Temps era temps, el catalanisme podia passar per ideologia hegemònica i alhora tècnica de govern, escola d’enginyeria i constructor de naus, armador i capità amb tempestes i motins a l’ordre del dia. Suspeses pel franquisme, el llegat d’aquelles virtuts teòriques i pràctiques va servir per fabricar un submarí on transportar la idea, l’art, la cultura: un giny difícil de detectar, inesperadament i agosaradament actiu per a preservar i adobar en la clandestinitat la galera que l’enemic volia portar al desguàs. El país resistia i, a la vegada, es reconstruïa. En vam dir, apropiadament, resistència, i el motor en va ser l’anomenada societat civil.

Va arribar, però, que la flota franquista, incapaç de navegar per si sola, fou reconstruïda i rebatejada amb cava monàrquic servit per cellers catalans de bon afalagar: el submarí –la idea, l’art, la cultura– va ser pujat a la superfície i tancat al museu de la Desmemòria Subvencionada. Per la seva banda, la sempre fràgil galera clandestina, ben repintada i avarada amb tots els honors a ple sol-que-mai-no-es-pon, va entrar a formar part de la flota espanyola perdent pel camí l’autonomia de creuer: tots els armadors espanyols se n’havien fet amb l’art i l’experiència de navegar. En van dir, perversament, transició, i el motor en va ser l’anomenada societat política.

* * * * *

Els temps havien de ser nostres, però ens van canviar. El catalanisme va dimitir de les seves funcions ideològico-culturals per esdevenir mera tècnica de govern delegat; la seva capacitat marinera va derivar en interpretació de cartes als despatxos; els seus capitans es van conformar a fer navegació de cabotatge vigilats per banderes enemigues. I amb raons i pretextos de tota mena, es va preferir de calafatar el vell buc amb brees prestades en comptes de construir un vaixell més potent, capaç i veloç; i ves si no comptava amb mestres i marineria de primera –dòcils, pencaires, il·lusionats. De port en port, la galera es va anar carregant de gent i d’embalums, però no els podia traginar. I, cosa pitjor: es va fer lletja i desagençada alhora que encallava en les aigües mortes del pantà espanyol.

El recanvi a la capitania va portar un agosarat vice-almirall in pectore d’una imaginària flota federal a travessar les procel·loses aigües estatutàries sota la guia d’un escrutador dels astres, sabater a Lleó. A empentes i rodolons, van traçar una nova carta de navegar sense comptar amb l’aquiescència general ni amb una tripulació decidida a dur la nova nau a bon port. En canvi, es va covar una conspiració als estats majors de terra que va propiciar una Tempestat Constrictiva (TC) per desfer els plans dels estols federals: l’escrutador dels astres fou degradat a capità de jardins –dic escurabasses– i el vice-almirall in pectore de les naus catalanes va ser arraconat pels mestres d’aixa del Llobregat. Tot plegat va comportar que ja no es pogués tornar al model de navegar amb la flota espanyola, que, entretant, veia inflar-se les seves veles pel vent de popa d’un anticatalanisme d’ocasió –en van dir Ciudadanos– propiciat per la crua malaptesa del catalanisme de riu. Jubilats els vells navegants i incapaços els seus segons d’adonar-se de la derrota patida, aquella tripulació dòcil, pencaire i il·lusionada va agafar pel seu compte el buc de la vella galera catalanista per armar una nau de guerra i es va endinsar en alta mar amb un rumb exacte i un estat major amb molt full de ruta i poca estratègia: incapaç de plantejar la batalla final des del pont de comandament, va caure indefensa sota l’inclement foc enemic. De poc va servir que alguns ardits cridessin al motí i que n’hi hagués que es disfressessin de pilots per conservar l’autoritat a bord. Abatuts i desconcertats, els mariners es culpaven entre ells, es barallaven sense treva, abominaven el seu destí infaust, i amb prou feines acataven les ordres per mantenir el rumb. (Us sona, la cançoneta?) Seguidament, l’enemic controlava la recuperació dels derelictes i atorgava autoritat a experts de secà per dictar criteris de recomposició: els catalans, muts i a remar. Aquesta era l’única manera de navegar permesa dins la flota espanyola: mal que bé, ens hi vam acomodar. Essent així, no és pas estrany que ens sigui impossible de redreçar un estol propi acomodant-nos a la carta de navegar espanyola. Un capità llicenciat per l’escola nàutica de les llacunes de Ruidera gosarà dir-nos com hem de navegar. Una buròcrata de Triana voldrà obligar-nos a canviar de càrrega. Un picaplets de Toledo pretendrà de fixar-nos el rumb. Contramestres reciclats, mariners astuciosos, pilots mancs, escrutadors guerxos gosen col·laborar-hi dient-nos que ens vinclem sota el ponent, que bufa fort i potser un dia ens serà benigne. Si els fem cas, ens plantarem a l’orient. N’hi ha que diríem que no cal tant de soroll per a no res: al cap i a la fi, l’orient, allò que se’n diu l’orient, ja són veïns nostres al barri.

