Congrés espanyol

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Permeteu-me que us faça llegir avui una llarga citació d’un altre diari, en concret un fragment de l’editorial d’un diari espanyol que pense que és important de tenir en compte en vista del moment polític que passem. Parla de l’oportunitat de sumar el catalanisme a les forces progressistes de l’estat espanyol i em sembla, després d’això que hem vist avui a les corts espanyoles en el debat sobre el pressupost, que és un text important.

Diu aquest editorial madrileny: “Hi ha una Espanya millor i cal que Catalunya s’hi adrece. Això que us repugna a vosaltres, diputats catalans, fa temps que també repugna molts espanyols. No tingueu en compte, doncs, la insensatesa que us puga eixir al pas, sinó tot allò que viu i es reclama des de la cordialitat amb vosaltres, fent un esforç cada dia i cada hora perquè Espanya deixe enrere tot allò que és vell, que no entén el present, que ens ha arruïnat la vida fins ara. Hi ha milions d’espanyols disposats a trobar la solució al problema català i entre ells i aquests que ens volen fer tornar enrere a tots hi ha una incompatibilitat personal màxima, quant a la política, quant als afanys. Per això diem als catalans que ara és l’hora d’entendre’ns més i millor que mai i que per això us demanem una prudència exquisida, per a no errar la ruta.”

Ahir, en aquest mateix article editorial, jo us explicava la reacció digníssima dels diputats democràtics del parlament d’Hong Kong, que van decidir d’abandonar en bloc els escons per a denunciar que és impossible de fer política en les condicions d’ingerència de la Xina sobre els seus drets, una ingerència fonamentada en el centralisme i la discriminació nacional. I ho contrastava amb la manera com els parlamentaris catalans han aguantat i aguanten cada dia la violació creixent dels seus drets –que en realitat, a través seu, són els nostres. Contrast que encara es va veure més remarcat sentint al parlament espanyol algunes expressions d’entusiasme cap a aquella cambra, en què es venia a dir que allí sí que s’hi pot fer política, que allí sí que s’hi poden resoldre els problemes reals de la gent.

Tanmateix, quan escrivia l’editorial d’ahir vaig passar per alt –i m’ho assenyalà un lector– que en realitat hi va haver un moment en què alguns diputats catalans van fer una cosa semblant a la que han fet ara els d’Hong Kong, lògicament salvant totes les distàncies. Va passar el 1918. Aleshores les corts espanyoles havien de discutir el projecte d’estatut de la Mancomunitat de Catalunya, el precedent més immediat del que el 1931 acabà essent la Generalitat autonòmica. Però el van rebutjar, molt agrament. I, com a resposta, els parlamentaris catalans van deixar buits els escons i se’n tornaren a casa. En nom seu, Francesc Cambó va escriure una carta al borbó de l’època en què deia: “El resultat de la sessió d’ahir a les Corts significa el fracàs de tota la nostra actuació en la política espanyola i el nostre abandonament de qualsevol esperança que el problema català puga tenir cap solució dins Espanya, una esperança en la qual jo havia dipositat totes les meues il·lusions.”  Això passava el 12 de desembre de 1918; d’ací a un mes farà cent dos anys. Que, francament, és molt de temps.

Aquell gest dels diputats catalans a Madrid va causar sensació i va motivar un gran impuls, enorme, d’allò que podríem considerar un incipient independentisme, o republicanisme, català. Al cap de pocs mesos, però, els diputats catalans van tornar a les corts espanyoles per donar una nova oportunitat a aquella Espanya diferent que alguns els prometien. I ja sabeu que tot plegat va desembocar en la dictadura de Primo de Rivera. De la mateixa manera que, anys després, aquella república proclamada independent per Macià acabà desembocant en qüestió d’hores en una autonomia espanyola, que pocs anys després fou esmicolada per una nova dictadura, la de Franco. Ja no va ser fins acabada la dictadura de Franco que el discurs de la fraternitat, tot allò de “ara és l’hora d’entendre’ns”, va tornar a renàixer. Per acabar desembocant en la destrucció de l’estatut d’autonomia del 2006 i en el colp d’estat del 155.

I tanmateix ara ens diuen que tot serà diferent i que aquesta vegada sí que podria fer-se realitat això que “hi ha milions d’espanyols disposats a trobar la solució del problema català”. Sincerament, ho dic de veritat, a mi m’agradaria molt poder-m’ho creure. Però se’m fa molt difícil d’empassar-m’ho, sobretot quan mire la data d’aquest eloqüent editorial que, amablement, m’heu permès de presentar-vos avui. Perquè correspon al diari El Sol i es va portar a la impremta el 13 de desembre… del 1918.

 

PS1. I diguem-ho tot: l’estatut d’autonomia de la Mancomunitat, impossible de trobar a la web, preveia l’ampliació de l’estatut de les quatre províncies a tots els Països Catalans, perquè entenia la nació com un tot possible. I cada vegada em sembla més suggeridor de quadrar la cronologia de la reducció –voluntària per part del catalanisme– de la nació catalana al marc d’allò que l’administració espanyola diu que és Catalunya amb la cronologia de la reducció de la idea d’independència a còpia de participar en la governabilitat de l’estat espanyol. El regionalisme porta al regionalisme. Algú podria fer un gran llibre sobre això…

PS2. Tinc la sensació que la Guardia Civil i els jutges volen provocar un Altsasu al País Valencià. Els fets de Benimaclet, primer, i de Pego, després, van en aquesta línia. Per això us recomane l’entrevista que Esperança Camps fa a Andreu Moreno, l’advocat d’Alerta Solidària encarregat de tots dos casos: “La policia necessitava donar una imatge de macrooperació, que es desmantellava alguna cosa“.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.