
Per: Vicent Partal


Aquesta funcionalitat és per als membres de la comunitat de VilaWeb. Si encara no en sou subscriptors, cliqueu en aquesta pàgina per veure'n els avantatges.


Aquesta funcionalitat és per als membres de la comunitat de VilaWeb. Si encara no en sou subscriptors, cliqueu en aquesta pàgina per veure'n els avantatges.

Fes-te subscriptor de VilaWeb
Els lectors habituals d’aquest editorial saben quina importància done als fets que passen a Hong Kong. Perquè crec que a Hong Kong i a Catalunya, en processos que en realitat són molt paral·lels, és on es dibuixa amb més claredat globalment la batalla entre les forces democràtiques i el nou autoritarisme; una batalla, a més, revestida en ambdós casos de conflicte nacional.
Per això m’ha cridat tant l’atenció que ahir tota l’oposició democràtica decidís d’abandonar el Consell Legislatiu, el parlament d’Hong Kong, en resposta a les ingerències judicials xineses que no en permeten el funcionament normal. És una decisió contundent, que crec que ens ha de fer pensar molt i que podem comparar i contrastar amb la posició contrària, adoptada d’ençà de fa tres anys pels diputats independentistes catalans.
El paral·lelisme de tots dos casos és evident, tot i els matisos. Un d’important és que el sistema d’elecció del parlament de la ciutat l’han manegat de manera que hi haja una majoria unionista: dels setanta membres, només trenta-cinc són elegits pel vot universal. Fins ara, això era acceptat tenint en compte que no es podia imputar a la ingerència xinesa sinó a l’acord sino-britànic que va retornar la sobirania sobre l’ex-colònia. Cal recordar que Hong Kong no tenia tampoc un parlament democràtic a l’època del domini britànic i que la lluita per una cambra legislativa elegida al cent per cent en unes eleccions normals és una de les reivindicacions principals del moviment democràtic.
Malgrat els condicionants electorals, que impliquen que una part substancial dels diputats no siguen triats per sufragi universal, el creixement de l’oposició democràtica a partir de la Revolta dels Paraigües va fer entrar al Consell Legislatiu un grup significatiu de diputats democràtics. I l’espectacular victòria dels demòcrates l’any passat a les eleccions locals va fer tremolar les autoritats xineses que, per primera vegada, veien possible la pèrdua del control del legislatiu. De manera que, aprofitant la pandèmia, van decidir d’ajornar les eleccions –que s’havien d’haver fet ara–, en teoria fins d’ací a un any.
Però el pas següent, i aquí sí que la ingerència xinesa ja és indiscutible, ha estat retirar l’escó a quatre diputats demòcrates, dels quals tres són membres del Partit Cívic. El govern de Carrie Law s’ha emparat en una nova norma repressiva aprovada a la Xina que preveu que els càrrecs electes perden l’escó si promouen o donen suport a la independència d’Hong Kong; si demanen la intervenció de governs estrangers en el conflicte entre la ciutat autònoma i Pequín; si refusen la sobirania de la Xina; o bé si posen en perill “la seguretat nacional”. No us recorda res?
La maniobra, evidentment, ha estat presentada pel govern d’Hong Kong i pel govern xinès com una simple aplicació de la ‘legalitat’, explicació que recorda inevitablement la ingerència de la justícia espanyola en el funcionament del Parlament de Catalunya, quan ha prohibit que els presos polítics siguen diputats, quan ha retirat l’escó al president Torra, quan s’ha interferit de manera consecutiva en l’elecció de Carles Puigdemont, Jordi Sànchez i Jordi Turull com a presidents, quan fins i tot ha empresonat aquest darrer enmig de la sessió d’investidura; o bé ara, quan ja ha decidit què es publica i que no.
Tanmateix, la diferència –i quina gran diferència!– ha estat la reacció d’Hong Kong. Hores després de saber-se que els quatre diputats demòcrates havien estat apartats de les funcions, els altres setze diputats de tots els partits demòcrates i localistes han dimitit, han abandonat l’escó per a denunciar la ingerència que impedeix el funcionament normal de la cambra legislativa. Han fet una conferència de premsa conjunta, s’han agafat les mans i han proclamat que, vist que no es pot fer política en un parlament intervingut, prefereixen deixar-lo buit i no legitimar aquest abús amb la seua presència. Consideren, a més, que el problema de legitimitat i d’imatge que la seua acció implica per a la Xina és la millor oposició que poden exercir en defensa de la dignitat dels seus votants.
A partir d’avui, doncs, al parlament d’Hong Kong només hi resten els diputats unionistes i dos diputats independents que han decidit de romandre al seu costat. I que conste que si ací la cosa només s’hauria d’haver negociat entre tres, a Hong Kong ha estat una maniobra molt més complexa, perquè de formacions democràtiques i localistes presents a la cambra fins ara n’hi havia dotze. Tota una lliçó. Una altra.
47 comentaris dels subscriptors

Adrià Arboix
11.11.2020 | 22:02
Tota una lliçó. A veure si n’aprenen.

J. Miquel Garrido
11.11.2020 | 22:15
Fermesa, dignitat i coratge.

Carles Serra
11.11.2020 | 22:19
Gràcies Vicent per fer-nos veure i reflexionar amb fets com els representants votats pel poble de Hong Kong, que fan prevaldre la seva dignitat i la dels seus votants; Com va dir l’advocat Sr. Boye l’altre dia a València, falta molta cultura democràtica, també d’aquells que es declaren progresistes i d’esquerra.

teresa labourdette
11.11.2020 | 22:23
Com que sembla difícil que els partits independentistes prenguin aquesta decisió, potser som nosaltres, els més de 2 milions d’independentistes, els qui votéssim en blanc el 14F. Molt interessant de seguir tot el que passarà aquests dies a Hong Kong.