* * * * *

Una de les conseqüències més pernicioses dels Fets d’Octubre haurà estat la intenció –només cal seguir els discursos de l’Illa-Salvador per aquests pobles de Déu– de capgirar la realitat bo i permetent que la propaganda enemiga pretengui que ens creguem que l’independentisme no serveix per donar resposta a les necessitats de Catalunya mentre que el llosc, ineficient i venjatiu estat espanyol mai deslliurat del franquisme ha sortit vencedor moral de la prova. En aquestes condicions, el pim-pam-pum o la rialla ad hominem resulten fàcils i agraïts, però no són res més que el reflex d’allò que pretenen ridiculitzar. Una caricatura de política és contestada amb comentaris de patacada. El silenci dels mitjans espanyols es considera la pedra de toc del nostre clamorós ridícul. El retorn a l’ordre neoautonòmic és vist com un avenç del sentit comú. Només cal llegir els titulars de la premsa paleolítica de referència barcelonina, que s’estima més seguir les eleccions de la regió madrilenya mentre menysprea la majoria social que va guanyar les últimes eleccions autonòmiques. És la mateixa que, quan van tocar a retreta per fer que l’unionisme guanyés el 14-F, cercaven amb lupa una extrema dreta independentista mentre feien escarafalls de verge prudent quan el feixisme espanyol va ser enlairat a la tarima de la plaça de Colón. I ara que el tenen a la sala de màquines, s’inventen una “democràcia en perill” perquè els oficials de la nau dita progressista saben que les seves instruccions no seran ateses des de les infrastructures del vaixell. Excuseu la divagació.

* * * * *

Chateaubriand va deixar escrit que “les nacions, com els rius, no remunten de cap manera a les seves fonts […]. Per ser un home del seu país, cal ser un home del seu temps”. L’independentisme ha de maldar per entendre la realitat del nostre temps per proporcionar al país estratègies adequades als problemes que ens planteja la separació d’Espanya, l’estructura de la societat i la singladura en aigües internacionals. La nau estelada no pot ser una maqueta navegant en cubells d’aigua dolça.

PS1: J. R. Resina escrivia dilluns passat que “al final la independència és una qüestió ètica més que no pas política”. Remeto, com a complement, al meu article “Per una ètica independentista de ruptura“, publicat en aquest diari el primer de juliol de l’any passat.

PS2: Tot el que deia Neus Torbisco-Casals en l’entrevista publicada diumenge passat ha estat escrit en aquest diari de moltes maneres, però la seva importància radica en el fet decisiu que surt de llavis d’una jurista internacional que ensenya el revers de la pràctica independentista: el que posa en evidència la falta d’ètica de l’estat espanyol i, en conseqüència, la impossibilitat d’esperar-ne un tracte honest entre iguals. La qüestió, doncs, és imposar l’hegemonia de la nostra ètica, que, en cap cas, no es podrà edificar sobre hipocresies partidistes i dialogants malentesos.

PS3: Vicent Partal vol veure un inici de remuntada de l’independentisme. Si fos així, la primera obligació ètica n’hauria de ser el manteniment dels símbols asprament guanyats, començant per l’1-O; la segona, preservar seriosament les pròpies forces. Quan va ser el moment, l’independentisme no va considerar –i encara no ho considera– que a la violència estructural, civil, policial, mediàtica i judicial espanyola –l’enemic– només hi podia oposar, si volia persistir, la creació i defensa d’un poder basat en la insurrecció civil pacífica, massiva i organitzada, naturalment, però insurrecció, al cap i a la fi: fer el pas de l’ex-posar a l’im-posar. Tota una raó pràctica dels fonaments ètics de la independència.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.