Les pintures murals del monestir de Sixena són les de més riquesa iconogràfica de la col·lecció d’art romànic que conserva i salvaguarda el Museu Nacional d’Art de Catalunya. El valor es manté tot i l’estat, atès que van resultar molt malmeses durant la guerra del 1936-39, perquè el monestir es va cremar. Sortosament, el restaurador Josep Maria Gudiol i Ricart les va poder salvar, arrencant-les i portant-les al museu barceloní. El valor artístic excepcional, tant per la temàtica com per la tècnica, prové del fet que són considerades pont entre el final del romànic i el principi del gòtic. Són la baula que vincula les pintures procedents de les comarques del Pirineu, d’una marcada influència bizantina, amb el corrent artístic que després s’imposa, que enllaça amb la il·lustració de manuscrits, de la miniatura anglesa que també marcava l’època als altres territoris.

Aquestes pintures, de valor universal, es conserven gràcies a la quietud i unes condicions ambientals òptimes. Els experts asseguren que qualsevol moviment les pot danyar irremeiablement. I veus internacionals de prestigi inqüestionable, com la del restaurador de la Capella Sixtina, Gianluigi Colalucci, són contundents quan asseguren que ‘seria ideal que les pintures de Sixena lluïssin al seu lloc, però, per desgràcia, són obres que han afrontat una història i unes vicissituds tals que avui ja no és possible moure-les, tècnicament parlant.’

És per això que va ser tan important la decisió que el jutjat de primera instància d’Osca va prendre el 25 de gener d’enguany, perquè va deixar sense efecte la petició d’execució provisional del trasllat de les pintures murals de Sixena (vegeu-ne la interlocutòria). Això significava que les pintures no s’haurien de moure provisionalment abans que no se’n sabés la resolució final, com pretenia el govern de l’Aragó i l’Ajuntament de Vilanova de Sixena. Aquesta decisió no és el final del litigi, que tot just és al jutjat de primera instància i que encara pot ser recorregut, primer a l’Audiència Provincial d’Osca i finalment al Tribunal Suprem, però evita que les traslladin (i inevitablement es malmetin) per ordre judicial abans que no se’n dicti la resolució final, que possiblement arribarà al Suprem.

El litigi per les obres d’art de Sixena és complex, perquè s’esdevenen en paral·lel dos processos judicials. L’un és sobre els objectes del monestir de la vila que la comunitat de religioses va vendre a la Generalitat i al MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya). Fa molts anys que dura, de la dècada dels noranta del segle XX ençà, quan el monestir va deixar de formar part del bisbat de Lleida i va passar al de Barbastre-Montsó. Afecta el Museu de Lleida. L’altre procés judicial és el de les pintures murals dipositades al MNAC, que va començar el 2013.

El periple judicial de les pintures murals de Sixena
Sobre aquestes últimes, la primera decisió que va prendre el jutjat de primera instància 2 d’Osca, amb Silvia Ferreruela Royo, va ser de donar la raó al govern de l’Aragó i a l’Ajuntament de Vilanova de Sixena i sentenciar que el MNAC les havia de retornar al monestir el 2016. Aleshores, el museu hi va recórrer en contra i el govern de l’Aragó en va demanar l’execució provisional. Aquest és un recurs que el jutge pot atorgar si s’hi recorre en contra per afavorir els interessos dels beneficiats en primera instància. Si és concedida, hom ha de lliurar els objectes en litigi al demandant que guanya, que només els tindrà provisionalment, a l’espera de la resolució definitiva. Però la provisional s’esdevé, en general, quan les obres en litigi són en perill i aquest no era pas el cas, ans el contrari. Però tampoc l’era el de les peces del Museu de Lleida, i una altra jutgessa va concedir la provisional al govern de l’Aragó.

De manera que les instàncies museístiques i polítiques temien que Ferreruela fes això mateix, encara que certament era una barbaritat. Per evitar-ho, el MNAC va aportar una gran quantitat de documentació tècnica que demostrava la fragilitat de les pintures i la necessitat de no moure-les per no malmetre-les. En aquesta documentació hom van incloure les veus d’alguns dels millors experts en restauració pictòrica, com l’informe de la doctora Simona Sajeva, de la Sorbona de París, una de les màximes autoritats en conservació de pintura mural, qui deia que era impossible de traslladar-les sense danyar-les irremeiablement. També a mitjan desembre s’hi va pronunciar l’ICOM-Espanya (Comitè espanyol del Consell Internacional de Museus), que expressava ‘preocupació sobre el fet que es pugui efectuar un moviment d’obres d’art tan delicades sense comptar encara amb una sentència ferma (no recurrible) que asseguri que no haurà de revertir-se’.