Josep Usó
11.11.2020 | 22:25
Segurament, els diputats de Hong Kong s’han criat sota les normes britàniques. I això significa tradició democràtica. Podria citar les paraules del senyor Boye, però se m’ha avançat el company Carles Serra.

ASERET ALMAR
11.11.2020 | 22:38
Molt per aprendre de Hong-Kong. El Tsunami ja s’hi va inspirar. A veure si serveix perquè els nostres polític s’adonin que van amb una bena als ulls.

Alfons Tur
11.11.2020 | 22:38
Sincerament no hi veig el paral,lelisme per enlloc. Catalunya és una nació, oprimida per un estat d”una nació aliena però veïna. El fet diferencial de Hong komg és haver estat una colònia britànica, la metròpoli no va permetre un cert joc democràtic fins que va saber que deixava el seu domini. No veig per enlloc una reivindicació de la pròpia cultura i del cantonès (que no és privatiu de Hong kong) sinó una reivindicació neocolonial amb lús de l’anglès, tota una submissió lingüística, cultural i nacional. D’altra banda aquests fets s’emmarquen en l’enfrontament geoestratègic dels EUA i llurs vassalls de la UE com a potències en decadència enfront de la Xina com a poder emergent. La democràcia no hi pinta res, o ben poc.

Josep Salart
11.11.2020 | 22:46
Si ho penses un instant, no gaire, és lo que hauría de ser normal.
Aquí hem d’acabar lo que hem començat i després, escollir representants que siguin capaços de fer lo mateix. Vaja, que la por a perdre la llibertat i el sou mensual, no els faci oblidar que treballen per representar-nos.
President Puigdemont, gràcies per l’equip. Segur que sortiran els llepafils de torn, però tots fan soroll de llautó. Ah, però només donarem una oportunitat, que consti.
PS. Senyor Rufian, compte amb els pressupostos de l’estat español que porten una partida molt gran per despesa militar i les respectives comissions reials. Li dic pel tema de les Unitats de Cures Intensives, pels autónoms i els restauradors, empresaris i treballadors.
No fos cas que l’endinyin un submarí.

Gerber van
11.11.2020 | 23:04
Gràcies sr Partal. Això és la resposta al meu comentari del redactional d’ahir. Allà vaig expressar que s’haurà de cremar el Parlement tal com va fer el holandès Marinus van der Lubbe qui va cremar el Reichstag en l’any 1933 desprès es va votar Hitler com a president d’Alemanya. Però nosaltres l’haurem de fer en una manera pacífic, intelligent i democràtic. La proposta d’aquest editorial em sembla és el camí.
Tenir en compte com són els partits dits independentistes més aviat veig que un partit potser decidirà a marxar del Parlament i un altra buscarà la manera de governar amb els partits d’esquerres i unionistes.

Jaume Sole
11.11.2020 | 23:06
Ja ho he dit alguna vegada, si es segueixen barallant i a més no tenen una mica de cura del govern li estan fent la feina al PSC i als centralistes. A veure si encara prendrem mal, no anem bé!!

Rosa Masot
11.11.2020 | 23:18
Com aquí! Igualet, igualet!

Jaume Riu
11.11.2020 | 23:40
M’imagino una conferència de premsa conjunta dels liders de tots el partits independentistes del parlament de Catalunya i que s’han agafat les mans i han proclamat que, vist que no es pot fer política en un parlament intervingut, prefereixen deixar-lo buit i no legitimar aquest abús amb la seva presència. Consideren, a més, que el problema de legitimitat i d’imatge que la seva acció implica per al regne d’Espanya és la millor oposició que poden exercir en defensa de la dignitat dels seus votants.
L’editorial m’ha fet pensar que l’acció contundent és l’únic camí, n’estic convençut.
L’inconvenient és a l’hora d’identificar tots els partits independentistes, que no volen l’autonomia, i només en trobo un.
Només un partit independentista amb uns liders que ho diuen inequívocament i repetida, Quim Torra, Carles Puigdemont, Ponsatí o Borràs.
Aquesta és la diferència del parlament de Catalunya amb el parlament de Hong Kong.
Em sembla molt que l’editorial d’avui és una oportunitat de veure en qui podem comptar, i de la importància de no perdre el temps esperant un bon govern autonòmic.
Bona feina, Vicent Partal.

Josu Elorduy
11.11.2020 | 23:46
Las palabras que honraba makala harris en su discurso de la victoria:
La democracia no es una situacion, es una accion.
La democracia no es gratis. es tan fuerte como nuestra lucha por defenderla, protegerla.
Exige esfuerzo y sacrificio y nos reporta alegria y progreso.

