com a única sortida per salvar-se de la intervenció completa tipus Grècia. Darrere d’un posat de fatxenda com sempre fan hi ha autèntic pànic. Per això pacten amb el diable encara que els acabi costant el prestigi residual que els quedava davant de tot el món. No són ni normals ni intel·ligents les seves reaccions, sinó totalment desesperades. Ja estan al nivell d’ensenyar diàriament totes les seves misèries sense cap complex. Crec que avui només queda el fre que suposa per a la intervenció la figura del rei. Per això sonen veus per moltes bandes, fins i tot des dels EEUU que diuen que aquesta figura ja no té sentit a Espanya i que cal que dimiteixi. Espero que algú l’obligui ben aviat, perquè obriria moltes possibilitats polítiques per a resoldre el problema actual d’Espanya d’una manera més i menys pacífica.

Empar Valls
Empar Valls
21.01.2019  ·  08:47

Pretendre saber el com, el quan i el que passarà és inútil, ens limita i no ens permet confiar i aprofitar cada moment.
Hem esquerdat la crosta que ha construït Ñ, col·locant una cunya.
I vam descobrir que aquesta crosta també arribava a Europa. Per trencar-la del tot ens tocarà moure’ns pel mon.
La cunya està col·locada i l’hem mantinguda ferma. Aquesta ha estat la nostre feina aquest any i ho hem fet fantàsticament bé.
Ells estan intentant treure-la o destruir-la. El que fan i diuen, és fruit de la seva desesperació i impotència (el que fa Borrell, Extremadura, els judicis, les amenaces de Casado…).
Quan tinguem que actuar ho sabrem, com ho vam saber 1oct.
La nostra responsabilitat ara es mantenir-nos units, no barallar-nos i seguir confiant en nosaltres mateixos.
La pell del brau es cada vegada més prima i transparent, recordeu paciència i confiança.
Tot cau pel seu propi pes, cada cop que ens donen se’ls hi torna sol.

eva salas
eva salas
21.01.2019  ·  09:16

Miri sr. Gilibert, això d’esperar una altra generació no ho entenc. La generació som aquesta, cap altra ha tingut un context com enguany i no es tornarà a repetir.

Enric Vilar
Enric Vilar
21.01.2019  ·  09:35

I dale.
Catalanufos, cantants patriotes, viatjants amb banderas, “Catalanes todos”.
1-LA INDEPENDÈNCIA DE SOFÀ NO EXISTEIX.
2- “NO PREGUNTIS QUE POT FER EL PAÍS PER TU SINO QUE POTS FER TU PER EL PAÍS”, (apart de cantar i omplir carrers i viatges arreu del Món, que també)
Ara torneu a casa pacíficament, sobre tot, després de sortir centenars de milers sinó milions, i fins la propera. Au va….pregunteu.ho als taxistes.

JORDI BALBASTRE
JORDI BALBASTRE
21.01.2019  ·  09:50

Completament d’acord Vicent. Encara els haurem de donar les gràcies per una condemna suau. No hem arribat fins aquí per agrair res als represors.
Crec que ha status una molt mala idea substituir les estelades pels llaços grocs.
L’única via possible és la independència, la República de Catalunya i la llibertat i dignitat de totes els Catalans.

Josep Salart
Josep Salart
21.01.2019  ·  09:58

Reacció popular…. posar l’estat espanyol contra les cordes…. l’estat espanyol ha entès i ha asumit…. els tribunals tenen límits…. judici polític, interès d’una condemna suau…. fer juguesques?…

Sí que serà difícil de construir un moment d’indignació, però tranquils “el país haurà de continuar lluitant fins a la victòria final”…

Em quedo amb lo de preparar una altre via per continuar intentant de fer la República.
Ara be, hi treuria lo de intentar… això m’ha fet enfadar.
Intentar? Intentar que no els tenquin, intentar que no els condemnin, intentar que no treguin llaços grocs ni pancartes, intentar que surtin, intentar que anem units, intentar que no tingueu diner en els bancs espanyols.
Intentar?

Josep Sànchez
Josep Sànchez
21.01.2019  ·  10:08

No sé pas d’on treus tant d’optimisme, Vicent. Això em recorda quan deies que ells no tenien prou policies i donaves entenent que el context europeu no els era favorable per a una línia de repressió dura, a l’espanyola, etc., etc. Reconec que m’ho vaig creure tot.

