En el llibre de 1997 El poder y el valor. Fundamentos de una ética política, Luis Villoro ens explica que la moralitat social transmet els valors comuns de les institucions i associacions lligats a una estructura de relacions concreta: la família burgesa, la universitat laica i il·lustrada, la dictadura del partit, la democràcia representativa. La seva funció seria la de reiterar l’ordre amb regles i comportaments apresos, sense posar-los en qüestió. L’ètica comença quan cerquem una altra validesa racional a les normes heretades, bo i sotmetent a crítica el pensament reiteratiu i posant en entredit les interpretacions d’una moral socialment condicionada, que es disfressa rere el concepte de bé comú –a casa nostra, anomenat del ‘general’ o del ‘comú del general’. La tasca de l’ètica política és precisar quins valors responen a interessos particulars, excloents d’uns altres, i adoptar un punt de vista imparcial que permeti d’esbrinar valors objectius: això implicarà la discussió de les estructures relacionals transmeses per rutina i convenció i preguntar-se quines són les més adequades per a realitzar aquell bé comú. En aquest camí, l’ètica podrà descobrir uns valors col·lectius que refermin les estructures relacionals existents, que, no obstant això, ja no es fonamentaran en el consens irracional, o en la seva acceptació sense més ni més, sinó en raons que en garanteixin l’objectivitat: així naixerà l’ètica de l’ordre. Però la reflexió racional, basada en el coneixement individual, pot posar en dubte, parcialment o totalment, les estructures relacionals existents i oposar-hi unes altres que realitzin valors objectius: així naixerà l’ètica de la ruptura. La voluntat ètica no es compleix únicament amb l’elecció dels valors objectius, sinó que s’ha de realitzar amb béns socials concrets. Aquesta ètica de la ruptura pot arribar a fregar la utopia, ja que totes dues contenen enunciats que projecten valors i finalitats transcendents i normes que ordenen les nostres accions. Però la utopia deixa de ser una postura ètica quan pretén d’identificar la societat ideal amb una societat històrica imminent; en canvi, la postura ètica només es pot mantenir si l’ordre de valors projectat opera com una idea reguladora de l’acció política, que mai no es pot acomplir del tot, que cap situació no exhaurirà, i que no es troba a la cantonada. L’actitud ètica suposa una orientació cap al valor objectiu i alhora l’acceptació d’una realitat imperfecta. Enfront de la ideologia, l’ètica postula una societat altra; i enfront de la utopia vol realitzar la societat que desitja en aquesta societat imperfecta; posa en qüestió la moralitat social existent i hi projecta una societat justa. Però, per aconseguir-ho parcialment, ha de procurar que els valors ètics encarnin en la moralitat social; ha de transformar les institucions i regles que configuren la moralitat social i sostenen les relacions de poder; i ha de construir un àmbit nou de relacions socials incorporant, en una nova moralitat social, els valors projectats per tal que esdevinguin nou hàbit comú.

A partir d’aquests postulats, una ètica independentista de ruptura hauria d’encarnar en la moralitat social com a portador i garant d’un missatge solidari, just i universal. Si l’independentisme troba just i legítim ignorar les classes socials tradicionals, a fi de justificar una aposta universal capaç d’aplegar les forces de la nació que es diuen disposades a encapçalar l’alliberament col·lectiu, no serà menys just ni legítim dir que la construcció d’una nova moralitat social hauria de significar, en canvi, l’acceptació de les fractures socials, de les desigualtats i de les injustícies al si d’una majoria constituïda per la precarietat, la misèria estructural i la dependència del sector públic. Si, per defensar la nació enfront dels poders opressors, l’independentisme hagués de tolerar que al si de les institucions pròpies hi prevalguessin els interessos particulars, els abusos de poder, les decisions arbitràries o la burocratització i la rigidesa administratives enfront de la diversitat i la flexibilitat dialogants, tinguem per segur que no seria vist com un guardià defensor de l’interès del general, sinó com una biga afegida a l’apuntalament de les relacions de poder existents (com ha passat amb Podemos a Espanya i amb els comuns a Barcelona). Si, per continuar les polítiques de creixement econòmic conegudes fins ara, l’independentisme creu que ha de mantenir els no menys coneguts patrons de relacions socials, que impliquen l’atac continu als interessos del treball, la degradació del medi ambient, les desigualtats de gènere, creença, origen o edat, i el protagonisme d’organitzacions sindicals burocràtiques, que no tenen per referència l’àmbit nacional, podem afirmar que no projectarà una nova moralitat social, feta de cooperació, justícia, solidaritat i universalitat, per tal de fer-ne un hàbit comú.

La construcció i la difusió d’una ètica política pot ser la tasca més decisiva, difícil i apassionant que espera a l’independentisme, sempre que no es limiti a guanyar eleccions, a fer majories parlamentàries, i a formar governs… autonòmics.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.