Aquestes darreres hores, una sèrie emesa per TV3 i unes imatges difoses pel Departament de Justícia han fet reviure en molts de nosaltres el judici al Tribunal Suprem espanyol contra la presidenta Forcadell, el vice-president Junqueras i molts dels altres membres del govern de Catalunya. Confesse que me la vaig mirar amb molta prevenció i incomoditat, la sèrie, i que vaig quedar absolutament desconcertat per les imatges ofertes pel govern mateix. No entenc com el departament es va dedicar a filmar el trasllat d’uns presos com si açò fos un reality. O potser és que ho entenc massa.

M’explique. Vist amb la perspectiva del temps transcorregut, cada vegada sembla més clar que el judici va ser un gran fracàs de la part catalana i un èxit considerable de l’espanyola. Un fracàs de la part catalana perquè ni va aconseguir de convertir el judici en un “judici a l’estat” ni va aconseguir de suavitzar la ràbia de l’estat i impedir que l’abocàs directament sobre les seues espatlles. I un èxit de la part espanyola perquè, malgrat el contrapès de tot allò que ha anat passant a Europa, el procés judicial seguit a Madrid, especialment per l’acatament de la capriciosa autoritat del tribunal, legitima el Suprem i el sistema judicial.

Lamente molt haver-ho de dir així, amb aquesta rotunditat. Però les imatges dels presoners preparant-se per anar a Madrid, aquestes imatges difoses encara ara amb una aurèola de mèrit moral per la Generalitat, tan sols les entenc precisament perquè em sembla que ningú, encara, no es veu amb cor de parlar-ne des d’un punt de vista crític. Analitzar si allò que es va fer era la millor opció possible. Si era la millor per a ells i la seua situació personal, però també per al país i el procés d’independència.

Perquè la filmació té un aire de vindicació històrica que després no va existir. Els plans, la manera d’enfocar-los, la selecció de les converses, les imatges d’ells caminant amb les siluetes retallades contra el cel de la matinada, tot fa la sensació de ser pensat per a difondre una imatge èpica dels presos polítics, abans d’anar a la gran batalla. Tant que no m’estranyaria gens –però és evident que no ho puc assegurar i demane perdó per endavant si això que dic és massa agosarat– que en el moment de filmar allò algú pensàs en la posteritat fílmica més que no pas en la realitat; és a dir, pensava que aquelles imatges, segurament si hi hagués hagut un final diferent del que hi ha hagut, farien impacte en la consciència de l’espectador i remarcarien els dies durs que pensaven que s’acabarien o s’alleugeririen després de la vista.

I així, el retrat que se’ns ofereix apunta a allò que ens van dir tantes vegades, que ells tenien ganes d’anar a Madrid a denunciar la situació i fer servir el judici per a posar l’estat contra les cordes. Però la realitat no ha estat aquesta. I, en aquest sentit, la sèrie complementa i explica bastant bé el perquè. Perquè en la sèrie, tot i la cura que els seus guionistes posen a no fer sang i a evitar també les crítiques, les diferències entre les estratègies dels advocats i entre les tàctiques dels presos, i també les diferències entre el partits polítics, són molt difícils, per no dir impossibles, d’amagar.

El cas de l’advocat de Quim Forn, Javier Melero, és de tots el més gros quan arriba a reivindicar fins i tot la legitimitat del tribunal per a jutjar els presos –dient que aquell judici és simplement penal i comparant-lo amb un cas d’alcoholèmia, si no ho recorde malament–, que no vull ni repassar aquest tros de tant com m’irrita. Però dels altres presos i dels altres advocats desconcerta molt que cap no es decidesca a adoptar una posició de denúncia política, visible i per la via dels fets. Negant-se a usar una llengua diferent de la pròpia, per exemple i per a dir solament una acció ben petita que, tanmateix, hauria estat plenament emparada en la legislació internacional.

No sé si va pesar tant la consciència que tots eren al mateix vaixell perquè ningú no s’atrevís a clavar un colp de puny sobre la taula, si és que pensava fer-lo. Però el cas és que el judici va anar fent passar un parany i un altre, i una anomalia i una altra. I ni tan sols en els moments més greus i irregulars, com quan el tribunal decideix de passar les imatges sense que es puguen contrastar amb els testimonis, els protagonistes catalans van ser capaços de plantar-se, de provocar un escàndol majúscul, aquell escàndol que si de cas donaria peu a assenyalar el caràcter eminentment polític i no professionalment penal de la farsa a què estaven sotmesos.

Passat el temps, i comprovada la crueltat de la sentència –i comprovada també la crueltat del tracte posterior que arriba fins avui mateix–, a mi m’hauria semblat molt més interessant una reflexió crítica sobre allò que va passar, per part dels protagonistes. Tinc ganes d’escoltar-ho, això, si és que existeix. Més que no la continuació d’aquest tracte sentimental que em fa l’efecte que, finalment, ha diluït i ha allunyat la naturalesa real del conflicte. El perquè, en definitiva, de la seua injusta estada a la presó.

PS. Dit tot això, la via europea es manté, oberta i ben viva, com el camí que denuncia Espanya i la posa a la picota. I avui mateix el Constitucional espanyol ha d’estudiar el primer dels grans recursos sobre la sentència, presentat per Jordi Turull, recurs que obrirà de manera definitiva la porta perquè siguen les instàncies judicials europees que s’enfronten a les nombroses irregularitats practicades per l’estat espanyol.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.