La nostra situació no és gens envejable: els dos partits principals han renunciat a la desobediència i els veiem instal.lats en l’autonomisme (“només som el 47%”). Dividits, barallats i enganyant la gent, com sempre. Només tàctica de desgast, que no sé pas a qui desgasta més, si a E o als independentistes que encara ho són de debò i voldrien passar a una nova fase combativa. No sé si en queden gaires, de disposats a la lluita pacífica, a la resistència gandiana.

Pel que fa a les possibles penes, no hem d’oblidar que la majoria dels jutges són ultres, pel que es veu. A més, del PSOE no se’n pot esperar cap mesura que pugui ser interpretada com feblesa.

Robert Joan
Robert Joan
21.01.2019  ·  10:08

Totalment d’acord amb el Sr Gilibert. Seguim sense entendre qui són
els espanyols i, causat pel seu sentiment d’inferioritat, el menyspreu
que senten per qualsevol cosa que no sigui la “seva” Espanya monolítica, catòlica, apostòlica i romana.

Pel que fa a les sensacions, jo en tinc una altra:
1. Condemna forta de 25 anys, per la causa que els hi vingui de gust.
2. Uns anys efectius de presó amb els atenuants que vinguin bé: bon
corportament, col.laboració en tasques internes de la presó, etc.
3. 2024 desè aniversari de la coronació del borbó:
Amnistia dels corruptes del PP i de qui calgui i, com a torna, dels
presoners polítics catalans.

En qualsevol cas, no importa pel que fa a aconseguir la R.C. Crec que els liders a la presò ( i els de fora tambè) estan amortitzats.

josep SELVA
josep SELVA
21.01.2019  ·  10:16

Els presos ens han ficat en un bon embolic i això ha distorsionat tot el procés. El nostres polítics, tots, han demostrat també que no coneixen en absolut le mentalitat española i que no saben història. España sempre ho maximitza tot, no en va defensen aferrissadament les corrida de toros; dins aquest ceremonial de la mort hi ha l’essència de l’ánima espaÑola: la bravura, el domini, els trofeus, las orejas y el rabo, el descabello, l’arrossegament. Es la cerimònia de la mort cruenta, practicada per Cortés i Pizarro a América, EspaÑa no es rendeix ni negocia a Cuba i Filipines, els han de derrotar militarment. Gran error de càlcul dels nostres polítics pensar que EspaÑa es una democràcia; no ho ha estat mai no ho pot ser, sempre han manat les castes, com els toros de Miura, orgullosos de ser espaÑoles. Ho heu entés o encara no?
No crec que hi hagin penes “lleus”, en absolut, els importa ben poc el que facin o diguin a Europa o al mon. Ells, els defensors de les essències, des d’Aznar a Guerra, ho tenen ben clar, si perden el nord-est tambe perdran el nord, i si perden el seu Nord ho perden tot, quederan orfes i desfigurats. Abans d’aixó hi haurà guerra si cal.

Pep Agulló
Pep Agulló
21.01.2019  ·  10:17

INDIGNACIÓ ÉS UNA INICIATIVA REACTIVA

Amb una justícia espanyola desacreditada i amb les expectatives internacionals que genera el judici de l’1-O, estic convençut que es rebaixaran les penes però en cap cas seran unes condemnes suaus. Per tant la sensació de victòria serà del tot matisada.

Tornant al tema de la iniciativa de l’independentisme, no veig que en cap resposta a la repressió es pugui produir un moment d’indignació, una espurna col·lectiva. És difícil en un moviment reactiu que ha de respondre a atacs planificats en una estudiada escalada, llevat que no es produís un atac criminal per part de l’Estat amb morts.

Estic, doncs, d’acord amb l’editorial en la línia d’anar per feina. De crear una tirallonga de fites a assolir fruit d’una estratègia unitària, que seguin el GPS que ens parla Romeva, ens dugui a la creació d’un Estat.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

PS. ¿Per què alguns comentaris valoren les nostres possibilitats, de forma paralitzant, en funció de xocar sempre amb un poder de l’Estat espanyol quasi omnipotent? Quan és justament al contrari, la nostra iniciativa determina la seva feblesa. La repressió contra la democràcia és la carta dels perdedors.

