Al voltant d’aquest Sant Jordi han anat passant coses que interprete en la línia d’un canvi d’estat en una part de l’independentisme i que crec que són importants. N’és una mostra l’aparició el mateix dia tant d’Acció per la Independència, un col·lectiu que s’ha fet present en moltes comarques i reivindica la desobediència i la confrontació, com dels CDR-Acció Directa, que es defineixen com a “somrients i clandestins”.

Són iniciatives de les quals sabem poca cosa, per la pròpia naturalesa, i que per tant caldrà seguir de prop abans de poder dir amb claredat si són símptomes de res i si sumen. Però d’entrada indiquen que hi ha gent que cerca un camí i que, igual com ja va passar el 2012, s’ha cansat d’esperar els polítics.

El tomb positiu que fa l’ANC –i ací hi incloc coses com l’ús de l’expressió “país ocupat” i el pròxim Congrés sobre les Independències Unilaterals– o el creixement, encara moderat però significatiu, del nombre d’inscripcions al Consell per la República van pel mateix camí. Un camí paral·lel al desinterès que es palpa respecte de la formació del govern autonòmic.

Dit això, crec que on passen coses encara més interessants és en el terreny ideològic i de la reflexió. Que són les que realment serveixen per a canviar les coses. I voldria referir-me tant a la reacció generalitzada al debat electoral de Madrid que va abandonar Pablo Iglesias com a l’entrevista, extraordinària –és una pedra angular que necessitàvem–amb Neus Torbisco que ahir publicàvem ací a VilaWeb, com també al discurs de Pol Guasch el dia de Sant Jordi.

Neus Torbisco, en l’entrevista que li va fer Josep Casulleras, diu coses molt importants que cal llegir amb calma i mastegar-les. Fa dies jo mateix vaig fer aquest editorial en què comentava el malestar que em causava la sèrie El judici de TV3, però ara Torbisco va molt més enllà i ens proposa una anàlisi rotunda, crítica, inatacable i molt entenedora sobre tot això que ha passat aquests anys. I alhora proposa eines i un marc mental per a tirar endavant.

Permeteu-me, per això, de reproduir-ne deu frases clau:

1. “L’intent fracassat de defensa [en el judici del Suprem] va atorgar al procés una aparença de ‘normalitat institucional’ que al final desvirtua el fet que el judici fos una farsa.”

2. “L’estat té les seves [raons] i són clares: retenir Catalunya com a part d’Espanya malgrat els sacrificis en termes de democràcia i de drets humans. […] Amb el PSOE al poder res no ha canviat.”

3. “El referèndum de l’1-O va ser una gran victòria que cal reivindicar i que és irrepetible com a culminació d’un procés col·lectiu d’exercici de la democràcia […]. Si va ser legal o no és secundari.”

4. “Molt pocs divorcis polítics són de mutu acord o totalment pacífics, i per això l’estat continua practicant violència institucional màxima. Ells entenen que és una guerra i som l’adversari.”

5. “Mai no hem de perdre de vista que és Espanya que ha fracassat sacrificant l’estat de dret, la democràcia i els drets humans.”

6. “Reconeguin tots plegats que es van equivocar en avaluar les possibilitats que oferia el judici. El judici és una petita anècdota en un camp de batalla molt més ampli. I sense direcció ni estratègia col·lectiva mai no s’ha guanyat cap guerra.”

7. “S’ha de tornar a parlar, segurament amb una mediació professional, i intentar no renunciar a una política de la veritat, de reconeixement del Primer d’Octubre, del president legítim que tenim a l’exili, dels membres del seu govern a la presó.”

8. “És legítim que hi hagi gent que digui que hem fracassat i que no ho podem fer, però que diguin la veritat i la confrontin obertament.”

9. “La gent ja vam sacrificar molt el Primer d’Octubre i ara volem saber on anem.”

10. “Avui m’atreviria a dir que el problema principal no és l’estat, sinó nosaltres mateixos.”

A aquesta lúcida reflexió, com deia abans, vull afegir-li dues imatges, encara. La primera, la indignació que ha somogut el país en veient la manera com l’esquerra espanyola ha reaccionat contra l’actuació de Vox a Madrid. Pel cinisme extrem que representa. Ha estat fins i tot dolorós per a alguns però també tremendament aclaridor: com més aviat assumim que no hi ha res a fer amb ells millor serà per a tots. I la segona imatge és l’extraordinari discurs de Pol Guasch el dia de Sant Jordi –que crec cal contrastar per la forma i pel fons amb la de Jordi Cuixart regalant roses i contes a Ada Colau el mateix dia. De tots nosaltres, Òmnium sembla el més perdut.

Diuen que la paraula catalana moderna que ha arrelat en més llengües és “remuntada”. Per aquella cosa del Barça i el futbol. En una competició esportiva, hi ha una remuntada quan l’equip entén què fa malament, canvia de joc radicalment i acaba guanyant el partit, normalment de manera ajustada i al darrer minut, però sempre gràcies a l’esfondrament del contrari. Que conste, però, que avui, a l’hora de fer aquesta comparació entre el futbol i la política, tinc un interès especial a remarcar que sóc ben conscient que les remuntades sempre es comencen enmig de l’escepticisme i la desmoralització de la grada pròpia. Per això ho explique.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.