Els lectors habituals d’aquest editorial saben quina importància done als fets que passen a Hong Kong. Perquè crec que a Hong Kong i a Catalunya, en processos que en realitat són molt paral·lels, és on es dibuixa amb més claredat globalment la batalla entre les forces democràtiques i el nou autoritarisme; una batalla, a més, revestida en ambdós casos de conflicte nacional.

Per això m’ha cridat tant l’atenció que ahir tota l’oposició democràtica decidís d’abandonar el Consell Legislatiu, el parlament d’Hong Kong, en resposta a les ingerències judicials xineses que no en permeten el funcionament normal. És una decisió contundent, que crec que ens ha de fer pensar molt i que podem comparar i contrastar amb la posició contrària, adoptada d’ençà de fa tres anys pels diputats independentistes catalans.

El paral·lelisme de tots dos casos és evident, tot i els matisos. Un d’important és que el sistema d’elecció del parlament de la ciutat l’han manegat de manera que hi haja una majoria unionista: dels setanta membres, només trenta-cinc són elegits pel vot universal. Fins ara, això era acceptat tenint en compte que no es podia imputar a la ingerència xinesa sinó a l’acord sino-britànic que va retornar la sobirania sobre l’ex-colònia. Cal recordar que Hong Kong no tenia tampoc un parlament democràtic a l’època del domini britànic i que la lluita per una cambra legislativa elegida al cent per cent en unes eleccions normals és una de les reivindicacions principals del moviment democràtic.

Malgrat els condicionants electorals, que impliquen que una part substancial dels diputats no siguen triats per sufragi universal, el creixement de l’oposició democràtica a partir de la Revolta dels Paraigües va fer entrar al Consell Legislatiu un grup significatiu de diputats democràtics. I l’espectacular victòria dels demòcrates l’any passat a les eleccions locals va fer tremolar les autoritats xineses que, per primera vegada, veien possible la pèrdua del control del legislatiu. De manera que, aprofitant la pandèmia, van decidir d’ajornar les eleccions –que s’havien d’haver fet ara–, en teoria fins d’ací a un any.

Però el pas següent, i aquí sí que la ingerència xinesa ja és indiscutible, ha estat retirar l’escó a quatre diputats demòcrates, dels quals tres són membres del Partit Cívic. El govern de Carrie Law s’ha emparat en una nova norma repressiva aprovada a la Xina que preveu que els càrrecs electes perden l’escó si promouen o donen suport a la independència d’Hong Kong; si demanen la intervenció de governs estrangers en el conflicte entre la ciutat autònoma i Pequín; si refusen la sobirania de la Xina; o bé si posen en perill “la seguretat nacional”. No us recorda res?

La maniobra, evidentment, ha estat presentada pel govern d’Hong Kong i pel govern xinès com una simple aplicació de la ‘legalitat’, explicació que recorda inevitablement la ingerència de la justícia espanyola en el funcionament del Parlament de Catalunya, quan ha prohibit que els presos polítics siguen diputats, quan ha retirat l’escó al president Torra, quan s’ha interferit de manera consecutiva en l’elecció de Carles Puigdemont, Jordi Sànchez i Jordi Turull com a presidents, quan fins i tot ha empresonat aquest darrer enmig de la sessió d’investidura; o bé ara, quan ja ha decidit què es publica i que no.

Tanmateix, la diferència  –i quina gran diferència!– ha estat la reacció d’Hong Kong. Hores després de saber-se que els quatre diputats demòcrates havien estat apartats de les funcions, els altres setze diputats de tots els partits demòcrates i localistes han dimitit, han abandonat l’escó per a denunciar la ingerència que impedeix el funcionament normal de la cambra legislativa. Han fet una conferència de premsa conjunta, s’han agafat les mans i han proclamat que, vist que no es pot fer política en un parlament intervingut, prefereixen deixar-lo buit i no legitimar aquest abús amb la seua presència. Consideren, a més, que el problema de legitimitat i d’imatge que la seua acció implica per a la Xina és la millor oposició que poden exercir en defensa de la dignitat dels seus votants.

A partir d’avui, doncs, al parlament d’Hong Kong només hi resten els diputats unionistes i dos diputats independents que han decidit de romandre al seu costat. I que conste que si ací la cosa només s’hauria d’haver negociat entre tres, a Hong Kong ha estat una maniobra molt més complexa, perquè de formacions democràtiques i localistes presents a la cambra fins ara n’hi havia dotze. Tota una lliçó. Una altra.