Josep Ramon Alonso
Josep Ramon Alonso
21.01.2019  ·  10:46

Això que dius Vicent, també ho han entès els del tripartit de la dreta i extrema dreta.
Ara ja no dubten d’atacar amb les mentides més ignominioses, que abans no les compraven la resta dels ciutadans d’Espanya, però que ara si que les comencen a comprar. Ara ja tothom comença a creure que els més de dos milions de independentistes catalans som, xenòfobs, racistes i supremacistes.
Això és molt perillós, per que els pot donar la majoria suficient per fer d’Espanya el que ni en Franco va aconseguir per la força.
Tenen més força que mai, per que amb el potencial de les televisions estatals i les privades, clarament a favor del règim, controlen i orienten amb tertulians influencers a tota una massa de persones que es deixen enganyar per les mentides dels populismes fàcils.
Fins i tot els que passen penúries, que haurien de tenir consciència de classe social se’ls creuen i compren els seus postulats, si no hi ha pels d’aquí no hi pot haver pels de fora. Primer els de casa.
Però no s’adonen que als de casa no els hi donaran mai per que els interessa tenir-los com estan, per poder controlar-los millor.
Continua sent un problema de cultura social, creixement intel•lectual i consciència de classe.

Josep Castelltort
Josep Castelltort
21.01.2019  ·  11:10

David Escobedo
David Escobedo
21.01.2019  ·  11:15

Una condemna per rebel.lió és impossible!!!
Tot i que tots pensem que va ser una rebel.lió, el fet és que no va ser una rebel.lió segons el codi penal aplicable. I ja està, fi de la discussió, això ho sap tothom.

Molts pensem que efectivament els polítics es van rebel.lar, però que no va haver-hi una rebel.lió. Ni tenien capacitat armada ni la gent va respondre amb violència, sino esperant unes directrius que els polítics no podien donar i que, responsablement, no van donar.
El màxim que molts veiem, des d´un punt de vista jurídic, és desobediència i malversació. Però sense dubte que t´acusin de rebel.lió fa molta por, i aquesta és l´aposta indigne d´España: fer por. Penso que és indigne fer por quan és al teu abast fer Justícia.

Realment només hi han dues opcions: o més democràcia nostra, o més democràcia seva. O accepteu la situació i accepteu que no existeix derrota quan tens institucions i voluntat, o continuem perdent diners i oportunitats mentre assistim a la conquesta lenta i imparable de les institucions catalanes. Tots els que voleu canya us comporteu com el típic maltractador, us penseu que Catalunya es vostra i la preferiu destruïda abans que d´un altre. Però pareu atenció, perquè Catalunya no es solament vostra! Jo vull conservar les institucions, les sento nostres, vull que siguin institucions catalanes, no institucions espanyoles a Catalunya. Penso que la vostra estratègia és suïcida i irresponsable i dubto molt que estimeu aquesta terra.

Això va de democràcia! La democràcia és acceptació d ´allò que diu el poble per un canal acordat i consensuat, i jo penso que és un fet objectiu que el poble català avui, ara, no vol independència. Així s´ha manifestat democràticament en nombroses ocasions.
Els catalans definitivament no volen aquest nou pais que neix de la corrupció i que el que ens ofereix és un salt al buit inacceptable per tot aquell que no sigui embogit d´amor incondicional per la Pátria. Molts de nosaltres votem amb el cap, no amb el cor. I la vostra proposta és només emocional. És un mal tracte companys, no té contingut. Jo no el signo. I com jo dos milions de catalans més. Això no mereix una reflexió?

L´ordre natural dels factors s´ha invertit. Primer ve el projecte, després es vota. Aqui sembla que ningú recorda que el projecte que deieu que tenieu era mentida. No perquè ho digui jo, si no perquè ho han dit els vostres líders. No hi ha res. Si no esteu d´acord si us plau corregiu-me contestant amb concreció aquestes qüestions:

Quina estructura d´estat hi ha?
Quina capacitat financera?
Quin sistema per garantir la defensa territorial?
Quins aliats?
Quin poble? Quina majoria social i política?

Jo puc contestar aquestes preguntes referides a España en 0.001 segons.
Si vosaltres no podeu fer el mateix referit a Catalunya…aqui tenim l´arrel del problema i la causa per la qual no succeirà res, llevat d´aldarulls més o menys llamatius, ni ara, ni durant el judici, ni després del judici. Ni amb condemnes dures o suaus, ni amb batlles detinguts ni sense, ni amb porres ni sense porres. Res de res.
No oblideu que les persones deixem de sentir per saturació. Un estímul que dura massa temps o que es repeteix massa vegades simplement es deixa de sentir.