PERE SIO
11.11.2020 | 23:50
Aquestes lliçons d’altres Estats com Hong Kong, on els polítics planten cara i protesten de forma contundent per defensar la vulneració dels seus drets, aquí no interessen a ERC. Com han demostrat en els darrers anys, ni se les plantegen i els importen ben poc quines siguin les competències que tingui la Generalitat i el seu Parlament. Tots estan ben col·locats, cobren el mateix sou a final de mes i per tant, perquè s’han de complicar la vida.
A Catalunya, es troben confortables dins la gàbia autonòmica, i en un Parlament que cada dia s’assembla més a una tertúlia de café. Un Parlament on no es pot discutir aquells temes que, no agraden o incomoden als nacionalistes espanyols, i que quan discuteix i pren determinats acords, el lletrat major d’ERC Joan Ridao, ja s’encarrega d’informar i d’advertir la prohibició de publicar-los. Tot ben lligat.
Aquest Parlament de fireta el presideix Roger Torrent, personatge fatxenda, covard i que més enllà dels seus discursos, ja ha demostrat que no pensa posar en perill ni la seva poltrona, ni la carrera política al servei del seu partit.
Torrent és el culpable de que el MHP Puigdemont, guanyador de les darreres eleccions, avui no sigui el President legítim de Catalunya i ell és també el responsable de retirar l’acta de diputat al MHP Torra i va estar internament encantat de que l’hagin inhabilitat. De totes aquestes accions Junqueras i la direcció d’ERC, li han d’estar molt agraïts pels seus serveis.
Els independentistes catalans han de tenir clar que mentre ERC governi, cap dels seus polítics, més enllà dels discursos de cara a la galeria, no pensa arriscar res, ni contempla cap mena de confrontació amb l’Estat.
La nova política d’ERC malauradament ja no és la que molts dels seus votants encara es creuen. Ara el seu lema i objectius han canviat, practiquen el qui dia passa any empeny, ser bons minyons, sempre dialogants encara que ningú els vulgui escoltar, ben submisos als que manen i sobretot, han de recolzar incondicionalment al Govern progressista de Pedro Sánchez.
I el més trist és que tot això a ERC ho fan, a canvi de res i els importa ben poc que el Govern del PSOE sigui avui el principal culpable de la repressió i de la vulneració de drets que patim els catalans.
A Catalunya per tant ERC practica el model Hong Kong a l’inversa.

Umberto Ciotti
11.11.2020 | 23:51
Pero que pueden aprender los dirigentes de un partido como ER con la misma “cultura” de esta España tan bonita que toda perversión criminal es licita si sirve para la conquista del poder???
Hoy mismo la amenaza más concreta de aniquilación de la Nación Catalana viene de la traición de ER y su intención de entregar el Pueblo Catalán a la España franquista

Joan Cusidó
12.11.2020 | 00:07
Si els “nostres” polítics no han sabut/volgut plantar un parlament intervingut, inservible, estrictament nominal, de vergonya aliena, quan serà el moment que “nosaltres” plantem aquests partits intervinguts, inservibles, estrictament nominals, de vergonya aliena ?

Gemma R.
12.11.2020 | 00:40
Els nostres fan tot el contràri, no només al Parlament, si no també al Congreso. Ara aprobaran pressupostos a canvi de res. Només penso en aquells països q de declarar la DUI i mantenir-la ens haguéssin reconegut, la cara que els deu quedar al veure tot el que fem. La inconsistència política, la covardia, l’ infantilisme, l’ egoisme particular, el desdeny per la ciutadania, etc, etc. Fan passar tanta vergonya que és imperdonable. Especialment perquè a més a més están deixar morir el país a una velocitat que fa feredat. Sectors com la cultura, l’ esport ón teniem un pès important dins Europa, que no aixecaran cap en anys. I la restauració que forma part de la idiosincràsia del territori, tampoc. Sortirem d’ aquesta essent molt pitjor en tot. No ens quedarà ja no la llengüa, és que ni el caràcter. Els fons bultors i els xinesos compraran tots els bars, restaurants, cinemes, teatres, clubs esportius. Tot. Perquè és clar, a Madrid se’ ls ha de pilotejar molt fort, no emprenyar-los amb el dèficit i creure’ ls en tot. Però als nostres epidemiòlegs no, els fem fora. I en comptes de fer tests ràpids d’ antígens i rastrejos dés de fa mesos, optem per obligar a tothom a tancar i q espavilin, que diners no n’ hi ha i punt. Quin despropòsit i quina tristor descobrir tanta incompetència i tanta misèria.

Alex Roca
12.11.2020 | 00:48
L’altre dia el Sr. Aragonés va dir que a Espanya tenen pànic de que guanyi ERC. Jo el corretgiria. Els que tenen pànic de que guanyi ERC som molts independentistes.

Josep Gualló
12.11.2020 | 01:24
NO VEIG TANT PARAL·LELISME TOT I TENIR COSES EN COMU
Altres comentaristes ja s’han manifestat en aquest aspecte. Partim de situacions molt diferents.
Honk Konng, una part geogràficament estratègica de la Xina, va ser cedida com a colònia al Regne Unit, junt amb altres concessions, despres de perdre la guerra del opi, amb data definida de caducitat. Va ser suficients anys colònia per adquirir la cultura i l’idioma britànics. És va convertir en un dels més importants centres internacionals de negocis. Calcat de Nova York.
Catalunya, una nació històrica, geogràficament estratègica per Europa i la Mediterrània va ser sotmesa per les armes a Castellà, anys després anomenada Espanya. Catalunya està enganxada a Espanya a diferencia de totes les colònies que Espanya tenia i va perdre.
El que tenim amb comú Honk Kong i Catalunya, es que ells es neguen a formar part de la potencia emergent més grans del mon perquè perden els seu estatus d’oasi occidental a l’extrem orient esclafats per un regim autoritari. Mentre nosaltres fa segles que volem fugir d’un imperi que ens esclavitza, tot i que ara ja esta agonitzant.
Si seguim o no processos paral·lels, és opinable.

