Les xifres del Parlament de Catalunya són clares després del 21-D. Hi ha setanta diputats partidaris de la independència, cinquanta-set de contraris a la independència i partidaris del 155 i vuit –els dels comuns– que van contra el 155 i també contra la independència; però que no estan disposats a sumar els seus vots al bloc del 155, especialment si això beneficia el PP i Ciutadans.

Considerant els partidaris i contraris de la independència, doncs, el debat és clar i ningú no el pot ni tan sols discutir: hi ha setanta diputats a favor i seixanta-cinc en contra, tant si es posen d’acord entre ells com si no.

El càrrec de diputat, com sap tothom, en el nostre sistema parlamentari no és unipersonal, sinó que ‘pertany’ a la llista. Si per algun motiu algú no pot prendre possessió del càrrec o plega a mitja legislatura pel motiu que siga, la llista, el partit, té el dret de substituir-lo.

En el cas del parlament que és a punt de constituir-se hi ha una circumstància extraordinària. Vuit dels diputats electes o són a les presons espanyoles o resideixen legalment a Brussel·les però sota l’amenaça de ser duts a la presó si posen els peus a l’estat espanyol. El resultat, doncs, és que si aquests vuit diputats no renuncien a l’acta i deixen pas als següents de la llista, la majoria independentista esdevé minoria. Setanta menys vuit fa seixanta-dos. Encara seria una minoria que superaria el bloc del 155 (seixanta-dos contra cinquanta-set), però ja no superaria els seixanta-cinc que resultarien d’una hipotètica aliança del bloc del 155 amb els comuns.

A partir d’aquest fet Ciutadans, el PP i el PSC alimenten la teoria que el bloc del 155 podria assumir la important presidència de la mesa o fins i tot investir un candidat a la Generalitat.

Els comptes, aquestes comptes, que fa l’unionisme, a banda la incapacitat aritmètica, són una vergonya conceptual i moral. Els tres partits del bloc del 155 proposen que allò que votaren els ciutadans siga substituït pel condicionament dels tribunals. Ja ho sé, que això en definitiva només és una extensió conceptual del 155, però els hauria de caure la cara de vergonya, especialment al PSC, que, en definitiva i encara que cada dia coste més de reconèixer-ho, és un partit que prové de la tradició democràtica.

Siga com siga, la solució és senzilla perquè acaba depenent només de la voluntat dels partits independentistes. Només que quatre diputats electes dels vuit que tenen problemes per a ser-hi presents renuncien i facen córrer la llista, l’independentisme tindria seixanta-sis escons, suficients per a tenir la majoria simple. I encara podria fer, per exemple, que els tres diputats empresonats i el president Puigdemont, retinguessen la categoria de representants electes del poble de Catalunya. Però el simple debat ja és penós. I significatiu, per cert, de la legislatura que ens espera.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]