La unitat en temps moderns necessàriament es construeix en torn d´un projecte que toqui de peus a terra i basat en els ciutadans del territori. Ja no es construeix res perdurable només en base a un sentiment territorial diferencial. Primer perquè a una nació construida en base al fet diferencial no hi cap, per definició, el diferent. I segon perquè res construït en torn de la emoció és perdurable. El cor és volàtil, la hipoteca no.

joaquim peñalver
joaquim peñalver
21.01.2019  ·  11:57

aquests que n’eren els nostres polítics,en què pensaran quan feien l’ estratègia de la unilateralitat independentista?
Els resultats del 1O,10O,27O han fet evident el nivell polític,que tenien,que tenen,i per desgrat nostre no s’albira cap lideratge amb prou orgull i coratge. El summum és el tap que ens ofereixen el polítics causants d’aquesta malifeta amb la col·laboració dels mitjans nostres,ensabonant i estabornint el poble en declaracions dels presoners i exiliats que no fan res més defugí la decisió de la desobediència continua.A què dimonis es creien que jugaven?

XAVIER UTRILLA
XAVIER UTRILLA
21.01.2019  ·  12:09

Que Espanya s’hagi equivocat, pot ser a ulls del món, sí. Però a ulls espanyols no es contempla. Espanya ha fet d’Espanya i prou. I continuarà sempre així. Les condemnes, polítiques, dubto que siguin lleus, per uns més que per altres, veurem. El que hem de deixar clar, és que no acceptem aquest judici, aquestes imputacions són falses i l’absolució i restitució son l’únic admissible. Punt.
Però nosaltres, ens hem equivocat? Crec que sí. Que molt. Deixant la lluita per l’independència, per la lluita per els drets humans, en comptes d’utilitzar la lluita per els drets com a argument (un més, dels mil que no hauríem d’haver deixat de repetir) per assolir l’independència.
Fer efectiva la proclamació de la república, no tan sols és necessari, l’única opció possible, sino que, a més comença a ser urgent. (I afegiría, en la dècada següent, defensar-la aferrissadament, amb contundència i sense cap tipus de mirament, ni lliris, ni estètiques, ni cooficialitats ni drets per qui no accepti el fet català).

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
21.01.2019  ·  12:27

Estat independent és una idea nostra, dels “de tota la vida”.
Malauradament un 20-25% dels vots teòricament independentistes és de companys i veïns que van votar per simpatia o per provar un possible canvi.
Aquests simpatitzants, ara, ja no ho veuen gens clar perquè han comprovat que no ens entenem (partits) ni tenim una idea clara de País Nou i lliure.
Vulguis o no, alguns ja no ens veuen vencedors ni decidits. En certa manera poden interpretar que els hem enganyat (és el “os han engañado i os engañaran” de Rivera, Iceta i Albiol).

Si no canviem el relat podem perdre la guerra per uns quants segles o per sempre.

jordi Rovira
jordi Rovira
21.01.2019  ·  13:59

Una vegada més i des d’una columna d’opinió; s’opina i s’argumenta de forma clara i amb previsió. Si una cosa em fa por, és aquesta mena de camí del mig. Una opció que qualsevol estat de dret hagués pres ja hores d’ara. Si aquest serà el cas o no, no ho sabem. Però sí cal fer tot de cas i més a això que projecte el senyor Partal en aquesta editorial. Realment davant tal supòsit tindrem una situació a estudiar: un espai institucional restaurat, alhora que amenaçat, i un espai popular a la recerca del seu atzimut. Molt bona feina, i del tot agraït per aquesta reflexió.

Vicenç Mateu
Vicenç Mateu
21.01.2019  ·  14:19

Tot i entendre la idea que es transmet a l’article fa temps que cal remarcar un objectiu.
Més enllà de la injustícia, repressió i indignació de tot plegat perpetrat per l’estat, cal posar en relleu l’objectiu no reactiu i propisitiu que Catalunya ha de desprendre’s d’aquelles administracions que li són un escull per a desenvolupar-se plenament en tots els àmbits. Esculls que tenen les arrels en la Història que els deixa radicalment inhabilitats per a representar cap solució.
Caralunta ha de desprendre’s de l’estat, pel bé propi i colectiu.

