Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Un fet que no planteja dubtes és la magnitud del brot iniciat a Nàpols. S’estima que entre un 5 % i un 20 % de la població europea podria haver patit sífilis en les primeres dècades del segle XVI. I tampoc les repercussions socials que va causar l’epidèmia, a les quals es va donar categoria de prova o fins i tot de castic diví. Per això, no estranya l’enorme atenció que va atraure entre els metges de l’època, que van buscar en la farmacopea remeis que en pal·liaren els temuts efectes. Molts es decantarien pel mercuri, la utilització del qual en ungüents ja tenia una llarga tradició en el tractament de la lepra i distints problemes de la pell. No obstant això, l’ús excessiu d’aquest metall tòxic causa greus efectes secundaris, des de pèrdua de dents i tremolors fins a paràlisi, per la qual cosa no van ser pocs els malalts que van preferir suportar els rigors de la malaltia abans que enfrontar-se a aquesta medicació tan perillosa. El camp estava perfectament adobat, per tant, per a la irrupció d’un nou producte capaç de prometre guariment sense inconvenients temibles. I, per descomptat, aquest va aparèixer.

El guaiac

Durant el setge de Nàpols es va produir una gran epidèmia de sífilis que va deixar fora de combat bona part de la soldadesca i que no tardaria a propagar-se per tot el continent. Una vegada finalitzada la campanya, els exèrcits van tornar a les seues llars portant amb ells la malaltia. En la imatge, una il·lustració de 1496 atribuïda a Albrecht Dürer, que representa un malalt de sífilis. / Mètode
Durant el setge de Nàpols es va produir una gran epidèmia de sífilis que va deixar fora de combat bona part de la soldadesca i que no tardaria a propagar-se per tot el continent. Una vegada finalitzada la campanya, els exèrcits van tornar a les seues llars portant amb ells la malaltia. En la imatge, una il·lustració de 1496 atribuïda a Albrecht Dürer, que representa un malalt de sífilis. / Mètode

S’ha perdut la memòria del primer enviament de guaiac a Espanya, però, d’acord amb diverses fonts de l’època, la fusta d’aquest arbre natiu de l’Amèrica tropical ja s’utilitzava a la península Ibèrica en la primera dècada del segle XVI. Una novetat que va atraure l’atenció del cardenal Matthäus Lang, conseller de l’emperador Maximilià I, que va organitzar una comissió imperial que va viatjar entre 1516 i 1517 pel nostre país per analitzar-ne l’aplicació contra el «mal de bubes». L’informe definitiu d’aquesta expedició no eixiria a la llum fins a 1535, si bé la informació obtinguda degué tenir eco molt abans. Només així s’explica l’èxit tan immediat que va experimentar el llibre de l’humanista alemany Ulrich von Hutten De guaiaci medicina et morbo gallico, que arribaria a ser editat en alemany, francès, anglès i llatí.

En aquest text de 1519 que lloava les virtuts de Lignum vitae contra el morbo gallico, Hutten repassa el que devia ser llavors el tractament típic a base de guaiac. La cura començava amb l’elaboració d’una infusió a partir d’una lliura del tronc trossejada i vuit d’aigua, que s’escalfava sense arribar a ebullició fins que el volum es reduïra a la meitat. Posteriorment, el preparat obtingut era administrat al llarg d’un mes al malalt, que a més havia de mantenir durant aquest temps un dur règim que incloïa romandre tancat en una habitació a alta temperatura i alimentar-se tan poc com fóra possible. Amb això es perseguia que el pacient porgara el seu mal a través de la suor, d’acord amb la teoria dels humors que prevalia en l’època. Però les qualitats sudorífiques del guaiac no són eficaces contra el bacteri causant de la sífilis i, de fet, el mateix Hutten acabaria morint el 1523 per la mateixa malaltia que es pensava que havia derrotat.

Ningú repararia en aquest fet paradoxal i la publicació de nous llibres i pamflets lloant les bondats del guaiac va continuar en els següents anys. Entre aquests destaca el Sumario de la Natural y General Historia de las Indias (1526) del cronista castellà Gonzalo Fernández de Oviedo, el primer que situa l’origen del «mal de bubes» a Amèrica. Amb això donava un nou argument als defensors del nou remei, ja que llavors anys estava molt estesa la creença que, per a alleujar els pesars de l’ésser humà, Déu col·loca prop malaltia i guariment. Una idea en què també incidiria el poema Syphillis, sive morbus gallicus, escrit el 1530 pel metge italià Girolamo Fracastoro, que de manera al·legòrica atribuïa la malaltia al pastor Syphilo, apel·latiu que acabaria donant nom definitiu al nou mal.

La cura començava amb l’elaboració d’una infusió a partir de tronc del guaiac i aigua, que després s’administrava durant un mes al malalt. Aquest a més havia de mantenir un dur règim que incloïa romandre tancat en una habitació a alta temperatura i alimentar-se tan poc com fóra possible. Amb això es perseguia que el pacient porgara el seu mal a través de la suor, d’acord amb la teoria dels humors que prevalia en l’època. En la imatge, gravat del pintor belga Jan van der Straet on es representen les diferents fases del tractament a força de guaiac. / Mètode
La cura començava amb l’elaboració d’una infusió a partir de tronc del guaiac i aigua, que després s’administrava durant un mes al malalt. Aquest a més havia de mantenir un dur règim que incloïa romandre tancat en una habitació a alta temperatura i alimentar-se tan poc com fóra possible. Amb això es perseguia que el pacient porgara el seu mal a través de la suor, d’acord amb la teoria dels humors que prevalia en l’època. En la imatge, gravat del pintor belga Jan van der Straet on es representen les diferents fases del tractament a força de guaiac. / Mètode

Vist avui, estranya l’enorme prestigi que va arribar a assolir un remei ineficaç. Tres causes principals poden explicar aquest fenomen. La primera ja s’ha comentat, la sobtada aparició de la sífilis i els efectes tan penosos del principal tractament utilitzat, el mercuri. Almenys el guaiac resultava innocu per al pacient. La segona hauríem de buscar-la en la mateixa història natural de la malaltia, caracteritzada per l’alternança entre períodes d’activitat i de latència. Així, els primers símptomes de la infecció, la formació de xancres en els òrgans sexuals, desapareixen espontàniament a les setmanes i només després d’uns quants mesos es manifesta una fase secundària que comporta diverses lesions cutànies que també acaben curant. És l’anomenada sífilis terciària la vertaderament perillosa, ja que ataca el sistema nerviós i causa danys neurològics irreparables, però aquesta només es desencadena després d’un llarg període de latència que pot durar dècades. No obstant això, aquesta simptomatologia s’aniria coneixent al llarg del segle XVI i sembla insuficient per a aclarir el que ocorre. L’única manera d’explicar l’estrany cas del guaiac és recórrer a un tercer argument, la campanya de publicitat que va promoure la família Fugger per a fomentar-ne l’ús.

Llig l’article sencer a la web de Mètode.

David Sucunza Sáenz. Professor titular interí del departament de Química Orgànica i Química Inorgànica de la Universitat d’Alcalá (Madrid).

Què és Mètode? 

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.