jaume vall
12.11.2020 | 01:29
Avui personalment, més que amb els fets de HongKong, encara estic donant voltes al que vaig llegir ahir a l’editorial, i als comentaris.
Continuo pensant que tenim una sort increïble els qui llegim Vilaweb. La mirada nacional i internacional, compensades, i el tractament dels assumptes amb rigor màxim. I la tolerància cap als lectors que volem deixar la nostra petjada, sovint en acord amb el director, a cops en desacord i crítica. Quin plaer intel·lectual que proporciona llegir-lo i llegir-nos. Quina necessària conducció d’idees, també quina vàlvula d’escapament !
Bé, ahir, sobre la misèrrima gestió catalana del govern, l’orfandat des de que el MHP Torra va haver de plegar, la curta mirada dels que resten, menció especial per a ERC… L’editorial va ser prou cruent, i va permetre llegir les col·laboracions dels qui responem. Ahir ja en vaig assenyalar alguns. Amb posterioritat vaig llegir en Miquel Gilibert, i na Roser Caminals.
El primer amb tota la seva acidesa pessimista -ai, vull dir, malauradament realista- , la segona, amb el bri d’esperança que suposa la resiliència del MH Carles Puigdemont, i el seu equip, darrera possibilitat per no enfonsar-nos encara més en la política de fangar. De mantenir un pols efectiu amb l’estat, el qual encara tolera Esquerra, mig domesticada, però no pot digerir Junts, pel record del seu fracàs en voler detenir Puigdemont, en voler extradir-lo.
Com apunta bé Roser Caminals, encara ens cal anar a votar una vegada més -potser l’última- acceptant que no es mereixen el nostre vot incondicional. Encara toca donar un marge de confiança més al President a l’exili. Per la meva part, ho faré, com a acte de rebel·lia contra l’estat espanyol.
Ara bé, serà la darrera vegada que voto a un “dels nostres” que no porta incorporat en el programa electoral les llistes obertes, i la participació ciutadana en un grau més alt en la cosa pública. Prou de vella política. Que els polítics es posin les piles i empatitzin més amb els ciutadans. També “els nostres” partits polítics. O esdevindran els nostres adversaris qe impedeixen tenir un país millor.

ENRIC ROIG
12.11.2020 | 01:34
ASERET ALMAR. Els nostres polítics no van només amb una bena als ulls, sinó també amb un cagalló penjant del cul.

JOAN RAMON GOMÀ
12.11.2020 | 01:57
Segons el reglament del parlament de Catalunya per tal que es pugui prendre cap decisió cal que hi assisteixin pel capbaix 68 diputats.
Si tots els diputats autoanomenats independentistes l’abandonessin, el parlament no quedaria en mans dels espanyolistes. Simplement no podrien prendre cap decisió.

Lluís Paloma
12.11.2020 | 02:45
Tota una lliçó, i aquí sembla que l’haurem d’aplicar els electors: de 2015 a 2017 vam dispersar el vot i ens ha sortit fatal. Aquesta vegada, pensem molt bé el vot, i una manera de decidir és contra qui es vota. Perquè hem de fer neteja. En tot cas, l’inconvenient de tot entrisme és que entres a unes institucions on ja hi ha molta gent a la que li va molt bé com funcionen, per disfuncionals que siguin. I o et reformen o et trinxen. Ja s’ha vist a Madrid amb UP. La gent del carrer hem d’estar avisats.

Salvador Molins
12.11.2020 | 05:20
No m’agrada gens que Puigdemont no es presenti com a capdavanter i que el segon de la seva llista no sigui el veritable candidat a MHP de la Generalitat sotmesa a l’estat actual. Alguns comentaris parlen de Puigdemont i ‘el seu equip’ molt bé, molt resilient, però a mí no em serveix, penso que si Puigdemont no es presenta com a capdavanter és una manera clara amb pretensions de dissimulada d’instal’lar, quatre anys més, JUNTS en la retòrica també autonomista. Diferent d’ERC però en realitat exactament igual. Sí no és ell el capdavanter la divisió defensada-provocada en tot moment per ERC guanya en tots sentits. Aleshores Primàries i fins i tot Força Catalunya i altres prenen sentit. Al final, això ja està assegurat des de fa temps, estem sols, hem de continuar sols aquesta lluita d’alliberament, desaprofitem una i una altra vegada la forca de la unitat i de la dignitat. És més fàcil cridar al desert ‘2,5 milions de vots lleials al 1r d’octubre’ i ‘Assegurem la Llengua entre tots, poble, linguïstes i polítics, amb un gran pacte de país, actuant tots a l’uníson sistemàticament i amb persistència’. Seria més fàcil cridar, però al desert català no hi ha qui escolti.
Probablement jo estic equivocat i Junqueras i Puigdemont saben més bé el que ells fan.
Us demano a tots que cerqueu Força Catalunya a la xarxa i els doneu suport amb el vostre pre aval perquè almenys puguin presentar-se, no us demano que els voteu, de moment només us prego que els avaleu. Santiago Espot és per mi l’exemple ‘Churchill’ de com encarar-se amb Espanya i com encarar-nos al cagalló penjant que porten tants dels polítics que hem de suportar, i així poder caminar decididament cap a la nostra anhelada independència.
Sí las! Waterloo també està adormit, despertem-lo si podem!

Anna CASACUBERTA
12.11.2020 | 07:06
Aquí els diputats catalans avantposen la cadira a la dignitat!