Jordi Buïl
Jordi Buïl
21.01.2019  ·  14:27

A la darrera convenció estatal de PP, s’hi ha vist un moment en què l’Aznar, per fer el gran elogi del nou secretari general del partit, Pablo Casado, en diu que “és un castillo”, elogi davant del qual l’al•ludit es veu com s’infla de satisfacció.

Entenc que l’expressió vol dir que, com que és “un castillo”, no es mourà en res ni per a res, s’encastellarà en la “unidad de España” i res ni ningú no el traurà d’aquí.

És la mentalitat castellana predominant, encastellar-se a no cedir en res i a no escoltar ningú.

Avui que sabem que l’imperi espanyol és una creació catalana –continuació de l’imperi català de la mediterrània–, de què els castellans se’n van apropiar, li van canviar l’ànima, i incapaços el van desfer i no n’ha quedat res, veure aquestes coses és molt instructiu.

S’hi fa evident que la nostra mentalitat i la seva són, de molt i molt temps ençà, com aigua i oli.
Entendre-s’hi és impossible. Com a màxim, quan no tenen més remei, fan veure que pacten –per a ells un pacte és només una treva– i de seguida que es tornen a sentir prou forts trenquen el pacte. I tornen a ser allà on eren.
No tenen remei.

Cal un projecte d’alliberament complet, decidit, que no passi solament per eleccions, amb resposta per a tota mena de dificultats –i una gent que se’n vulgui fer càrrec.

Núria Riba
Núria Riba
21.01.2019  ·  15:03

Totalment d’acord amb l’article de Partal. I cert el que diu Josep Maria Martín. N’hi ha que se senten enganyats pels polítics, i també pels que hem difós la possibilitat d’aconseguir la República. S’hi suma el descrèdit de la divisió dels partits.

Cal fer per tant un nou relat basar en quatre realitats: 1- La independència no s’aconsegueix al primer intent, i menys en un estat colonial i totalitari com Espanya. 2- És habitual, quan hi ha derrotes en la lluita per la llibertat, que es creïn divisions. Ramir de Porrata, en un fil al Twitter sobre la independència americana, ho documenta molt bé. 3- Només la constància en la lluita de totes les persones que volem la República Catalana ens permetrà aconseguir-la. 4- Cal centrar-nos en fer la República, i no pas desviar l’objectiu cap a la repressió

Roser Caminals
Roser Caminals
21.01.2019  ·  15:51

D’acord amb el Vicent, la Núria i altres subscriptors. Tinguem clars uns quants punts:

1. Una condemna “suau” per actes no comesos no és tolerable. No permetem que moguin les línies vermelles al seu gust.

2. La consigna de les mobilitzacions ha de ser no només els drets dels presos sinó també el dret a l’autodeterminació. Els dos objectius estan íntimament lligats.

3. L’amenaça de Vox (el cinquè de caballeria) s’ha d’entomar no com un motiu per acatar en Sánchex, com pretén Artur Mas, sinó com un incentiu per accelerar la via cap a la República.

4. Els veredictes d’Estrasburg no ens portaran a la independència, però ens poden facilitar un referèndum.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
21.01.2019  ·  18:56

No es por liarla más sino que es por tratar de analizar cuál es el problema (problemas) porque la única manera de establecer una nueva hoja de ruta es entender bien en qué ha fallado la anterior. Seamos pragmáticos.

Por supuesto, me puedo equivocar.

Lo que algunos (muchos) comentaristas tildan de “errores” cometidos desde el 1-0 hasta la fecha de hoy, yo lo tildaría de algo tan simple como “estrategias partidistas”.

El ejemplo paradigmático es el de Santi Vila. Santi Vila no cree en la República, sin embargo, hasta el último momento hace parte de un gobierno que, en teoría, tiene como función implementarla si el resultado de las urnas avala el proyecto. Santi Vila es un caso extremo de alguien que no cree en el proyecto pero que se apunta por si cae algo (no para él, sino para Catalunya). Es el caso extremo dentro de un abánico que pasa por los Arturs que, en el fondo, quieren, tan sólo una relectura de las relaciones España-Catalunya (pero dentro de España), los Oriols que, en fondo, e históricamente, abogan por una república federal o confederal española, en la que Catalunya tendría un rango de igual a igual. Los Carles que desean llevar el enfrentamiento hasta el final para así forzar al contrincante a sentarse, de verdad, en una mesa, en la que se pueda hablar de todo, incluso de no secesionar Catalunya de España pero a cambio de un rediseño radical de lo que es actualmente España.