Aquesta documentació del MNAC i de la Generalitat contrastava amb l’aportació esquifida i poc documentada del govern de l’Aragó sobre el trasllat de les obres, trasllat que consideren que no fa perillar les pintures, i sobre les condicions de la sala capitular del monestir de Sixena per a albergar-les, que no aporta cap dada tècnica ni conté el suport al trasllat de cap institució museística ni professional de prestigi expert en pintura mural.

Les pintures murals de Sixena al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Després de l’aportació de tota la documentació, la jutgessa va determinar el 25 de gener que no es traslladessin les obres d’art abans de la resolució final del conflicte. I aquesta decisió sobre l’execució provisional ja no es pot recórrer, de manera que els anys vinents la via judicial continuarà avançant però les pintures no seran exposades.

Ara el litigi és a l’Audiència Provincial d’Osca, que també pot arribar a fallar a favor del govern de l’Aragó i de l’Ajuntament de Sixena. El fet és que tots dos jutjats encarregats comparteixen edifici, i fonts pròximes al judici creuen que la instància provincial no desautoritzarà la decisió de la Ferreruelo. Si és així, el MNAC i la Generalitat recorreran al Tribunal Suprem espanyol, que és l’últim òrgan judicial.

Però si el litigi de les pintures murals de Sixena hi arriba, el panorama pot canviar considerablement. D’entrada, el judici ja no serà a Osca, un territori molt condicionat i aviciat, sobretot perquè el govern de l’Aragó s’ha mogut per raons polítiques i no pas culturals, artístiques o patrimonials. D’altra banda, el Suprem espanyol crearà jurisprudència amb la seva sentència, de manera que s’haurà d’ajustar a raons merament tècniques. Si és així, coneixedors del cas asseguren que és difícil que falli a favor del govern de l’Aragó. I tot apunta que acabarà revocant la sentència del retorn de les pintures, perquè si dictaminés a favor del retorn de les pintures murals a Sixena faria trontollar bona part del patrimoni artístic dels museus de l’estat espanyol.

Responsables del MNAC i de la Generalitat tenen el convenciment que guanyaran el litigi si arriba al Tribunal Suprem espanyol. També saben que, si això no passés, possiblement seria una sentència no-executable, perquè el moviment de les pintures n’implica la degradació. Fonts consultades donen un doble argument per a defensar que no es toquin: certament són molt delicades i el museu disposa de les condicions de conservació òptimes. Per contra, el govern de l’Aragó i l’ajuntament de Vilanova de Sixena pretenen tornar-les a col·locar en un edifici deteriorat, a quatre vents, en unes condicions d’humitat molt difícils de gestionar, amb arcs de ciment, un material molt perjudicial per a la pintura mural, i sense unes condicions tècniques de conservació mínimes (tenen un calefactor gairebé domèstic amb el qual pretenen de mantenir-hi una temperatura adequada).

A banda, el MNAC és un museu públic que posa a disposició d’experts i estudiants l’estudi d’unes pintures que dialoguen en el si de la col·lecció que és el conjunt de pintures murals romàniques més importants del món. Per tant, les pintures de Sixena són dins un context que les permet d’entendre.

Si això no fos prou, han sofert tot un seguit de vicissituds i fa tants anys que les hi van traslladar, que la seva història i la de tota la col·lecció de pintura mural romànica ja han configurat una nova realitat pel seu passat acumulat, que és de referència internacional i té un relat. Tota aquesta realitat també és un bé a preservar, sobretot amb les pintures de Sixena, perquè el monestir del segle XIII que les contenia ja no existeix com a tal. És un valor que no es pot recuperar.

El MNAC ja contempla una possible solució per al Monestir de Santa Maria de Sixena, la mateixa que s’ha triat a Taüll per a les pintures murals de Sant Climent i Santa Maria. S’hi ha fet un mapping de realitat virtual de gran qualitat (premiat als Estats Units) que ha fet que més de cent vint mil persones visitin el municipi cada any, cosa que n’ha dinamitzat el turisme i la vida. Es pot visualitzar la pintura tal com és al MNAC, veure-la com seria acabada, en diferents idiomes, etc. Aquesta és la proposta que volen traslladar a Sixena quan el diàleg sigui possible.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.