Joan Cuscó
12.11.2020 | 07:48
El comentari que fa en Pere Sio s’ha de tenir fresc en la memòria.
Pels seus fets els deixarem de votar.

Santiago Rodrigo
12.11.2020 | 08:05
Hauríem de fer arribar aquesta editorial als parlamentaris “independentistes” per veure si són capaços de llegir-lo. De tan admirar-se el melic han oblidat per que vàren se votats

Montserrat Puig
12.11.2020 | 08:16
Trobo a faltar avui un editorial sobre el fet que el President Puigdemobt es presenti com a candidat a les eleccions.
Molt bona la decisió del President de presentar-se com a candidat tot i no presentar-se com a presidenciable.
Serà la llista del President. Ell no la presidirà però la liderarà. Ell serà el líder de l’equip.
I ho serà per reprendre el resultat de l’1-O i fer la Independència. Ho diu clarament.
I ell es preserva perquè no el detinguin, la qual cosa és la obligació d’un líder, al mateix temps que es guarda de que li puguin dir que es presenta però que després no vindria (que és l’atac perpetu dels nostres enemics).
Té el meu vot!
Endavant!

josep ortinez
12.11.2020 | 08:21
A Catanunya tothom es pot presentar a lrs elecions. Aixó si hi ha una petita condició, que mo les guanyi.
Es un concepte de democracia ‘sui generis’.

Anna Maria Porta
12.11.2020 | 08:31
Carles Puigdemont cal que sigui el capdavanter de la formacio. Tot altre ens tornarà a enfonsar. Res de pegats que ja sabem el que duren, a la mínima estrebada peten. Benvolgut President Carles confio en la teva clarividència no erris el nord. I de passada reivindico a la benvolguda Clara Ponsatí. Persona estimada, valuosa i de consens. Ítaca a la vista!!!

Pep Agulló
12.11.2020 | 08:32
AL CONTRARI DE HONG-KONG, NI LA REPRESSIÓ FURIBUNDA HA POGUT AMB LA PANDÈMIA PARTIDISTA…
És horrorós veure com ER, Junts i la CUP es treuen els ulls per l’hegemonia dins la gàbia espanyola. Com diu Jose Salart, la unitat d’acció, hauria de ser el més normal.
Indiscutiblement aquestes conductes dels partits han estat votades per la ciutadania. Hi ha una manca de cultura política, o més aviat la intel·ligència política està segrestada per la ideologia…
Però al capdavall aquest caïnisme partidista sembla més aviat un estigma (per no dir-ne patologia) que la història ens ha penjat als catalans…
Estic segur que aquesta contradicció, entre la voluntat d’una majoria d’independentistes que volem república i l’obstinada guerra entre els que haurien de ser aliats, enfangats en l’autonomia, s’haurà de resoldre pel pes de la història.
El paral·lelisme amb Hong.Kong s’acaba perquè allà estan més avantatjats en allò que pels demòcrates és normal: la col·laboració, la unitat front l’enemic. Elemental.

Victor Serra
12.11.2020 | 08:42
No hi veig gaires paralelismes, a part de la simpatia per les reivindicacions dels demòcrates de Hong Kong. Per degràcia per a ells acabaran com el Tíbet o com els que varen fer front al règim a Tiananmen. Ningú s’atreveix amb la Xina. Si es torna tancar en ella mateixa i es fa encara més dictatorial, li vindrà una decadència, com li ha passat altres vegades, però això serà d’aquí a molts anys.
Espanya no és la Xina, encara que al seu Deep State li agradaria, però no té ni de lluny la potència i la força de la Xina. Ens enfrontem a un enemic diferent i en un contexte diferent, com és la UE ( ja sé que no en podem esperar massa, però alguna cosa sí). Deixar buit el Congreso de los Diputados, seria un cop d’efecte, però i l’endemà què ? Fins que algú no em contesti això de manera convincent, seré escèptic. Jo més aviat crec que hem de ser presents a tots els llocs on hi ha una mica de poder real i treballar per dintre.

Antònia Renau
12.11.2020 | 08:45
Gràcies pels comentaris que ajudant a arrodonir la reivindicació dels demòcrates de Honk konng que estan dins les premisses de desobediència civil no violenta pro contundent .
És un exemple que ens pot fer camí ,per tot aquells que volen treballar per l’independència real.

Albert Miret
12.11.2020 | 09:14
De gairebé tots els països del món podríem aprendre’n moltes coses, però és que gairebé cap altre país ha hagut de suportar la bestialitat, la violència i l’espoli que suposa ser ocupats i envaïts durant tres-cents anys per uns veïns troglodites aturats en el temps.

Bonifacia Córdoba
12.11.2020 | 09:33
Plantar-se… doncs sí, molts a la maceta del terrat enlloc de fer-ho als carrers com cal, plantar-se i ben plantats fins fer forts els arrels… no ens podran moure
Ah! Fins on m’arriva la memoria, que jo sàpiga, Carles Puigdemont és encara el MHP legìtim de Catalunya. Mai deuriem haver-hi aceptat ni normalitzat cap judici farsa… vaja!

Joan Begue
12.11.2020 | 09:40
No tinc dubtes del seu coneixement geopolitic Sr. Partal, es de sobres demostrat.
Be em sumo a altres comentaris fets.
Jo no veig cap paral·lelisme entre les dues situacions, tret naturalment la voluntat de ser independents.
Malgrat això si Hong Kong no estès sotmesa a l’interès dels nostres veïns per a no dir amos anglosaxons en desestabilitzar tot imperia que li resti influència no en sentiriem a parlar gaire.
La G. Breyanya ha marxat definitivament de l’Índia /Pakistan, ha fet el mateix, marxar dels USA quan son el seu nucli econòmic, qui és l’amo de la Reserva Federal. Qui va crear l’estat d’Israel, qui controla les vies marítimes comercials.
Això que intento explicar no és naturalment collita pròpia, per sort vaig poder-ho conèixer al denunciar-ho durant la prèvia a la primera guerra del golf, a les hores gràcies a un periodista de Catalunya Ràdio En Faber Kaiser i convidats al seu programa con Eliseo Bayo i en Ismael Medina. Des de les hores han estat la curiositat i la sort en poder esbrinar superficialment les jugades d’aquestes elits.
Per a mi es valid, entenc que no tothom tingui una opinió semblant.
Un tema massa extens per a denunciar-ho i poca capacitat per a presentar-ho també.
Gràcies per a deixar-me dir-ho

JORDI PIGRAU
12.11.2020 | 09:58
No crec que hi hagui ‘pebrots’ de deixar el Parlament buit.. O vot en blanc o vot nul o vot ‘ingovernable(?)

Lluïsa Miret
12.11.2020 | 10:03
Ja caldria tenir aquesta actitud o alguna que fos semblant!

Eduard Samarra
12.11.2020 | 10:28
Bé, si realment volem sortir-nos-en hem de mirar més enllà del nostre territori. Però hem de tenir una mirada madura, no la d’un infant rebec. Ara per, ara, trobo més rellevant seguir parlant de “The Great Reset”, més que res perquè la visió que tenen els psicòpates que l’impulsen (“Own nothing and be happy”) deixa el paper dels governs en mers gestors d’un estat de control extrem i bio-seguretat. Crec que s’ha d’entendre això per encabir qualsevol lluita per la llibertat, a qualsevol nivell i a qualsevol indret del món.
Us demano si us plau que us ho mireu amb la ment oberta, sense concepcions prèvies. Això no és pas una conspiració. De fet, la informació és perfectament accessible i no es molesten en dissimular gaire. Compten amb què visquem enganyats, però un cop que ho veus te n’adones que sempre ha estat davant dels teus nassos.
https://off-guardian.org/2020/11/12/own-nothing-and-be-happy-the-great-resets-vision-of-the-future/

XAVIER UTRILLA
12.11.2020 | 10:54
Ens podem emmirallar en tots els moviments d’alliberament nacional, per el fet de ser precisament això. Però les comparacions no resisteixen la realitat, per les diferències específiques de cada nació. Dit això, sí és cert que podem aprendre dels encerts i errors d’altres (ja que sembla no volem aprendre de la nostra pròpia història).
L’exemple que presenta l’editorial d’avui, entenc que no va adreçat als càrrecs d’erc, que sería d’una ingenuïtat absoluta, veient la seva trajectòria i constatant día sí, día també, que els seus aliats són psoes i comuns espanyolistes i els seus enemics son Puigdemont, Torra i demés independentistas…
Així doncs, l’aigua de l’exemple dels dotze partits independentistes d’Hong Kong, la vull portar al meu molí, per fer una pregunta/reclamació al president Puigdemont (que penso hauría d’encapçalar la llista, encara que sense ser candidat al càrrec): sería capaç d’anar de la mà (com la foto de l’article) en una llista electoral conjunta amb tots aquells partits, grups i independents (posseu entre tots els noms, que jo no em vull deixar cap) que defensin l’independència? O ho deixarem en un enfrontament de partits inútil per la causa?

ramon Feixas
12.11.2020 | 11:49
Molt bona reflexió.
Hi veig també un altre aspecte que no és menor. Des de la mort del dictador Franco, hi ha hagut bastants catalans amb influència política a nivell d’estat espanyol. HI ha hagut una conformitat i confiança durant molts anys a les urnes en un personal polític català negociador de poders i beneficis amb ell poders de Madrid. D’alguna manera Catalunya, ja que hi havia una acceptació del fet a les urnes participava del joc i reconeixia l'”imperio” com a legítim. Qui es manifestava clarament com a independentista, havia d’aguantar la marginació del poder català anti-independentista, de tal manera que molts no veiem la possibilitat d’independència ni en somnis, per molt que el desig d’independència estava enganxat a aquell sentiment que va fer resistir la nostra llengua a les catacumbes de la persecució franquista. És quan hi va haver moviments culturals que varen apostar fort i al darrer uns electes molt generosos en el seu servei a la nostra nació varen acompanyar aquest profund sentir del poble que ens vam poder veure representats a l’hemicicle tots aquells que sentim el cuc cultural amb uns valors molt diferents als que imposen els poders d l'”Imperio”. Catalunya no l’experiència colonial sinó que es troba amb un “Imperio” que ja no té colònies i que les ha de menester per poder mantenir l”orgullo nacional” i continuar tenint com a base cultural que afecti les voluntats inter-relacionals en el que ells estimen com a patrimoni cultural a sobre-protegir.En aquest moments, barrejar el clima electoral amb el sentiment independentista, malauradament no és el mateix que el 2017, quan es va aconseguir un pas tant important en la consciència col·lectiva. La prova més clara és el fet invers políticament de l’aparició de Puigdemont gràcies a un pas al costat que en termes polítics es desfà disgregant JuntsxCat.
En el cas de Hong Kong han estat colònia que ha canviat d’amo .Aquest nou amo està en fase creixent en assumptes de colonialisme, encara que el colonialisme vagi vestit d’altres paràmetres. Recordem que els antics imperis aconseguien colònies banyat terrenys amb rius de sang i a Xina tindria curta durada com a gran imperi si h fes d’aquesta manera, encara la humanitat hi guanyaria si fes respectant els drets humans. Sobre aquesta última menció, somniar és gratuït, però no ho pels de Hong Hong voler realitzar somnis.
Les autodeterminacions són al cor de la ciutadania, no tant per venjances en les que qui té la força repressora guanya, sinó per ser partícip de la consciència de la capacitat cultural d’una nació. Si en algun moment hi conflueix a consciència i oportunitat dels polítics, pot conjuminar passes com les del 2017. Si no, resta subjacent. Ara no és un moment políticament bo ni agradable pels catalans però sí que tenim certa perspectiva i dependrà de la consciència com desenvolupar aquesta cultura en el procés de degradació d’un “Imperio” els valors del qual són totalment i obsolets i infectats de corrupció que es manifesta en rabior amb que reprimeix i persegueix a aquells que demostren tenir una base cultural més neta i integradora, mentre té tanta mandra per trobar la corrupció dels defensors del “Régimen” diuen del 78.

Carles Viñals
12.11.2020 | 11:52
Per canviar la realitat cal començar per reconéixer-la tal com és, amb tota la seva cruesa i sense fer-nos trampes al solitari; i la realitat és que els independentistes som ara mateix minoría, i ho som amb més evidència que mai. Que això no és cert i que un referèndum demostraría el contrari ? Segurament que sí, però un cúmul de circumstàncies adverses ens han dut en la pràctica a una real i efectiva minorització.
La precària majoría parlamentària de 68-72 diputats suposadament independentistes ha estat destruida per la defecció d’un dels partits que la sustentaven. En aquestes condicions, seguir parlant de majoría independentista al Parlament és un engany i un sarcasme. I per tal de no contribuir a la cerimònia de la confusió, demano a VilaWeb i al Sr. Partal en concret, que reflecteixi el pensar i el sentir majoritari dels catalans que no hem llançat la tovallola i, a l’hora d’assenyalar els responsables d’aquesta fractura institucional, no parli en abstracte dels “partits independentistes”, sinó d’un de sol; del desertor i, en concret, d’ERC.
Quan als qui segueixin votant ERC, ja sigui enganyats (ben pocs hores d’ara), o simplement per haver acceptat en silenci la defecció del seu partit (la majoría), tampoc no seran ja vots independentistes. El miratge s’ha desfet. Tant en representació parlamentària com en nombre de vots, el teòric independentisme del 50% resta reduit al 25%. Això és el que tenim; el que cal conservar i la base (aquesta sí), que ens cal eixamplar.
Guardem-nos com de la pesta de prestar oïdes als predicadors de l’abstenció electoral; seria un suïcidi per por a la mort. Els qui volen suicidar-se opten si més no per un procediment ràpid (n’hi ha molts); no pas per un de llarg i dolorós. L’abstenció i el lliurament a l’enemic de les institucions, per degenerades i malmeses que ens les hagin deixades, sería un suicidi col.lectiu, irreversible i definitiu; el somni humit d’Espanya. Tot i que la molt probable coalició del partit desertor amb els de la cinquena columna espanyola pugui deparar-nos un retorn a la gàbia autonòmica, cal mantenir ara i sempre la representació parlamentària de la Catalunya lluitadora. I si aquesta és només del 25%, fem d’ aquest 25% el percentatge guanyador.
Si d’aquí al 14-F no sorgeix una opció millor, proclamo el nostre deure sagrat de votar el partit de Carles Puigdemont i donar-li la victòria, malgrat ell no pugui ser president ni el seu partit pugui governar, com a expressió de la nostra voluntat de proseguir la lluita i per demostrar que la bandera de la llibertat no ha estat arriada.
Aquest és el punt concret en que podem i devem treballar i on hem de focalitzar la intel.ligència i les energíes. Espero en aquest sentit le idees dels companys i el lideratge de VilaWeb.

Maria Cinta Comet
12.11.2020 | 15:27
Al Parlament de Catalunya no passa ni passarà com a Hong Kong, no.
Per no repetir el que molts i moltes ja dieu, acabo suscrivint del tot allò que en Pere Sió i l’Alex Roca exposen als seus escrits.

Juan Martin ALEGRIA
12.11.2020 | 16:29
Entiendo el voluntarismo del que hace gala el Sr. Partal y sus más que loables intervenciones para, si no subirnos el ánimo, sí evitar que decaiga más y más de lo que ya ha decaído en el transcurso de estos tres últimos años.
Pero, la verdad, ni Hong Kong ni niño muerto, Spain is different y Catalonia también.
Aquí lo que ha tenido lugar es una estafa en toda regla. Lo siento, a mí ya no me venden la moto de que “no pensábamos que la Corte del Reino reaccionara tan violentamente”. Eso es poco conocer a la Corte del Reino y, cuando se da la circunstancia de que los actores del pretendido desconocimiento son los políticos catalanes, pues la verdad, me parto de la risa porque antes se engaña a un escocés, que mira que son avispados, que a un catalán. Vamos, que el argumento no me vale por incongruente.
Y ¿por qué ha habido una estafa? Porque ninguno de ellos se creía lo de “implementar la independencia”. Ninguno. Incluso, algunos, al ver cómo pintaban las cosas, se dieron de baja de la estafa pocos días antes del más que anunciado cataclismo judicial y salir así, más o menos airosos.
Ni Hong Kong, ni niño muerto.
Una estafa, que a fecha de hoy, los editorialistas, las cabezas pensantes, los que tienen pábulo en los comederos de los centros de influencia mediáticos, no denuncian categóricamente. ¿Por qué? Ellos sabrán y yo también lo sé.
“Sottogoverns” los hay hasta en Suiza y Nueva Zelanda. Lo que también hay en estos dos países son mecanismos para controlarlos por parte de la ciudadanía, con más o menos margen, pero mecanismos.
En Catalunya (ni hablo ya de la Meseta) nada, nada de nada.
En Catalunya, los partidos procesistas son tan fachas, perdón, tan poco transparentes, totalitarios, monolíticos, piramidales que en la Meseta y, lo peor, ningún medio de comunicación, incluido Vilaweb, se atreve a hincarles, de verdad, el diente.
Vamos a ver, Sr. Partal, yo no necesito que me pasen pomada tras tres años de despropósitos a cada cual más hiriente. La pomada me la paso yo solito sin necesidad de ir al CAP de los tibios medios de comunicación.
El tiempo corre. Las elecciones están a tiro de piedra y aquí, a efectos prácticos, no se mueve ni el apuntador, a efectos de maquillaje, como siempre, “Cum laude”.
Una estafa seguida de más estafas. Ni Hong Kong, ni niño muerto, ni Tsunamis, ni “Tornarem a fer-ho” porque el “nosotros” de “tornarem” está viciado y, a eso, los medios de comunicación, incluido Vilaweb, no se atreven a hincarle de verdad el diente.
Una vergüenza, una tristeza y un “arrieros somos y en el camino nos encontraremos”.
Cuestión de tiempo.

Roser Caminals
12.11.2020 | 16:47
Salvant les distàncies entre Catalunya i Hong Kong, que són considerables, ells entenen que a un govern opressor no se li ha de facilitar la tasca a través d’institucions que controla. És el sabotatge el que és efectiu, no la cooperació. El poder de les institucions malmeses s’ha de substituir amb el poder del carrer i d’un òrgan independent–el Consell per la República. El nostre Parlament no es buidarà perquè ER no s’alçarà mai de les cadires.
Subscric de dalt a baix el comentari de Carles Viñals. ER no és independentista i només serveix és per mantenir la ficció de majoria internacionalment. Cal votar, i votar en conseqüència. També estic d’acord que Puigdemont s’hauria de postular per la presidència, tot i el problema de monopolitzar diversos rols dins del moviment. És l’únic líder prou carismàtic com per aglutinar el màxim de votants. Els lectors de VW ens hauriem de plantejar dirigir-li una petició escrita.

Josep Ramon Noy
12.11.2020 | 19:04
Fermesa, dignitat,…i coherència! Aquí l’excusa per mantenir un Parlament de mínims era “preservar les institucions”; i s’ens deia que sense aquestes institucions Catalunya anava al desastre absolut. Doncs bé: Catalunya segueix anant al desastre absolut perquè ni el Govern ni el Parlament poden fer res, ni tenen eines per evitar-ho. Per tenir institucions intervingudes potser més val no tenir-ne, i potser ens estalviaríem despeses…Però aleshores hi hauria més atur entre els escassos funcionaris públics que hi ha a Catalunya (el % més baix de España de llarg). I potser per això plora la criatura! Siguem pragmatics i realistes: el 155 segueix en ple vigor, de fet !!! Vist tot això, no seria millor plantar-nos i deixar que governin directament des de la metròpoli? Al menys la responsabilitat quedaria clara, i els problemes els haurien de afrontar els que ara posen pals a les rodes per a solucionar-los. I s’acabaria definitivament la farsa autonòmica. I moltes “putes i ramonetes” quedarien a l’atur!
Vist que ni diàleg, ni res de res, i en canvi repressió i limitacions a dojo, la pregunta em sembla oportuna: què passa si fem com els de Hong Kong? Què passa si tanquem la barraca? I si us plau: res de respostes apocaliptiques. Respostes lògiques i coherents amb balanç de beneficis i pèrdues.

Jordi Casanellas
12.11.2020 | 20:09
No hi trobo cap similitud entre Hong Kong i Catalunya. Des del 214 a.d.C. fins el 1842, Honk Kong va formar part de l’imperi xinès: 2.056 anys. La seva població és xinesa i el seu idioma és el xinès cantonès. Va ser colònia britànica durant 155 anys. El seu parlament és el Consell Legislatiu, creat pels anglesos des del principi de la ocupació, els components del qual eren nomenats directament pel governador, anglès sempre, nomenat pel govern britànic. Les funcions del Consell Legislatiu, es van anar ampliant des del compromís xino-anglès de devolució l’any 1997, amb l’objectiu, bàsicament, de preservar el capitalisme a l’economia de Hong Kong. En tota la ocupació anglesa no va haver-hi ni un sol procés democràtic. Però tampoc, el què és més important encara, no va haver-hi ni un sol aixecament popular, ni una sola manifestació reclamant democràcia. Res de res. Una bassa d’oli. La preocupació’ per la democràcia, d’aquests diputats que han abandonat el Consell Legislatiu, no sé d’on els hi ve. Ni els seus avis, ni els seus pares, ni ells mateixos, han viscut mai en una democràcia. Sembla més que son gent (agents ?)al servei de l’antiga metròpoli, Gran Bretanya. Cap respecte.
S'ha afegit la noticia a Favorits