Y, mención aparte, los Comunes, porque no nos olvidemos de los Comunes, ya que son el grueso de ése hipotético “ensanchamiento de la base independentista”. Los Comunes ellos, juegan a dos bandas. Por un lado podrían ser independentistas pero por otro también quieren mandar en España lo cual les hace caminar de continuo sobre el filo de la navaja (es un poco lo que le pasa también al PSC). Ni Comunes, ni PSC en una Catalunya independiente cortarían mucho bacalao. Quizás los primeros más que los segundos pero pasados bastantes años y, ya se sabe que en política, lo del tiempo es crucial porque ientras tanto hay que dar de comer al aparato.

Bien. Bajo la bandera (discurso) del independentismo se han juntado toda una serie de partidos políticos “independentistas” que el único “error” que han cometido es apelar a la independencia por razones muy variopintas, con objetivos muy distintos e incluso no claramente independentistas tal y como el acontecer de la historia lo ha demostrado.

¿Cuál era el motor?

Nosotros, los independentistas que queremos República porque ya estamos más que convencidos que con España no hay conversación posible.

Por decirlo en román paladino: los partidos políticos “independentistas” aceptan el discurso independentista de los millones de personas que se han manifestado durante 10 años porque es lo que les permite, en primer lugar, seguir existiendo como partidos y, en segundo, quizás conseguir cada uno de ellos sus particulares intereses partidistas.

Nada nuevo bajo el sol. En la Revolución Francesa, la nobleza aliada con la burguesía utilizó al pueblo mondo y lirondo para defenestrar al monarca y, acceder ellos, al poder.

Siento haberme alargado tanto (quizás Vilaweb debiera organizar un debate entre suscriptores para debatir entre nosotros, no para escuchar monólogos como el que escuchamos con el President Torra – a quien aprecio en su justa medida -).

Si la hipótesis que relato es así, sólo queda una opción: denunciar la situación aun a riesgo de enfadarse con las Carmes, los Oriols, las Martas, los Rogers e incluso con los Carles (por citar a algunos).

¡ Que los vientos nos sean propicios !

Josep Ramon Noy
Josep Ramon Noy
21.01.2019  ·  20:07

Es evident el que diu Partal: deixar-ho tot a resultes del judici és temerari, i cal pensar que l’endemà la lluita seguirà, i més dura que mai. Les possibilitats de les sentències són moltes, evidentment. Si el TS actua amb intel·ligència i mesura una bona possibilitat és la que diu en Vicent Partal. Però els precedents no tiren cap aquí, al menys de moment. Un indici pot ser la resolució del TC sobre la llibertat de Junqueres, ja que ha posat contra les cordes als seus magistrats, creant una important divisió i polèmica entre ells. Potser els del TS deixaran de sentir-se tan suprems i pensaran amb que tard o d’hora haurà de intervenir el TDH de la UE. En quant a la falsa sensació de victòria que pot produir a l’independentisme unes sentències moderades, cal pensar també amb una altre possibilitat, que és la de sentències més o menys dures seguides de una amnistia, que no indult. Això permetria al règim del 78 “solkucionar” el problema catalan i de retruc els nombrosos problemes penals que té i li esperen al PP, PSOE i voltants. Seria una mesura més o menys intel·ligent per permetre una posta a zero i tornar a començar una altre transició, tapant els anhels independentistes. Però parteixo de la base de que hi hagi intel·ligència i estratègia a España per revifar al menys una mica l’agònic règim del 78, i em sembla que sóc massa optimista! El temps dirà, però nosaltres hem de tenir el cap clar i el pols ferm, i tirar endavant.

Alexandre Pineda
Alexandre Pineda
21.01.2019  ·  22:59

Vicent Partal, tostemps la teva opinió és encertada.

Gerber van
Gerber van
22.01.2019  ·  13:46

Estic d’acord amb el que diu el editor. Hi haura observadors i premsa internacional i el Tribunal Superior sap com s’ha de jugar el partit. És una possibilitat que hem de tenir en comte que les penes seran suau que nosaltres no ens sentim prou indignitats per convocar una vaga general i altres coses per treure la suspensió de la Replública. És per això que el govern de Quim Torra ha de treballar per la Replública i millor que tingui tot a punt, inclós hisenda si pot, en el moment de la condemne. Això també podria ajudar en condemnes dures amb totes les seves conseqüencies, les bones i les males.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies